Sis anys han hagut de passar, (Gone Girl, 2014), per poder tornar a gaudir de la mestria a la gran pantalla del director-autor responsable de clàssic moderns com Seven (1995), The Fight Club (1999) o Zodiac (2007), David Fincher. Però l’espera ha valgut la pena, perquè ens regala una altra joia del setè art per emmarcar: Mank.
Basada en un guió escrit pel seu difunt pare, Jack Fincher, i produïda i distribuïda per Netflix, Mank gira al voltant de la controvertida figura del guionista de cinema Herman Mankiewicz i, en concret, del procés creatiu que el va portar a escriure el llibret d’una de les obres mestres del cinema com és Citizen Kane (1941), dirigida per un jove i talentós Orson Welles.
El camaleònic Gary Oldman és l’encarregat de posar-se a la pell de l’escriptor alcohòlic, ludòpata i faldiller, que va revolucionar el Hollywood dels anys 30 amb un guió que passaria a la història i que el portaria a guanyar un Oscar, tot i haver de compartir la seva autoria amb el megalòman director. I l’actor protagonista no podia ser més encertat, tot i que Fincher, en un principi, tenia al cap a Kevin Spacey, si l’escàndol d’assetjament sexual no hagués estroncat la seva carrera professional.
Fincher feia anys que tenia el projecte entre mans fins que Netflix s’ha atrevit a produir-lo
Oldman fa el paper de la seva vida, gràcies a un personatge polièdric i amb infinitat de matisos, molt ben acompanyat per altres actors com d’Arliss Howard (Full Metal Jacket, 1987), com el productor cinematogràfic Louis B. Mayer, o Charles Dance (Game of Thrones, 2011-2015), com el magnat de la premsa William Randolph Hearst, el veritable protagonista del film de Welles, sense oblidar Amanda Seyfried (Mamma Mia, 2008), com l’interès amorós de Hearst, Marion Davies. Totes les seves interpretacions són tan perfectes i convincents que ja comencen a fer olor d’Oscar.
Però no només les interpretacions són de 10, tota la pel·lícula és una obra mestra, començant per la direcció, el muntatge, la fotografia… Tot és tan perfecte que, fins i tot, sembla mentida que s’hagi pogut fer un film tan rodó, homenatge total al cinema clàssic, en una època en què el que prima són els remakes, reboots i spin off. I no podia ser ningú altre com Fincher qui estigués darrere d’un film tan diferent i especial, que farà les delícies dels més cinèfils, aquells que estimen i valoren el cinema de l’època daurada de Hollywood.
Potser més d’un espectador dirà que Mank és un exercici pretensiós i egòlatra, fet per un director que s’estima massa i només pensant en ell, com és el cas de Christopher Nolan, però fan falta més directors valents i arriscats com ells, que viuen per al cinema i transmeten el seu amor incondicional a un art que està canviant a passos accelerats per les circumstàncies socials, polítiques i, actualment, sanitàries que està patint el món.
Es podrà criticar molt Netflix per moltes coses, però el que no es pot negar és que té clara la seva estratègia comercial per posicionar-se en el competitiu món de l’streaming, apostant per cavalls guanyadors com Fincher, o Cuarón (Roma, 2018) o Scorsese (The Irishman, 2019), que han trobat el seu lloc per poder dir el que volen dir i com ho volen dir lluny de la tirania de Hollywood, que no ha canviat tant des dels anys 30. Mank és una crítica al poder establert i un al·legat a la llibertat creativa.
Veredicte
Agradarà: Als cinèfils de la ‘vella guàrdia’ que saben què és el CINEMA.
No agradarà: Als que busquin un ‘biopic’ pla i previsible, ple de clixés i tòpics.
Nota: 9
