L’actriu Meg Ryan va ser un dels principals reclams de 8è Festival Internacional de Cinema de Barcelona-Sant Jordi. L’actriu va visitar Barcelona per presentar What Happens Later (Lo que sucede después), una història d’amor escrita, dirigida i protagonitzada per ella mateixa al costat de David Duchovny (Expedient X, Californication). L’actriu torna al cinema després de vuit anys allunyada del cinema amb el segon projecte com a directora i amb un gènere que la va portar a l’èxit: la comèdia romàntica. I el resultat és certament decebedor.
Lo que pasa después: una col·lecció de tòpics buits
Meg Ryan ja va fer el salt a la direcció l’any 2015 amb Ithaca. Ara ha decidit fer un viatge al passat, als enyorats 90 per intentar recuperar la glòria del passat. I l’intent no podria ser més llastimós. Lo que sucede después és un crit d’atenció desesperat que no va enlloc. La història d’un home i una dona que havien estat parella i es troben per casualitat en un aeroport planteja un clixé darrere un altre.
Malgrat que Meg Ryan intenta aguantar el pes de la història amb el seu carisma caducat, la seva parella de ball, David Duchovny sembla obligat a fer un paper que ni li agrada ni li escau. A banda de moments de guió absurds (com deixar-li el teu telèfon a la teva ex, donar-li la contrasenya i marxar a buscar un cafè) les converses i les situacions són tan artificials que et fan desconnectar de la història. De fet, n’hi ha que fan sentir autèntica vergonya. Algun exemple són un absurd ball en mig de l’aeroport, la conducció d’un carro de portar maletes sota un enorme cor o una conversa en una cinta automàtica mentre l’actor camina en direcció contrària. Em crec més Godzilla vs Kong que qualsevol d’aquestes seqüències.
L’únic que se salva és la teòrica història passada entre els protagonistes de la qual només veiem pinzellades. Si hagués agafat un to més realista i no tant “unicòrnic”… I hauria explorat més el dolor de la ruptura i les seves conseqüències… Encara s’hauria pogut salvar alguna cosa. Però no. Lo que sucede después és una experiència buida. Sincerament, no sé a qui pot atraure en ple segle XXI. Si aquest és l’intent de ressuscitar la comèdia romàntica, em penso que millor la deixem descansar en pau allà on sigui.
Veredicte
El millor: algun petit moment en què la història es posa mínimament seriosa.
El pitjor: l’espectacle vergonyós que provoquen molts moments del film (suposadament romàntics)
Nota: 3
