Dins la rica varietat del cinema català, aquest 3 de desembre arriba als cinemes un film atípic dirigit per Rodrigo Cortés (Red lights, Buried). Love gets a room és una pel·lícula basada (amb moltes llicències) en fets reals que narra tot el passa al voltant d’una obra de teatre amb la particularitat que la peça es representa en ple guetto de Varsòvia durant l’ocupació nazi. Els protagonistes, del film i l’obra, són jueus que malviuen un glaçat hivern entre controls macabres, vexacions denigrants i la mort traient el cap per cada racó. Però l’èmfasi de la pel·lícula no és la repressió del nazisme sinó un triangle amorós situat en aquest peculiar context. L’obra real de Jerzy Jurandot de la qual només han sobreviscut fragments per tradició oral és reconstruïda per Cortés per articular la seva història.
La genialitat del la cinta és combinar la realitat (el guetto) amb la ficció (el teatre) i barrejar la trama de totes dues històries com si fossin una sola. Un virtuosisme de guió (i de muntatge) que no només resulta efectiu sinó que converteix el que podria ser un film més de nazis molt dolents en una ‘feel good movie’ on l’art (dramatúrgia i interpretació) acaba brillant per sobre la barbàrie. Rodrigo Cortés ha jugat de manera molt intel·ligent les seves cartes també en el càsting. El trio protagonista resulta creïble i sap combinar la pantomima amb el drama de veritat. Sobretot la relativament desconeguda Clara Rugaard que es carrega el film a les seves joves espatlles i ens guia per una muntanya russa d’emocions.
No convé oblidar que el cinema és molt més que actors. En aquest cas també la música i el vestuari i un excel·lent disseny de producció fan que una història que transcorre en una única localització durant un únic vespre sigui intensa, bella però també trista i emotiva. I per cert, una única localització que es va rodar entre el Teatre Casino del Masnou i el Parc Audiovisual de Catalunya (a Terrassa). No ens ha de tremolar la veu en afirmar que és un dels millors films de collita catalana de l’any. Una llàstima que els Premis Goya només s’hagin fixat en la direcció de producció i el vestuari. Mereixia més.
Veredicte
El millor: un guió que encaixa com una trena i uns personatge creïbles que transmeten l’emoció que pretén el film.
El pitjor: els tòpics de tota pel·li de nazis.
Nota: 8,5
