El nom de Marc Recha, tal com sempre ha passat a les nostres fronteres, encara es viu com el d’un desconegut, i no pas com un dels noms destacats de la cinematografia del Vell Continent. No oblidem, però, que la seva persona l’acompanya una filmografia prop dels deu llargmetratges, una sèrie de curtmetratges d’alt voltatge i, alhora, com si fos poca cosa, una candidatura a la Palma d’Or del Festival de Canes, entre altres nominacions i guardons de prestigi.
Aquest fet, dins de la nostra pobra tradició cinematogràfica, és motiu de resistència, excepcionalitat i, per descomptat, celebració. Però el seu cas no és l’únic, ja que també ha succeït amb d’altres com en Pere Portabella, l’Albert Serra o el sempre oblidat Llorenç Llobet Gràcia i la seva única però magna pel·lícula.
Recordem, però, que no és un fet pas casual aquest desinterès pel qual ens és propi, ni tampoc com quelcom simptomàtic, perquè tampoc és una malaltia amb cura fàcil, sinó, més aviat, una unió tan crònica com la de l’os amb la carn. I no soc jo sols qui ho diu, sinó també en Josep Pla, i el que afirma l’escriptor palafrugellenc va a missa, a tota hora i tot temps.
Tanmateix, en els últims anys, sembla que a poc a poc s’ha pogut rectificar aquesta manera de caminar, i per sort nostra comencem a valorar el talent que hi ha a les vuit vagueries que ens circumscriuen. Des de la Carla Simón, com a punta de llança d’aquesta nova arquitectura, fins a la Neus Ballús, la Mar Coll, la Clara Roquet i, ben aviat, potser al nivell de la primera, la Laura Ferrés, que acaba de rebre el premi l’Espiga d’Or al SEMINCI de Valladolid per la seva pel·lícula Imatge permanent (2023).
Una veu principal
Ara bé, el triomf d’aquest fet no ens ha de dur a oblidar aquells que van ser els primers en la resistència que avui dia continua vigent, tant per la seva perspectiva pràctica com teòrica. Perquè, recordem, un cinema sense veu, consciència i pensament no pot transcendir més enllà de la mateixa pantalla, i això és precisament el que desitgem. En aquest sentit, la figura de Marc Recha hauria de destacar com una veu principal, ja que tots els seus treballs provenen de la rereguarda de la indústria, allunyats dels grans finançaments i les seves orles, o millor dit, teranyines.
Marc Recha sempre ha rodat amb els seus propis recursos, fent del cinema un lloc on conviuen el que li és propi i, al mateix temps, allò que no ho és, com bé pot ser la ficció o l’assaig, si és que ambdues no són cares d’una mateixa moneda. Perquè el seu cinema, tal com dèiem, és una imatge de rereguarda, la qual neix a partir de la consciència del mitjà, procurant no fer de la pantalla un artifici ni una desmesura, sinó més aviat una representació de la naturalitat. Si no, com tantes vegades ha passat, correm el risc de desvirtuar el setè art en una mena d’espectacle gastat, trist i apàtic, com és el cas dels blockbusters, entre tants enginys de la indústria.
Aquest novembre arribarà als cinemes la seva darrera pel·lícula, Ruta salvatge, i aquest títol bé podria ser una definició de la seva carrera. El nostre canal, però, no només recomana veure la pel·lícula en qüestió, sinó tota la filmografia completa d’en Marc Recha, que podeu trobar en gran part a la plataforma Filmin.
