Per si no n’hi havia prou amb tot el que ens ha portat i pres el 2020, em vaig assabentar que David Fincher no té cap mena d’intenció de continuar el que crec que és la sèrie de la meva vida, Mindhunter. Una sèrie procedimental en què no només se solucionen crims sinó que som testimonis de la creació de la unitat de criminologia de l’FBI. El meu dol em va portar a cercar nou continguts procedimentals semblants i per sort vaig anar a petar a les mans de Filmin.
Manhunt no està a l’altura de Mindhunter, al meu més humil parer, però em va fer gaudir d’allò més d’una nova investigació criminal. Si bé la sèrie és del 2019, ha arribat al nostre país a finals del 2020 i gràcies a Filmin. La sèrie té només 3 episodis, i ens mostra un retrat i una anàlisi de la investigació que es va dur a terme per resoldre l’assassinat de l’estudiant francesa Amélie Delagrange l’any 2004 i la posterior persecució de l’assassí, resultant ser un assassí en sèrie.
Martin Clunes, conegut per la seva faceta de còmic, fa un gir de 180 graus en aquesta sèrie per posar-se a la pell de l’inspector Colin Sutton, paper que li va valdre un Bafta i, a parer meu, d’allò més merescut (la sèrie també va guanyar el Bafta a la millor direcció per a Marc Evans). L’inspector s’haurà d’enfrontar a la manca de forenses, de testimonis i de pistes per construir un cas aparentment impossible de resoldre. Tornant al personatge de Sutton, no hi trobarem un inspector carismàtic i extravagant. Per a mi, aquesta és una de les grans virtuts de la sèrie. Sutton és una persona com qualsevol altre. Sí, es desviu per la seva feina, i això li porta problemes en la seva esfera personal i familiar, però més enllà d’això és un treballador públic i prou amb una missió. Ara bé, per sobre de tot és molt fàcil entendre què el mou i posar-nos al seu lloc.
La sèrie segueix les petjades que ja han anat marcant altres obres britàniques: colors foscos, textures fredes i humides, personatges distants però bolcats en allò que fan… I, fins i tot podria semblar que no estem davant de res nou, però la història se les arregla perquè, malgrat saber com acaba el cas, estiguem ben expectants a allò que ha de succeir en tot moment. I és que la història que retrata Manhunt és una història de personatges i per sobre de tot, com de ben lubricats han d’estar els engranatges d’un equip perquè funcioni i pugui obtenir els resultats que busca.
El cas que es resolt en aquesta sèrie, tal com hem comentat, és el d’una jove francesa que va permetre desemmascarar un assassí en sèrie. El cas va ser molt rellevant a Regne Unit, els mitjans de comunicació el van convertir en el tema protagonista de totes les portades i telenotícies i això va fer que la societat es recloguessin i es van escampar campanyes perquè no se circulés de nit i sols. Aquest aspecte queda una mica diluït a la sèrie. Podem veure com l’inspector transmet aquesta por a la seva filla en petites escenes, però no es veu a escala de país, cosa que també hagués estat interessant de veure. No obstant això, amb 3 episodis es va directa a barraca i és evident que s’havia de sintetitzar el relat.
Un altre aspecte interessant de la sèrie és que l’assessorament l’ha fet el Sutton real, qui va publicar les seves memòries l’any 2018 (només un any abans que sortís la sèrie). Això es pot apreciar en la gran tasca que s’ha fet a l’hora de construir un guió sense fissures que permet gaudir plenament d’una sèrie que passa com si fos una pel·lícula.
Veredicte
Agradarà a: aquells que els agradin els true crime, especialment els britànics.
No agradarà a: aquells que esperin girs de guió constants.
Enganxòmetre: 8
Nota: 9
