today-is-a-good-day

Maria Estuard o manual per perdre un tron

- Advertisement -

Fa uns mesos vaig impartir un curs al Museu Egipci de Barcelona sobre “Reines de llegenda”. Reines en què el mite creat a posteriori sobre elles ha superat la realitat de la seva persona. Uns mites que han convertit a grans estadistes com Cleòpatra i Catalina la Gran en nimfòmanes extravagants, o a una rebel inconformista i intel·ligent com l’emperadriu Isabel d’Àustria-Hongria en la cursi princesa Sissi. En definitiva, una visió misògina que perjudica la imatge de diverses reines.

Però en el mateix curs vaig tocar un cas a la inversa. El cas d’una reina que pot ser considerada la més estúpida de la història i que la seva vida pot ser el millor manual de “com perdre un tron”. Una reina que tot i la seva ineptitud, ha sigut mitificada com una heroïna i una màrtir i, fins i tot, ha arribat a ser proposada per ser canonitzada. Es tracta de Maria Estuard, reina d’Escòcia, a la que el temps ha convertit en l’heroïna ideal en contraposició a una Isabel Tudor convertida, injustament, en la “dolenta” de la història.

- Advertisement -

Margot Robbie a ‘Mary Queen of Scots’ (2018)

- Advertisement -

De fet el cinema ha dedicat diverses pel·lícules on es potencia la seva imatge de màrtir, enfrontada a Isabel Tudor la qual es converteix en una dolenta caricaturitzada. De fet són moltes les pel·lícules on la mateixa Isabel apareix vella i lletja en comparació amb la bellesa de Maria Estuard. Un fet curiós perquè les dues reines només es portaven nou anys de diferència, i Isabel Tudor era coneguda per la seva bellesa, potser més que la mateixa Estuard.

Així doncs, tenim la nova pel·lícula sobre la nostra “màrtir” que s’estrena aquest mes Maria, reina d’Escòcia. Anteriorment, havíem vist com la reina escocesa era interpretada per una Katherine Hepburn en un dels seus papers més èpics a Maria Estuardo (1936) on la seva rival, Isabel I, era interpretada per una Florence Eldridge amb pinta de vella solterona. També Vanessa Redgrave, en el millor de la seva carrera, va interpretar a la reina-màrtir a Maria, reina de Escocia (1971) i on la rèplica com a Isabel d’Anglaterra li donava una magnífica Glenda Jackson que tot i aixi potenciava una imatge de dona amargada que enveja la vida de la seva rival. També una sèrie moderna Reign ens mostra a una Maria Estuard adolescent incapaç de fer front a totes les intrigues que la rodegen.

I el mateix podem dir en les diverses adaptacions teatrals i òperes sobre la rivalitat entre Isabel i Maria. On sempre l’escocesa és l’heroïna i Isabel la “dolenta” que la converteix en màrtir. Curiosament tant tant d’alt l’escenari com en les pel·lícules, sempre es produeix la mateixa escena final on Maria, ja empresonada, rep la visita d’Isabel i la humilia amb la seva retòrica i la seva ètica. Una escena curiosa perquè històricament les dues reines mai es van veure en persona.

Però què hi ha de veritat al darrera de tota aquesta mitificació? Doncs ens trobem amb la història de dues reines molt diferents. Per un cantó una Isabel Tudor que va haver de guanyar el seu dret al tron acusada de bastarda i amb l’ombra de la destral del botxí sempre a sobre. Filla d’una reina, Anna Bolena, decapitada pel seu propi pare i amb una germana, Maria Tudor, fervorosa catòlica que va regnar abans que ella i que no veia bé que la successió passes a la seva mitja germana protestant. Isabel va ser la reina que, heretant un país pobre i encara ancorat a l’edat mitjana, va convertir Anglaterra en un país modern. Va posar els fonaments del futur imperi britànic, i va convertir el seu regne en un país poderós, amb una gran armada i un dels països més rics d’Europa. També va ser la gran reformadora religiosa que va crear l’església anglicana i va estructar un país sotmès a les tensions entre catòlics i protestants que va dessagnar el país. No és agosarat dir que Anglaterra no seria el que és sense aquesta reina que va haver de lluitar des de petita per defensar els seus drets com a filla declarada bastarda i a la que molts auguraven un destí més proper a la destral del botxí que al tron.

A l’altra banda,  hi tenim a una Maria Estuard que no va que haver de lluitar ni per ser considerada legitima ni pel seu tron. Reina amb només sis dies de vida, va heretar el tron del seu pare Jacob V qui en el seu llit de mort, en saber que era pare d’una nena, va dir una curiosa profecia: “Amb una dona ens va arribar la corona i amb una dona ens marxarà “(una profecia que s’acompliria amb la darrera dels Estuard, la reina Anna I de Gran Bretanya, de la qui fa poc també se n’ha estrenat una pel·lícula).

Al cap de set anys Maria és enviada a França i promesa a l’hereu de la corona, el futur Francesc II. I als quinze es casa amb ell i poc més tard es converteixen en rei i reina de França. D’aquesta manera Maria, sent encara una adolescent, es troba amb dues corones (Escòcia i França) sense haver hagut de lluitar per cap de les dues. És en aquest moment quan comença a demostrar que és només una nena consentida i acostumada a obtenir-ho tot amb facilitat. Així aprofita per convèncer el seu marit, el rei, per reclamar els seus drets al tron d’Anglaterra (Maria és descendent per via materna d’Enric VII d’Anglaterra) i proclamar que la seva cosina Isabel Tudor és una bastarda sense drets al tron.

- Advertisement -

Però els dos joves monarques no passen de fer aquesta declaració sense utilitzar les tropes de França i Escòcia per fer efectius els drets al tron de Maria. És a dir, la reina escocesa deixa clar a Isabel que vol el seu tron, guanyant-se una enemiga per sempre, però és incapaç de fer res per obtenir-lo (és clar, ella estava acostumada al fet que els trons li caiguessin a les mans sense fer res) i per tant perd una oportunitat magnífica per obtenir la corona d’Anglaterra.

El regnat de Maria a França acaba aviat a causa de la seva afició a fer esgotadores cavalcades i caceres on el seu dèbil i malaltís marit es veia obligat a seguir-la i que, al final, portaria a la tomba al pobre Francesc II amb només setze anys. Així Maria, amb disset anys, es converteix en reina vídua (sense cap fill per posar en el tron) i al cap de poc el nou rei (el seu cunyat Carles IX) li comença a donar a entendre que no hi ha lloc a França per a ella. Per tant, Maria decideix tornar a la seva pàtria. Una pàtria que gairebé no coneix, ja que era una nena quan va marxar.

En arribar a Escòcia, Maria es troba amb un país controlat per l’església calvinista (una branca del protestantisme) que mira amb recel una reina catòlica com ella. Durant la seva estança a França, el lideratge dels protestants escocesos estava en mans del Comte de Moray, el mig germà bastard de Maria (i per tant, sense drets al tron). Així la reina es troba amb un bàndol protestant liderat per un germà ressentit pel fet de no poder ser ell el rei, i per l’altre cantó una minoria catòlica que espera que imposi la seva fe i faci tornar a Escòcia a la fe catòlica.

L’opció de Maria és, com sempre, la pitjor. Es nega a reconèixer els drets als líders protestants (començant pel seu germà) amb qui es guanya l’enemistat. Però també es nega a imposar el catolicisme com a religió única a Escòcia, tal com volia el bàndol catòlic, pel que perd també el suport d’aquests que la consideren massa feble.

Al cap de poc, toca el moment de casar-se i Maria rep diverses ofertes de corones estrangeres com Dinamarca o Espanya que li ofereixen algun dels seus prínceps. Una aliança que li hagués sigut molt profitosa, en obtenir un aliat exterior. Però Maria prefereix la pitjor opció, i escull un cosí escocès com a marit, Lord Darnley, amb qui reforça els seus drets al tron anglès (és a dir, enfada encara més a Isabel Tudor) i, a canvi, no obté cap poderós aliat, així que cada cop està més sola.

El matrimoni amb Lord Carnley és un desastre, tot i que aconsegueix tenir un fill amb ell, el futur Jacob I d’Anglaterra i VI d’Escòcia. L’única persona que li és propera és James Hepburn (curiós que tingui el mateix cognom que una de les actrius que va interpretar a Maria), comte de Bothwell. Al cap de poc el seu marit, Lord Darnley apareix assassinat als jardins de Palau. Tota l’opinió pública acusa Bothwell de l’assassinat. Però Maria, lluny de fer investigar la seva participació en l’assassinat, es casa amb ell sense ni tan sols acabar de respectar el dol pel seu marit. Amb això reforça la idea, certa o no, que l’assassinat del seu marit va ser per instigació seva. A més, Bothwell es va haver de divorciar de la seva dona, membre d’un poderós clan protestant, i es van casar per ritus protestant no pel catòlic. Aquestes dues accions van enfurismar encara més protestants i catòlics.

Al cap de poc, els nobles es van aixecar contra la parella i en la batalla de Carberry Hill, les tropes de Maria i Bothwell van ser derrotades. Sobretot pel fet del gran nombre de desercions entre els soldats de la reina, que no confiaven en ella ni en la seva capacitat de lideratge. Bothwell fuig i Maria és conduïda a Edimburg on la gent crida contra ella acusant-la d’assassinar el seu marit i d’adúltera. Maria està sola i decideix buscar refugi lluny d’Escòcia.

I a la nostra “intel·ligent” reina no se li acut res més que buscar refugi en mans de la seva pitjor enemiga. Aquella a qui porta desafiant tota la vida. Se’n va a Anglaterra i demana asil polític a Isabel. Curiosament, o potser perquè és una reina noble o per interès polític, Isabel l’accepta i l’acull donant-li un castell i unes rendes. Durant un temps Maria es converteix en hoste de la seva enemiga i podria haver acabat els seus dies plàcidament com a reina a l’exili.

Però l’estupidesa de Maria Estuard no ens podria decebre. I així, comença a rebre en la seva residència els dissidents i cabdills rebels que volen fer fora a Isabel del tron. És a dir, es converteix en el focus i cap visible dels que volen fer fora la reina que l’ha acollit quan fugia del seu país perseguida per nobles i plebeus (i després d’haver estat tota la vida posant en dubte els drets d’Isabel al tron d’Anglaterra). Tota una jugada mestre del desastre.

Lògicament Maria és acusada (i amb raó) de voler treure-li el tron a Isabel i és jutjada i condemnada. Així i tot, la seva cosina intenta evitar la condemna a mort i que es canviï per la presó sempre que Maria abandoni el catolicisme i es converteixi a l’anglicanisme i reconegui a Isabel com a legítima reina. Com no podia ser d’una altra manera, Maria es nega a les dues coses. Al cap i a la fi, si portes foten la pota tota la teva vida, no val la pena canviar en l’últim moment.

És així com Maria és decapitada (amb tanta mala sort que al botxí li calen dos cops per tallar-li el cap, amb el conseqüent patiment) i es converteix per als catòlics i per a mitja Europa en una reina màrtir. Un mite que ha durat fins als nostres temps i que el cinema ha ajudat a engrandir. Un mite molt llunyà de la realitat de qui potser és la reina més estúpida de la història i on la seva vida pot considerar-se com el perfecte manual per perdre un tron (i la vida).

L’únic triomf que la història li donaria és que el seu únic fill, Jacob, es convertirà en rei d’Escòcia i d’Anglaterra. El primer que va fer en pujar al tron va ser portar les restes de la seva mare i enterrar-la enfront d’Isabel a l’Abadia de Westminster. Així les dues dones que mai es van veure en persona, resten enterrades juntes per a tota l’eternitat.

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents