Si mai aneu a Roma, més enllà del Vaticà, el Colisseu o La fontana di Trevi, hi ha una parada obligatòria per a qualsevol cinèfil de pro: la botiga Profondo Rosso. Profondo Rosso és un museu/botiga/passatge del terror fundada per Dario Argento per donar una segona vida a molts dels efectes i trucatges pràctics de les seves pel·lícules. En lloc de deixar que es fessin malbé en una caixa en un magatzem anònim d’alguna productora, va crear un espai a Profondo Rosso on exhibir totes aquestes meravelles cinematogràfiques. Així que accedint a la botiga i baixant per una empinada escala s’accedeix al soterrani (una autèntica masmorra romana) on s’exhibeixen en un seguit de cel·les peces de pel·lícules com Phenomena, Opera, Demons 2, etc. Tot a baixa il·luminació mentre un tètric sistema de megafonia ens explica les diferents peces que estan exposades. Això sí, qui esperi trobar-se al mateix Dario Argento darrere el mostrador de la botiga s’endura una decepció, però sí que hi trobarem el director italià i entusiasta de la ciència ficció Luigi Cozzi.
Luigi Cozzi és potser un nom menor dintre de la filmografia del fantàstic italià, mai ha tingut el renom de primeres espasses com Dario Argento o Mario Bava però sí que ha tingut una filmografia amb suficient encant i personalitat pròpia com perquè se la pugui reivindicar. De fet, Profondo Rosso ha creat el seu propi segell literari per tal de reivindicar el fantàstic italià (pèplum, llibres sobre Dario Argento, Giallo, etc.) i ha editat el llibre Written and directed by Lewis Coates de Giordiano Lupi.
Lewis Coates es el pseudònim que va utilitzar moltes vegades Luigi Cozzi per vendre les seves pel·lícules al mercat nord-americà. En aquest llibre hi podem trobar un repàs exhaustiu a la seva figura tant des del punt de vista cinematogràfic com a entusiasta del gènere. I és que Luigi Cozzi a diferència d’altres directors veu directament de la ciència ficció dels seixanta i això es veu reflectit en algunes pel·lícules seves.
El llibre repassa els seus inicis com a articulista per a revistes i escriptor de ciència ficció fins que fa el salt al món cinematogràfic amb la pel·lícula de tall experimental Il tunnel sota il mondo (1969). Es repassa també la seva reivindicable aportació al Giallo (thrillers carregats de violència i sexe, on les dones generalment s’emportaven la pitjor part) que és L’assassino è costretto a uccidere ancora/The killer must strike again (1975), alguna comèdia eròtica com La portera desnuda (1975) i, per descomptat, el seu treball com a guionista i ajudant de direcció a la pel·lícula Cuatro moscas sobre terciopelo gris (1971). Aquesta última li permetria forjar una relació d’amistat amb Dario Argento que arriba fins al punt de dur el dia a dia de Profondo Rosso.
Tot i que s’ha de dir que la part més llaminera per a l’aficionat al gènere comença al 1979 que és quan Luigi Cozzi escriu i dirigeix Starcrash. Starcrash és una evident explotació de Star Wars en la qual el seu director hi posa un munt de referències a la ciència ficció i del pèplum dels 60 com l’aparició d’amazones a cavall o robots gegants que recorden al colós de Rodes. Evidentment no falten les referències a Star Wars com l’aparició de sabres làsers, una mena de força, un emperador molt malvat, una nau gegantina dels malvats (en forma de puny), batalles espacials, etc. Tot i així, no podem deixar de notar algunes idees molt tronades com uns torpedes espacials que un cop penetren a les naus objectiu per les finestres, en lloc d’explotar s’obrin per deixar sortir un grup de soldats d’assalt (tot això sense produir cap tipus d’efecte de descompressió); o tenir a la seva protagonista principal, una guapíssima Caroline Munroe, en bikini el 80% de la pel·lícula. També hi apareix un jovenet David Hasselhoff que sembla més perdut que els espectadors d’aquesta pel·lícula, perquè també s’ha de dir que tot i l’innegable encant que desplega la pel·lícula un no acaba d’entendre exactament de què va. I si a més hi afegim unes batalles espacials molt caòtiques on no saps ni qui ve ni qui va i rodades amb molt poca gràcia. Doncs sí, la cosa desllueix una mica, però al final et queda un cosa més propera a Flash Gordon que no a Star Wars on les idees més estrambòtiques s’acumulen a la pel·lícula i no deixa de sorprendre (he mencionat l’aparició també d’homes de les cavernes), i que fins i tot compta amb l’aparició de l’actualment nominat a un Oscar Cristopher Plummer.
Star Crash és molt defensable i reivindicable, cosa que no es pot dir d’Alien Contamination (1980). Si abans la referència era Star Wars ara seria Alien. Curiosament, aquesta és una de les poques alienxploitations que en lloc de fixar-se en el concepte de monstre que aniquila una tripulació s’agafa al concepte que hi ha un senyor a qui li explota la panxa. Si a Alien teníem a John Hurt patint una horrible mort al principi de la pel·lícula, a Alien Contamination no hi passen ni deu minuts sense que aparegui un ou extraterrestre que en obrir-se deixa anar una mena de puré verd que fa que a les persones del voltant els hi exploti la panxa amb molt gràfics resultats. Siguem francs, Alien Contamination és una pel·lícula molt avorrida, ni tan sols l’aparició final d’una mena de extraterrestre gegantí amb poders psíquics anima gaire una pel·lícula de ritme molt feixuc. Però, és clar, el llibre està editat per Profondo Rosso no es tirarà pedres a la seva pròpia teulada i no dubta de comparar algunes escenes amb l’escena de la dutxa de Psicosis (toma comparació) i de descriure la pel·lícula com un intens thriller científic d’horror. Això ja és combregar amb rodes de molí.
Més divertida i esbojarrada és la seva versió dels mites d’Hèrcules (1983), on Lou Ferrigno interpreta al semi Déu grec, que… bé, bàsicament va pel món i li passen coses, com que l’ataquin monstres gegants mecànics o posi en òrbita un os contra el que lluita (en un dels moments més èpicament risibles no només de la pel·lícula sinó de tota la història del cinema). La seva seqüela, Hèrcules 2 (1984), encara té menys sentit però està igualment farcida d’idees de bomber, tot degut a un convulsíssim procés de producció on fins i tot el seu protagonista no era ni conscient d’estar rodant una seqüela. Coses de la productora Cannon.
El llibre continua desgranant el treball de Luigi en diferents produccions tant com director (Paganini Horror), com tècnic d’efectes especials (Phenomena), treballant de segona unitat (El síndrome de Stendhal) o guionista (Devil Fish). També es parla dels seus treballs per a la televisió, normalment sota l’empara de Dario Argento, o dels videoclips que ha dirigit.
Per cada pel·lícula o treball de televisió en el qual ha estat involucrat s’inclou un capítol independent d’unes dues o tres pàgines on es desgrana l’equip, tan tècnic com artístic, amb qui va treballar, la gènesis del projecte, la recepció tan per part del públic com de la crítica i un breu comentari sobre la mateixa per part de l’autor. És en aquestes apreciacions finals on al llibre se li nota que escombra cap a casa, ja ho he mencionat abans que moltes vegades es busquen virtuts que les pel·lícules com a mínim em creen cert escepticisme.
El llibre arranca amb una extensa entrevista al mateix Luigi, la part més interessant del llibre ja que es nota que Luigi Cozzi és un entusiasta de la ciència ficció i un apassionat del gènere. De fet per a mi sempre ha estat més interessant ell com a creador que no pas la seva irregular obra. Finalment, s’inclouen un parell d’apèndix: un que desgrana totes les referències tan mitològiques, literàries o d’altres pel·lícules de sèrie B dels 50 i 60 que es poden trobar a ambdues pel·lícules d’Hèrcules. L’últim apèndix es una reivindicació (que no comparteixo en absolut) de Paganini Horror apareguda en el programa d’un festival de cinema italià.
Tot i que el llibre és força complet, trobo a faltar que es parli més de vessant com a distribuïdor de cinema de Luigi, i en particular del “seu” Godzilla. Una versió acolorida a aquarel·la i amb més incerts de destrucció, escenes bèl·liques i que, fins i tot, s’atreveix a arrencar la pel·lícula amb metratge real de les detonacions de les dues bombes atòmiques llençades sobre Nagasaki i Hiroshima. Tot per poder reestrenar la pel·lícula als cinemes italians dels anys setanta, que es negaven a projectar una pel·lícula en blanc i negre i que no arribava a una durada mínima de dues hores. Si algú té curiositat la pot trobar a Youtube sota el nom de Cozzilla.
A això se li ha d’afegir que a l’edició en anglès, que és sobre la que es basa aquest article, se li nota que li falta un última repassada a nivell ortogràfic i gramatical. Més o menys com el cinema del mateix Cozzi, sempre farcit d’idees i referències però amb unes costures a mig cosir, on s’hi pot veure una clara intencionalitat autoral. Potser Luigi no sigui Argento però deixa enrere ineptes cinematogràfics de l’alçada de Bruno Mattei o Joe d’Amato. Al final el que tenim és un llibre entranyable igual que el mateix Luigi Cozzi, i que jo celebro que 20 anys després de deixar el cinema ha tornat a posar-se darrere les càmeres. Mai és tard per a una segona versió.