El director Lois Patiño (Vigo, 1983) ha presentat la seva segona pel·lícula Lúa Vermella (Red Moon Tide) a la secció Forum de la Berlinale 2020. La secció Forum procura un cinema en el límit amb altres arts, buscant eixamplar-lo i definir els límits del mateix mitjà. L’obra de Patiño s’apropa a l’experimental. Li preguntem sobre la seva nova proposta, però també, sobre la salut del cinema jacobeu. El film arriba aquest divendres 30 d’octubre a les pantalles.
Què ho fa que arriben tants directors gallecs a les sales, últimament?
Fa uns quants anys que això passa. De fet el nou cinema gallec tot just ha complert 10 anys d’ençà que Martin Pawley va crear l’etiqueta, l’1 de gener de 2010, abans que l’Oliver Laxe anés a Cannes amb Todos vós sodes capitáns.
Al principi les pel·lícules les fèiem amb una petita ajuda que destinaven al creador: la primera pel·lícula de l’Oliver, o la meva, o la d’Eloy Enciso, es van fer amb un pressupost de 30.000 € i gràcies a l’èxit internacional que van obtenir, hem pogut fer projectes més ambiciosos.
Crec que gràcies a l’impuls d’aquella ajuda econòmica i el possible talent que hi havia a la regió va possibilitar que hi haguessin aquestes pel·lícules. A poc a poc, s’ha pogut aprofundir.
Ets amic d’Oliver Laxe?
Sí, és el meu amic, i el meu productor Felipe és el seu germà. Ell (Felipe Lage) va fer les dues primeres pel·lícules de l’Oliver, les va produir Zeitun Films. Ens anem retroalimentant. Si surt el projecte, tinc la Diana (Toucedo) que seria la meva següent muntadora, i compartim una altra productora, Beli Martínez, que està produint la pel·lícula d’Eloy Enciso, però també la de (Eloy) Domínguez… Hi ha un sentiment de comunitat i d’amistat fort al cinema gallec. És molt maco.
Va ser decisió teva fer les pel·lícules en gallec?
A les primeres ajudes que van donar-nos, sí. Després en les ajudes com la de Lúa Vermella, que és una ajuda del AGADIC (Axencia Galega das Industrias Culturais), l’ICAA de Galicia, sí que si la pel·lícula transcorre a Galícia o s’hi parla gallec puntua per aquella ajuda.
Lúa Vermella no només passa a Galícia, si no que reculls aquella figura de les meigas, reinterpretant-la per a la història en concret. És com si volguessis reviure un pensament màgic. Creus que queda pensament màgic a Galícia?
No només a Galícia. Jo crec que els mites, les llegendes, formen part de tota cultura. Sigui com a substrat o com quelcom viu, però forma part de la identitat del paisatge i de l’identitat cultural d’un lloc. I això és el que a mi m’interessava, no tant què en pot quedar de viu, si no com aquest forma part de la identitat del paisatge.
Quina relació creus que hi ha entre el paisatge i la identitat?
Hi ha un doble vessant: com l’home tenyeix per mitjà de la història i l’activitat humana el paisatge, i després com el paisatge afecta les persones, la comunitat i la cultura. No és el mateix els mites que es poden generar al desert del Sàhara, que a Sibèria, que a la Costa da Morte. Són imaginaris diferents perquè en un bosc; un oceà; una estepa; es generen imaginaris diferents. A la pel·lícula volia aprofundir a l’imaginari del mar, però també a la Galícia on es forma aquesta qüestió de mort que ha generat els mites més identitaris com les meigas o Santa Compaña.
Segueixes molt afectat per Costa da Morte. Encara en reculls el fil. Què et va impactar d’aquell projecte?
Un projecte necessita molts anys. La idea d’aquesta pel·lícula va sorgir al cpa de poc d’acabar Costa da Morte. Estem treballant en Lúa Vermelha des de 2014. Costa da Morte la vaig estrenar el 2013, així doncs, idealment si el finançament fos ràpid aquesta pel·lícula la podria haver acabat el 2015. Doncs per això crec que la pel·lícula està tan connectada amb Cosa da Morte. Són la cara i la creu. La pel·lícula Costa da Morte s’apropa a aquesta zona des del documental, des de la realitat, mentre que aquesta s’hi acosta des del mite i la llegenda.
Lúa Vermella vol treballar en aquest espai intersticial entre imaginari i real, entre mite i realitat, entre vius i morts. I aquest espai-llimb és el que cerquem.
Veig un llenguatge molt poètic, parlant de limbo. Tens uns personatges a qui no deixes parlar a càmera. És una limitació que t’imposes. D’on ve?
Al treballar en dues dimensions: vius o morts… Els personatges tampoc saben si estan dins d’un somni, o si estan fora… El que m’interessava de les meigas era la seva connexió amb els morts. La idea és que les meigas poden escoltar els morts, poden veure els morts o poden anar a l’espai dels morts. Llavors jo agafava aquesta capacitat de les meigas de travessar fronteres d’un costat a l’altre però volia que les veus que s’escoltessin només fossin les del món del poble, llavors elles no poden intervenir en aquest lloc des de la veu.
Parla’m del teu procés artístic, què va abans: la poesia del guió o la imatge?
Així en general, el meu primer impuls és explorar nous llenguatges cinematogràfics, després combino ho amb la temàtica que vull explorar, en aquest cas els mites, i en aquesta combinació emergeix la història. Jo volia explorar el temps arran de les figures mòbils al paisatge, la figura seria la de l’imaginari gallec. I allà la idea seria crear un poble on tothom s’ha quedat paralitzat i després, doncs, explorar què ha succeït. Pel que fa al llenguatge cinematogràfic, volia explorar la mal·leabilitat del temps. Són figures que són immòbils però abstretes, absortes en el seu món interior, és a dir fora del temps, fora de l’espai. D’altra banda el temps va fluint en la naturalesa, en el paisatge. Llavors crec que per a mi ve el llenguatge, després el tema, i el guió.
Pel que fa als personatges abstrets. Hi ha molta presència del passat ancestral, però també del futur… Consideres que hi ha por al futur en la teva pel·lícula?
Pot ser. A la pel·lícula esperava generar una ambivalència respecte al temps. Hi ha personatges que diuen “això no va ser ahir, això va ser fa cent anys, i també serà demà i d’aquí a cent anys, i nosaltres seguirem aquí”. Llavors si fa cent anys que són allí, perquè porten roba de l’actualitat? Llavors és que, ah, no estem en el món “real”, estem en el futur d’aquí a cent anys o això va passar fa cent anys. Hi ha una ambivalència que jo també vinculava no només amb la presència d’un llimb sinó també amb un espai de somni, per això ficava frases com “estem al somni d’algú, al somni d’un mar adormit”. El mite i el somni són espais en si atemporals, on el temps es dissol. Volia jugar per aquí.
La teva carrera –has tingut molts curts i un parell de pel·lícules– és tota molt pictòrica. Em podries explicar com has educat la teva mirada en el videoart, com això pot expandir una mica el teu cinema?
Els meus pares són pintors abstractes i he crescut en aquest ambient, més que en el cinematogràfic. El meu pare escriu també assajos sobre teoria de la imatge, llavors són qüestions que m’interessen ja des del bressol. Al cinema sempre he buscat aquesta possibilitat d’ampliar les possibilitats expressives, que és una mica el que té l’art. Hi ha una frase que m’interessa molt de Dominique Noguez: “Altres maneres de mostrar portaran altres maneres de pensar.” I que podríem dir també “altres maneres de mostrar portaran altres maneres de sentir”. Una pel·lícula sempre et desperta certes reflexions, i si parles des d’un llenguatge innovador això pot ampliar les possibilitats expressives. A mi treballar dins de l’espai de l’art contemporani, el que recullo d’aquesta experiència, és la plasticitat de buscar imatges que probin d’atrapar certa bellesa i misteri, i d’altra banda allò conceptual, un llenguatge que englobi un concepte més enllà de treballar dins d’un codi de el llenguatge ja assimilat, si no mirar de transgredir el llenguatge.
