Per sisè any consecutiu, el tàndem format per l’Àngel Sala, director del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, i en Jordi Ojeda, professor de la Universitat de Barcelona, codirigeix el curs d’estiu Apocalipsi i distopia: societats futures en el cinema de ciència-ficció organitzat per Els Juliols de la UB, cada any amb uns continguts i una temàtica diferent. Aquest any l’apocalipsi i la distòpia omplirà les sessions del curs que se celebrarà del 8 al 12 de juliol a la tarda, en consonància amb la celebració que el Festival de Sitges realitzarà a la seva 52a edició del quarantè aniversari de l’estrena de la pel·lícula Mad Max (1979).
Per què heu escollit el tema de l’apocalipsi i la distopia per aquesta edició del curs?
La commemoració d’una efemèride com és l’estrena d’una pel·lícula tan simbòlica com Mad Max és una excusa perfecte per retre-li un homenatge, i recordar-ne els valors i actualitzar-ne l’anàlisi, només cal recordar que també va tenir crítiques molt negatives en el seu moment. Paradoxalment, la pel·lícula escrita i dirigida per George Miller, resulta molt premonitòria de la societat actual. Ell la va situar el 2021, en una societat apocalíptica i distòpica que, des d’un punt de vista sociològic, no dista molt del que estem veient al nostre voltant.
En quin sentit ho dius?
El futur representat a Mad Max esdevé en una societat futura marcada per l’escassetat de l’aigua i del petroli, en un context de crisi econòmica i energètica, amb una societat civil desbordada per la falta de recursos, especialment en l’àmbit de la justícia i la seguretat, en un clímax generalitzat de corrupció.
També parlarem d’altres pel·lícules apocalíptiques i distòpiques que van sorgir a la dècada dels vuitanta. I del mateix any parlarem en profunditat també d’Alien (1979), dirigida per Ridley Scott, tot un paradigma de l’ambició d’una gran corporació i que, per a més inri, està cercant l’arma definitiva.
Al curs comptarem amb experts en el cinema de culte (la crítica de cinema Desirée de Fez), en el cinema d’animació (el professor Jordi Sánchez Navarro) i en el cinema asiàtic (el crític Víctor Muñoz). Tots ells donaran la seva visió sobre el cinema apocalíptic i distòpic. Una ficció, en aquest cas, que ens fa de mirall del que podem arribar a convertir-nos com a societat si no corregim el rumb.
I com es pot fer aquesta acció de correcció?
Els instruments per mi són evidents i són els que sempre he defensat des de la meva modesta funció: l’educació i la cultura. Un poble instruït i una ciutadania inquieta per la cultura ens capacita com a societat per a la reflexió i el debat en tots els sentits i amb respecte per a totes les idees i persones. O quasi totes les idees, hi ha països que la salutació i la simbologia feixista està prohibida i els hi va molt bé.
Es parla molt de la crisi econòmica però poc de la crisi de valors a la que estem immersos, una crisi esbraonada per un lideratge polític molt mediocre i uns mitjans de comunicació que no estan a l’alçada, i que actuen d’altaveus sense anàlisi i esbiaixant els titulars sense identificar clarament els extrems. Hi ha comportaments que no s’haurien de permetre ni consentir.
Com per exemple quins?
Com a espectador dels mitjans de comunicació he pogut veure com se li donava veu a polítics corruptes i mentiders, a funcionaris dèspotes, a empresaris explotadors, a directius mediocres i a periodistes comprats (com a empresari també he pogut conèixer en primera persona a alguns d’aquests perfils), tots ells prenent decisions que ens afecten… a vegades tinc la sensació que estem en mans d’idiotes. Afortunadament no són la majoria, però avui en dia estem normalitzant contínuament les accions de blanqueig de persones que no haurien de tenir cap tipus de ressò a nivell mediàtic o, almenys, sense la contextualització pertinent.
Podem lluitar contra el sistema?
Tornem de nou a Mad Max. El protagonista, el personatge interpretat per Mel Gibson, dimiteix de la seva feina, fastiguejat i impotent davant d’un sistema corrupte i burocratitzat. Contemplem des de la nostra butaca a la sala de cinema com l’heroi de la pel·lícula es va transformant a poc a poc davant tanta barbàrie, fins a convertir-se també en allò contra el que lluitava, deixant els límits entre el bé i el mal amb una ratlla molt difusa i confusa. A la nostra societat no podem passar de ser víctimes a botxins i prendre’ns la justícia per la mà, acabaríem matant-nos pel carrer. Hem de confiar en el sistema i en els mecanismes d’autoregulació, tot i que en ocasions no s’entenguin les decisions.
Cal recordar que no fa gaire el responsable de l’oficina antifrau va haver de ser substituït per unes gravacions vergonyoses, o que un alt jutge va haver d’autodescartar-se per a un càrrec important després d’uns indiscrets missatges al mòbil d’un polític, o que hi ha evidències provades i contrastades del que s’anomena “les clavegueres de l’estat”, unes clavegueres que han tingut la condescendència d’alguns mitjans. La pregunta que s’escau en aquest cas és: “Qui vigila els vigilants?”
Hem d’estar a l’aguait per no perdre com a societat la memòria ni el criteri de per què s’han de fer les coses d’una manera determinada. Així que la meva petita contribució a la reflexió a partir de l’anàlisi de la ficció penso que és molt útil i pot ser una eina efectiva i contundent, fomentant la cultura i reconeixent, a més, la importància que tenen les produccions audiovisuals si sabem mirar la ficció.
Un sector on també hi ha grans corporacions…
L’existència de les grans corporacions és una característica fonamental en la representació de distòpies a la ficció, amb notables exemples a la literatura, les sèries de televisió i el cinema. En el sector audiovisual, hi ha organismes que intenten controlar la concentració de continguts i de producció i vetllar pel control de la privacitat dels usuaris, però encara hi ha molt camí per recórrer i el perill d’un comportament il·lícit és sempre present. Un bon exemple recent ha estat la sèrie de televisió Incorporated (2016-2017), creada pels germans Pastor, talent barceloní format a l’ESCAC, amb una gran projecció internacional.
La sèrie ens mostra una gran ciutat dividida en dues zones clarament diferenciades, com si el desenvolupament econòmic i tecnològic de la societat fomentés la diferència per classes socials, en un futur on el sector públic pràcticament ha desaparegut i on el poder el tenen les grans corporacions empresarials que posen el destí dels ciutadans en mans d’una elit que es mou per l’ambició del poder i l’acumulació de riquesa… O sigui, quasi com en la realitat, vaja.
I també han dirigit i guionitzat pel·lícules apocalíptiques.
Efectivament, cal recordar les mítiques Infectados (Carriers, 2009) i Los últimos días (2013), totes dues molt diferents però que ens mostren el comportament humà i la seva capacitat de supervivència en un context catastròfic. Destaquen totes dues no només pel seu plantejament, sinó també per la seva producció, i en podrem parlar amb ells justament des d’aquests dos punts de vista.
L’Àlex i en David Pastor participaran a la cloenda del curs d’estiu, han estat molt generosos d’acceptar la invitació a venir i penso que és una gran sort per a nosaltres poder comptar amb la seva expertesa al curs. De ben segur que els aficionats assistents gaudirem de la seva presència, on podrem parlar d’alguna cosa també de la seva nova producció, la pel·lícula Hogar (2019), protagonitzada per Mario Casas, i Javier Gutiérrez, actualment en fase de postproducció i que s’estrenarà properament a la plataforma Netflix.
S’albira una evolució en la temàtica de les pel·lícules dirigides pels germans Pastor?
Això els ho haurem de preguntar a ells a la cloenda del curs. En el fons, el fantàstic és un recurs emprat als guions per poder parlar de la nostra societat, plantejant un context fictici on han de viure persones aparentment tan normals com nosaltres mateixos, a qui els hi succeeix alguna cosa extraordinària. Un cop acceptat aquest context imaginat, la resta ha de ser versemblant per tal que provoqui en l’espectador la reflexió.
Per exemple, a mi m’encanta una pel·lícula guionitzada per l’Àlex i el David Pastor: Eternal (Self/less 2015), dirigida per Tarsem Singh i protagonitzada per Ryan Reynolds i Ben Kingsley, que planteja com a partir de la tecnologia podem implantar el nostre cervell en un altre cos, convertint-nos d’aquesta manera en immortals, a canvi de córrer el risc d’utilitzar una tecnologia que no és encara eficient al 100% i de saltar-te la llei per tractar-se d’una ciència no regulada. Les decisions acaben prenent-se tenint en compte una ètica basada, un cop més, en el poder econòmic: el poder del que és capaç de comprar un cos més jove.
Aquest és un tema que tractes en profunditat en el teu darrer llibre.
Efectivament, en el llibre Robots de cine. De María a Alita parlo de la concepció de la criatura artificial a la ficció en general i, en particular, de com la tecnologia està transformant la humanitat. En el cas d’Eternal, el protagonisme es converteix en un posthumà, una evolució de l’ésser humà cap a un nou estat on passa a ser molt important la concepció de la identitat d’un mateix. La implantació o manipulació de records en el cervell o la còpia digital del mateix és un tema recurrent a la ficció i planteja situacions ètiques o científiques que la ficció ens està mostrant des de fa temps. Només cal recordar pel·lícules com Blade Runner (1982), Olvídate de mí (Eternal Sunshine of the Spotless Mind, 2004) o la interessant sèrie Altered Carbon (2018-).
Els robots formaran part d’un escenari apocalíptic futur?
Del futur segur que sí que en formaran part. Que aquest futur sigui apocalíptic espero que no, i si ho és crec que serà més culpa dels humans que no pas dels robots. ¿T’imagines un robot dotat d’intel·ligència artificial, capaç de parlar qualsevol idioma, coneixedor de la història, entrenat amb la saviesa de totes les ciències i amb una capacitat analítica i de càlcul superlativa, que et digui que és monàrquic, que pertany a tal religió, que vol posar barreres o dificultar l’arribada de persones necessitades que fugen de la guerra, i que tot això ho digui mentre enarbora una bandera i mira una corrida de braus? T’imagines el robot dient i fent tot això?
De fet, al cinema n’hem vist de robots i intel·ligències artificials que han volgut destruir els humans de tot el planeta, en la majoria dels casos com a solució per salvar el mateix planeta. Potser seria interessant analitzar per què aquestes intel·ligències artificials amb tanta saviesa i capacitat de càlcul han arribat a aquesta conclusió.