‘Lost in Translation’ i les frases que mai no t’he dit

- Advertisement -

Com totes les pel·lícules de culte, Lost in translation és plena d’icones. Les calcetes roses de l’escena inicial o la perruca del mateix color que mostra Charlotte, o Scarlett Johanson; Bob o Bill Murray cantant amb poca traça More than this al karaoke; Charlotte asseguda a la finestra de l’habitació de l’hotel de Tòquio; Bob fent cara de pòquer per les explicacions del director de l’spot de Santori; Tokio; els neons que contrasten sobre l’esplèndida fotografia de negres omnipresents; els carrers atapeïts; la cantant americana que actua cada nit a l’hotel i que interpreta el seu propi personatge; veritats que semblen fantasies, i mentides que es transmeten per telèfon de punta a punta de món; una barrera que no pots travessar, més enllà de la llengua parlada o el llenguatge corporal, tan diferent, més enllà del fus horari i els xocs de cultures.

Dues persones es troben quan s’han de trobar, tant li fa que tinguin vint anys de diferència i es mostrin incapaços de gestionar el trencament d’uns sentiments que ja no senten pels qui, finalment, han esdevingut perfectes desconeguts en vides que ja han deixat enrere. I una confiança que només es pot mostrar a estranys, moments abans que tot faci clic i els apropi, de seqüència en seqüència, fins al mític desenllaç. Què li diu Bob a Charlotte a l’escena final de Lost in translation?

Lost in transtation, silencis contra paraules

- Advertisement -

“He de marxar, però no deixaré que això s’interposi entre nosaltres, d’acord?”. “Ets el millor que m’ha passat des de fa molt de temps. Mai no perdis el somriure!”. “No et tornaré a veure fins al pròxim rodatge de Santori. Ves-te’n i digues-li la veritat al teu marit”. “Sempre seràs una dona independent, no siguis boja. Ves-te’n i digues-li la veritat”.

- Advertisement -

Segurament és una de les no-frases més famoses de la història del cinema. Molts l’han volgut desxifrar, per més que tant Murray com Coppola han afirmat que no hi ha frase, i que Johansson sempre ha dit que pertany al món dels desitjos que cadascú posa als somnis. Com tantes coses a la vida, si tant la volem traduir, l’acabarem perdent.

Jo mateix la vaig posar en un relat, sense revelar-la, perquè cadascú la busqui o la perdi en la traducció que més li quadri. El que sembla que no era al guió és el petó, segurament és aportació de Bill Murray. Jo també li hauria fet.

- Advertisement -
Josep Amorós
Josep Amorós, Mad writer a Twitter (@JosepAmoros1), és publicista i escriptor. Recentment ha publicat els reculls de relats 'Selfies, tigres i miralls' (ACEN) i Cròniques de Macondo (Edicions Xandri). Escriu regularment relats i opinió al 'Tot Sant Cugat', 'Món Terrassa' i 'Magazin' i és editor del programa de ràdio 'A mi això no m’interessa' a Cugat Media. Manté un blog al portal L’Aixeta: mad-writer.aixeta.cat A 'El Cinèfil' escriu petits divertimentos que ens connecten amb històries molt cinèfiles però no deutores de la crítica o l’actualitat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents