Maid: Hard Work, Low Pay and a Mother’s Will to Survive, inspirada en aquesta novel·la autobiogràfica d’Stephanie Land, i convertida en best-seller, és un relat al voltant d’Alex, una mare soltera que fuig de la seva parella i tracta de sortir de la situació de pobresa treballant com a netejadora en cases. Un treball poc agraït i pitjor pagat amb el qual intenta tirar endavant la seva vida amb la seva filla, per la custòdia de la qual també haurà de lluitar.
Un drama que destaca per una temàtica crua i que sorprèn amb un retrat de violència masclista, però tractada amb un to, si no directament lleuger, sí fàcilment accessible. Una història que pot recordar-nos a altres sèries prèvies de la plataforma sobre realitats sovint desateses al voltant de l’experiència femenina. Penso, per exemple, en Unorthodox, un dels principals èxits de Netflix del 2020, encara que en forma i fons són treballs ben diferents. Estem davant d’una història de supervivència en sentit estricte, que aborda el maltractament des d’una perspectiva que va més enllà del físic, que reflecteix les múltiples vies que la violència pot prendre en una relació, especialment en el psicològic, i la dificultat de trencar aquest cicle vital, i més amb les dificultats que el mateix sistema afegeix en l’àmbit legal. Però ho fa amb un to sorprenentment accessible per al gran públic, fins i tot lleuger, si pot utilitzar-se aquesta paraula, en la seva execució, allunyant-se així del tremendisme. Un to que marca la seva creadora, la dramaturga Molly Smith Metzler, avalada per la seva experiència en sèries com Shameless (2011-2021), Casual (2015-2018) i Orange is the New Black (2013-2019). Totes elles coincidents en la seva exploració de les classes desfavorides, el lumpen i la marginalitat, però impregnades d’una comèdia àcida i despreocupada que dona certa lleugeresa als conflictes, per tràgics que siguin.
Ofereix una valuosa visió de l’empoderament femení, sense caure en el melodrama o la ingenuïtat, no es busca la visió d’explicar un drama darrere un altre, una vida marcada pel catastrofisme, sinó que dins de tot el que passa, Alex sigui una noia que transmeti felicitat, per dir-ho d’alguna manera. Aconseguir que això es traslladi a la pantalla, que la protagonista pugui resultar divertida, fins i tot en circumstàncies extremes, és també responsabilitat de Margaret Qualley. L’actriu exerceix com la principal força que mou Maid, i que li serveix com a confirmació definitiva d’un talent que el gran públic ja va conèixer a través de Once Upon a Time… in Hollywood (2019), com també amb la minisèrie, Fosse/Verdon (2019), treball que li va valer una nominació a l’Emmy com a Millor Actriu de Repartiment de Minisèrie. Aquesta sèrie, permet reunir per primera vegada a Qualley amb la seva mare, Andie McDowell, que dóna vida a l’excèntrica progenitora d’Alex, Paula. L’elenc també suma els noms de Billy Burke (Twilight, 2008;The Twilight Saga: Breaking Dawn. Part 1, 2011; The Twilight Saga: Breaking Dawn. Part 2, 2012), Nick Robinson (Jurassic World, 2015), Anika Noni Rose (Them, 2021), Toby Levins (The 100, 2014-2020), entre d’altres.
Alex sempre troba formes molt enginyoses d’ajudar-nos a sentir empatia amb el seu peculiar enfocament: en els instants d’alegria que afloren, les petites victòries, les inesperades mostres de suport… El veritable missatge de Maid és que cadascun d’aquests petits actes de bondat és, de fet, el que la manté en marxa. Hi ha molts moments en què només puc dir ‘wow’, no tant per les actuacions commovedores d’un elenc talentós i multidisciplinari, ni tampoc amb les relacions empàtiques i complexes que es desenvolupen i canvien al llarg dels deu episodis, sinó amb el paquet general d’un espectacle que m’ha deixat rient tan sovint com plorant.
Maid no és una manera barata de cobrir la pobresa americana a través d’imatges amb gran impacte i clixés, sinó que es decanta per un desenvolupament gradual, una operació de Tetris consistent en apilar barricada sobre barricada, i tot això ruixat amb el trauma generacional que implícitament conforma les decisions dels personatges abans que siguin conscients. És una història provocativa i amb un afany per desafiar les expectatives del públic. Estem davant una ficció que no es guarda res sota la taula, que agita les aigües de les narratives sobre tirar endavant a l’estil americà, posant l’èmfasi en com la supervivència de l’individu depèn d’una xarxa de suport. Es presenta també com una crítica al procés burocràtic que hi ha als programes d’assistència governamental als Estats Units. La difícil situació econòmica que porta a una persona a la pobresa, les dificultats per trobar ajudes per sobreviure i la violència contra la dona s’uneixen per donar forma a Maid. Amb una força narrativa d’una història que se sent propera i coneguda, de ben segur pot arribar a convertir-se en una de les sèries més emotives de l’any.
A través d’una mirada crua i humorística d’una dona desesperada, però amb molta determinació, aquesta sèrie explora la força inspiradora i indestructible d’una mare, Margaret, qui llueix amb una actuació magnètica i complexa. Tot i mostrar situacions devastadores, Maid no es consumeix en el drama, per contra, és molt ‘disfrutable’ i, fins i tot, divertida i no per això deixa de sentir-se ‘real o crua’. No es fa un tractament ingenu, ni manipulador, ni idealista, sinó que opta per un enfocament directe sobre la pobresa, mentre permet a l’audiència comprendre el context sense sobre explicar-ho. Una solidesa narrativa que permet a l’espectador comprendre veritablement la seva perspectiva sense massa exposició verbal. Una fórmula que funciona molt bé per transmetre la història i que li aporta una llum molt càlida.
Veredicte
Agradarà: si t’agraden els drames càlids i personals, les històries emotives, familiars i realistes.
No agradarà: com portes l’expressió ‘mare coratge’? Si no hi creus o, al contrari ets massa empàtic amb les situacions complicades dels altres, no t’hi emboliquis.
Enganxòmetre: 8
Nota: 8,5
