Tenint el privilegi de comptar amb Jonah Hill, l’oscaritzada Emma Stone, el director de True Detective, a més de la llibertat que a priori sembla que deixa Netflix als seus realitzadors, qué podia sortir malament? Una de les series més esperades de l’any va arribar a la plataforma digital el passat mes de setembre. Però n’heu escoltat gran cosa? La història sobre aquests dos personatges amb evidents (o no tant) problemes psicològics que s’uneixen gràcies a un experiment sembla haver deixat freda a gran part de serièfils. Tot i així, avui m’agradaria analitzar les virtuts de Maniac, les raons per la seva tèbia acollida i què es pot esperar de Netflix després d’això.
L’important és el viatge, no el destí
El showrunner Patrick Sommerville, responsable d’alguns episodis de The Leftovers, es va fixar en una sèrie noruega on un noi tancat en un psiquiàtric per problemes dissociatius s’enfronta a cada episodi a una realitat paral·lela per evadir-la. La premissa va agradar tant a Sommerville i Cary Fukunaga que en varen crear una adaptació molt i molt lliure, aprofitant l’avinentesa per parlar sobre la relació de l’individu amb els seus problemes mentals. Tranquils, qui no l’hagi vist no haurà patit un spoiler, ja que el resultat de la versió americana és ben diferent.
En un context retro-futurista, Owen (Jonah Hill) i Annie (Emma Stone), decideixen fugir de les seves preocupacions familiars i personals i es converteixen en rates de laboratori per un experiment farmacèutic dut a terme per l’excèntric Dr. Muramoto i la Dra. Azumi Fujita. Segurament de les tasques més ben aconseguides és en la de fer-nos entrar i entendre las bases d’aquesta distopia i ambientar-la en uns laboratoris dignes de la ‘Dharma Initiative’.
Així, no es pot perdre de vista que Maniac ha estat pensada com una mini-sèrie, amb un inici, un nus i un desenllaç, per la qual cosa totes les cartes que Sommerville i Fukunaga han volgut posar sobre la taula hi són, ja ho va dir el primer al Hollywood Reporter, una segona temporada és poc factible. A partir d’aquí, seu, gaudeix de l’humor negre, de les històries que es van succeint i de les diverses actuacions dels protagonistes que, en un exercici d’interpretació excels, se surten d’aquells papers en els Hollywood els ha intentat encasellar.
La decepció de Lost
Tot i no tenir moltes similituds amb la sèrie d’Abrams més enllà de l’estètica d’aquest curiós laboratori, sí que ens planteja una sèrie d’incògnites, una constant, que mou a l’espectador a seguir buscant la raó de ser d’allò que està veient, especulant amb diverses teories que creen debat i discussió entre aquells que estan veient la sèrie. Tot i així, ja hauríem d’haver après de Lost que no hem de buscar-li una explicació lògica a una seqüència de números que inexplicablement no para d’aparèixer ni a saber què hi fa una bola de fum negre en una illa tropical.
Tot i la decepció per aquells que busquin arguments plausibles es poden sentir decebuts, segurament la magnitud del cop no és tan gran, potser perquè no hi han invertit tant temps com en la primera, o perquè, tot i que ho podria semblar, els creadors de Maniac no tracten els espectadors de tontos. Precisament el que intenten mostrar és com l’espectador està constantment buscant una explicació a cada esdeveniment, tal com ho fa Owen amb la seva mateixa vida. Així, Maniac crea una altra capa que traspassa la pantalla per fer adonar a l’espectador que no s’hauria d’esperar cap revelació transcendental. Només és una sèrie, pur entreteniment. O hi entres o no.
I ara què, Netflix?
Si el que ens estant intentant dir els responsables de The Sinner és que acceptem les limitacions de la sèrie que estem veient tal com Owen i Annie han d’acceptar els seus defectes, segurament Netflix també ho hauria de fer. Si una producció com Maniac, tant esperada i amb una factura com la que té no ha pogut captivar el públic, què ho pot fer? Són molts els que comencen a dubtar de les possibilitats reals que Netflix estreni una producció a l’altura de les que actualment s’estan estrenant a d’altres plataformes digitals com Patrick Melrose a Sky o Sharp Objects a HBO, i no haver de dependre sempre dels grans clàssics com House of Cards, Orange is the New Black o Stranger Things.
Però no ens desesperem, ens espera una tardor plena de suspens i terror, amb les estrenes de The Haunting of Hill House i Sabrina, el gènere que sembla que serà la salvadora de la plataforma durant aquesta temporada, tot i que s’hauria de replantejar quin paper vol jugar en el futur de la qualitat de les sèries durant els pròxims anys si vol competir amb la resta i fer una vertadera aportació a la industria.
Veredicte
Agradarà a: aquells que tinguin especial predilecció per la fotografia i l’art en pelis i sèries. Aquells que tinguin la ment oberta i no esperin grans revelacions d’una sèrie.
No agradarà a: Els serièfils que busquin trames complicades i que vulguin jugar a endevinar el final i les relacions entre tot. En definitiva, als ‘Owen’ dels espectadors.
Nota: 7
Enganxòmetre: 6
