Cada cop que “els directors d’Intocable” fan una pel·lícula tenen tots els fucus a sobre. I és que Olivier Nakache i Eric Toledano s’han guanyat per mèrits propis tenir un lloc d’honor en el cinema europeu amb el seu estil particular que barreja comèdia, crítica social i tocar molt la fibra. Així ho van fer amb el seu gran èxit Intocable i així ho van repetir amb les posteriors Samba i C’est la vie. Amb Hors normes (traduïda al nostre país com Especials) repeteixen la fórmula i tornen a sortir victoriosos amb una cinta que, en efecte, resulta emotiva i connecta amb l’espectador gràcies al carisma dels personatges (tant els protagonistes com els secundaris). Després de clausurar el Festival de Cannes i obtenir el rècord a la millor nota del públic a Sant Sebastià (més d’un 9) arriba a les nostres sales també doblada al català.
El film que ens proposa aquest duo de realitzadors fica el dit a la nafra en un aspecte poc conegut pel gran públic: l’assistència a persones amb TEA (Trastorns de l’Espectre Autista). La pel·lícula barreja una ONG especialitzada amb TEA amb una altra que té cura de joves de col·lectius marginals i els pretén reintegrar a la societat amb petites feines, entre les quals hi ha el suport a les persones autistes de diversos graus. Les associacions, capitanejades pels actors Vincent Cassel i Reda Kateb, plantegen un interessant diàleg de grups de persones “invisibles” i la seva tasca diària per trobar un lloc a la societat capitalista del segle XXI. La pel·lícula aconsegueix els seus objectius ja que ens commou, ens fa riure (quan toca) i a la vegada retrata d’una manera quasi documentalística els esculls diaris d’aquestes ONG que (sobre)viuen al marge del sistema.
En alguns moments el film vira cap a un excés de drama fàcil però en general manté molt bé l’equilibri de gèneres i ens fa navegar amb pols ferm entre llàgrimes, somriures i reivindicació. A més, sabent que tot plegat està basats en fets reals augmenta el grau de connexió amb la història i ens fa empatitzar molt més amb el conjunt. És difícil sortir del cinema decebut amb una pel·lícula com aquesta. La història és interessant, els actors estan tots molt bé i a sobre té missatge. En resum: un film per a tot tipus de públic que confirma el bon estat de forma de Toledano i Nakache.
Veredicte
El millor: l’equilibri entre drama, comèdia i mig documental.
El pitjor: alguns moments de “xantatge” emocional a l’espectador.
Nota: 8
