Tothom ho sap: sense guió no hi ha pel·lícula. Però també és obvi que un bon guió no assegura una bona pel·lícula i que hi ha pel·lícules bones en les quals els guions són infectes. És perquè finalment hi ha un director que pot salvar un guió dolent o que pot enfonsar un guió boníssim. La història n’és plena d’exemples que servirien per justificar que el cinema és un producte cultural d’autoria col·lectiva i que cada pel·lícula té la seva història particular que convindria estudiar-la per assignar les responsabilitats d’èxits i fracassos.
Però el cert és que poques crítiques parlen dels guionistes, llevat que els guionistes siguin els mateixos directors (Ingmar Bergman, Cesc Gay, Ventura Pons, Orson Welles) o que intervinguin decisivament en el guions (Bernardo Bertolucci, Quentin Tarantino, Martin Scorsese, Zang Yimou, Spike Lee, Roman Polansky, etc.). Clint Eastwood o Alain Resnais, per exemple no solen figurar en els títols de crèdit com a guionistes de les pel·lícules que dirigeixen però tothom sap que són els que tenen l’última paraula sobre el guió que roda. George Lucas els signa tots.
En el cas d’aquests directors- estrella, el guionista és un personatge secundari que, en general, es limita a desenvolupar les idees del director i que no té res a veure amb el concepte global del film, sinó només en el disseny de les seqüències. Existeix també una figura, que rarament surt en els crèdits, que és el visualitzador de seqüències que supleix, a vegades, les carències cinematogràfiques del director. Joan Potau solia fer aquesta feina en algunes pel·lícules especialment les de Gonzalo Suárez.
Repeteixo que cada pel·lícula és un món i que no és el mateix ser guionista a Hollywood que a Europa, Àsia o Espanya. Certament, hi ha guionistes estrella com per exemple Robert Towne (Chinatown, Misión imposible 2, La Tapadera, Frenético) o Charlie Kaufman (Olvídate de mi, Cómo ser John Malkovich, Adaptation). Per ser guionista-estrella, ben considerat i ben pagat, tot depèn de l’èxit de les pel·lícules com ha passat per exemple a l’estat espanyol amb Borja Cobeaga y Diego San José, els autors de Ocho apellidos vascos i Ocho apellidos catalanes. Però en general, del guionista, peça fonamental d’una pel·lícula ningú no se’n recorda.
A l’època daurada de Hollywood, la dels grans estudis, als guionistes ningú no els respectava. Seien en gran sales darrere taules amb màquines d’escriure o secretàries, els pagaven grans fortunes i s’utilitzava una part molt petita del que escrivien. I això que eren escriptors de prestigi, Hellman, Hemingway, Steinbeck… o Scott Fitzgerald que només va reconèixer com a seva una frase dels diàlegs de Lo que el viento se llevó. Directors com John Ford, Frank Capra o Howard Hawks iniciaven els rodatges seguint al peu de la lletra els guions que se suposa que havien revisat escrupolosament els departaments artístics o els caps dels estudis, els quals de cultura res de res, però era gent llesta amb olfacte. A vegades a aquests grans directors se’ls atribueixen troballes que ja figuraven en els guions, i aquest sistema de treball explicaria els canvis d’ideologia de les seves pel·lícules. No és la mateixa ideologia la de Las uvas de la ira que la de Cuna de héroes, totes dues de John Ford, totes dues de guionistes diferents. Els professionals no tenen ideologia, almenys en aquell sistema, en aquells moments.
En un altre article parlaré de com sobreviuen els guionistes a l’estat espanyol. Catalunya inclosa, és clar. Pobrets.
