Tradicionalment, la mirada envers la figura femenina a la ficció ‒i, malauradament, també a la realitat‒ arrossega dues línies bàsiques que es desenvolupen paral·lelament. D’una banda, la de la donna angelicata, aquell ésser fràgil, ingenu i virtuós (normalment encarnat per una noia jove i bella), que necessita que l’home (el mascle) l’adori i la protegeixi. D’una altra, la femme fatale, que entronca amb l’ideari del pensament antifemení (i de la història de la misogínia) procedent de l’antiguitat. Afegiré, per tal que quedi clar, que la dona ha estat considerada, des de temps immemorial, quelcom imperfecte en relació amb el mascle de l’espècie, que era la mesura de totes les coses. Materialista, interessada, promíscua, falsa, insaciable i verinosa, hom la definia com a provocadora de desgràcies. Ja sé que, dit així, sembla exagerat, però la documentació i els estudis ho demostren. Quan l’home antic, medieval, renaixentista i etcètera no sabia d’on venien els mals de la humanitat (malalties, epidèmies, catàstrofes naturals, plagues) sovint acabava trobant un camí que ‒directament o indirecta‒ atribuïa aquests desastres a la dona, dolenta per naturalesa.
Durant segles, aquest doble ideari palesà una presència enorme a la història de l’art i de la literatura, una presència que es perllonga fins els nostres dies. En un altre moment podem parlar de l’angelicata, però ara ens toca referir-nos a la fatale. No debades el títol d’aquest article fa referència a dones “malvades”. I és que la història del cinema n’és plena, d’aquesta plasmació de la figura femenina, en part per culpa de la narrativa negra americana, que va continuar representant, amb la seva potenciació sexista i gens ambigua del personatge de la fatale, un fort altaveu per als supòsits del pensament misogin.
Tots sabem reconèixer perfectament l’estereotip, que es repeteix un cop i un altre. La fatale és bella, seductora, sofisticada, misteriosa. Té intencions ocultes i, al servei d’aquestes intencions (molt sovint vinculades a temes absolutament materialistes), hi col·loca, sense escrúpols, els seus encants sexuals. La fatale és, per definició, traïdora i mentidera, i enganya i utilitza els homes per aconseguir els seus fins. En un principi, es tracta d’una inductora al crim. Seria el seu recurs natural, perquè implica no tacar-se les mans. Tanmateix, si en ocasions ha d’arribar a assassinar directament, també ho farà.
No puc començar d’una altra manera, en parlar d’inductores, que no sigui referint-me a una de les joies del cinema negre americà de tots els temps. Efectivament, parlo de Double Indemnity (aquí es va titular Perdición), film de 1944 dirigit magistralment per Billy Wilder. Una inquietant Barbara Stanwyck enreda un Fred MacMurray confiat i crèdul amb finalitats absolutament tèrboles. L’argument és un topoi, una de les moltes recreacions del clàssic de James M. Cain: dona casada que entabana un pobre incaut, al qual promet amor etern, per tal que mati el seu marit. La motivació sol ser econòmica: cobrar una herència o una assegurança. Normalment, les coses no surten del tot bé, en nom d’una necessitat implícita de restablir l’ordre establert, però el paper de la dona serà sempre inflexible, lluny de qualsevol penediment.
És el mateix que trobem en les dues versions d’El carter sempre truca dues vegades, també novel·la de James M. Cain. L’esquema es repeteix, amb dues parelles de luxe del cinema americà. La primera, en una cinta memorable de 1946, són Lana Turner i James Garfield. La segona, en un film neonoir de 1981, Jack Nicholson i Jessica Lange. Com a paradigma de la femme fatale de l’època daurada de Hollywood, era difícil superar el glamur de Lana Turner, però les potents personalitats de Lange i Nicholson van aconseguir convertir la segona versió en un clàssic modern, amb aquella salvatge escena de sexe damunt la taula de la cuina impossible d’oblidar.
Una altra relectura del topoi ens l’oferí el mateix any (1981) el cèlebre director Laurence Kasdan. Un altre film neonoir, amb el mateix argument, de la mà de William Hurt i d’una Kathleen Turner esplendorosa. Fuego en el cuerpo revisita la història de la inductora en un ambient d’estiu humit i asfixiant, intens erotisme i imatges de sexe tòrrid. Turner esdevé una fatale perfecta, ambiciosa i calculadora, i la pel·lícula presenta algun gir que no penso revelar (encara pot haver-hi algú ‒per què no?‒ que no l’hagi vist).
L’aliança entre esposa legítima (Simone Signoret) i amant clandestina (Véra Clouzot) a Les diabòliques, clàssic francès de 1955, representa una volta de rosca a la interpretació del tòpic: les dues dones s’alien i planegen meticulosament l’assassinat de l’home que les domina i les maltracta. Hem passat de la inducció a l’acció directa: les implicades ja eren dues, no necessitaven ningú més. Es tracta d’una cinta molt interessant, plena de matisos psicològics, absolutament recomanable. Existeix un remake del mateix nom, de 1996, protagonitzat per Sharon Stone i Isabelle Adjani. El producte no passa d’entreteniment i difícilment pot resistir la comparació amb l’original, una de les pel·lícules de culte del cinema francès.
Una altra visió de la fatale més típica ‒sobretot pel que fa al materialisme i a la cobdícia‒ la trobem el 1987 a El cas de la viuda negra (Black Widow, dirigida per Bob Rafelson). La coneguda història, àmpliament recollida per l’imaginari literari i cinematogràfic, de la dona jove que va liquidant marits d’edat més que madura i quedant-se amb les seves fortunes. Una agent federal (interpretada per Debra Winger) persegueix incansablement la criminal (l’actriu Theressa Russell) en un cas que es converteix en la seva obsessió personal. Aquí la fatale també mata directament, encara que sigui de manera molt sofisticada. Una recurrent repetició d’aquesta trama la signà el 1993 el director alemany Uli Edel, amb el títol El cos del delicte i amb Madonna i Willem Dafoe de protagonistes. La utilització del sexe amb aparença explícita i algunes rarificacions ambientals i eròtiques no eleven el nivell d’un producte fàcil d’oblidar, on l’assassina utilitza com a arma el seu propi cos en el moment de la còpula. Més que una viuda negra, m’imagino un altre insecte. Una mantis religiosa, diria jo.
Per acabar, cinèfils, em reservava la perla més coneguda pel públic actual. Naturalment, estic parlant d’Instint bàsic, dirigida per Paul Verhoeven el 1992. Interpretada per Michael Douglas i Sharon Stone, el film presenta una visió de la fatale renovada, modernitzada i ampliada. L’ambigüitat sexual de la protagonista, el seu caràcter psicopàtic i la seva cultura i refinament han marcat un abans i un després a la història del cinema.
Catherine Tramell no mata per diners: ja és immensament rica. Assassina per plaer, és manipuladora i intel·ligentíssima, gaudeix matant. Se’ns dibuixa envoltada d’una aurèola que la situa per damunt del bé i del mal. I això aconsegueix subjugar tothom. No ens enganyem, cinèfils. El seu creuament de cames a la comissària, sense roba interior, mentre xucla una cigarreta, ha esdevingut un clàssic. A tots ens agradaria dir en un moment o altre: i què penseu fer, detenir-me per fumar?
