Ikea, mandonguilles sueques, Paco Martinez Soria perseguint joves sueques, els mòbils Nokia, etc. Suècia és un país que ens evoca moltes coses però com a cinèfils no hem d’oblidar mai les pel·lícules sueques “d’educació sexual”. Sota aquest eufemisme s’amaga tota una realitat, i és que Suècia és un dels països on l’alliberament sexual va ser més prematur, un alliberament que es va tenir reflex en el seu cinema. I no només va ser en el sentit sexual que es van trencar tabús sinó en molts altres temes com ens vol fer veure Daniel Ekeroth autor de Swedish sensationfilms: a clandestine history of sex, thrillers and kicker cinema.
Però anem a l’origen de tot. I és que el 1950 la moral de mig món tremolava amb l’estrena d’Un solo verano de felicidad (1950), una pel·lícula sobre un noi ric de ciutat que decideix passar un estiu al camp, a casa d’un oncle seu, on trobarà l’amor de la mà d’una de les joves jornaleres que té empleades el seu tiet. En general és una pel·lícula que pels estàndards d’avui en dia és molt innocent, però el 1950 va provocar un terratrèmol amb la integració d’una escena de sexe de manera molt natural a l’argument. Una escena en què es podien veure els pits de la noia, una cosa inaudita. Però una pel·lícula que va agradar molt, fins al punt de guanyar l’os d’or al festival de Berlín. Personalment no la puc recomanar més, ja que sota l’aparença de cinta d’amor juvenil hi ha un atac furibund contra l’estretor de mires del món rural, i més concretament a l’excessiu poder que té el capellà local sobre la comunitat.
Un alliberament sexual cinematogràfic en què es va apuntar Igmar Bergman amb la seva esplèndida Un verano con Mónica (1953), en què es narrava la història d’amor i fuga de dos joves d’Estocolm. Una història d’amor que només duraria un estiu ja que l’idealisme dels joves (voler viure en llibertat, sense lligadures) s’estavellaria contra la realitat (les responsabilitats, la necessitat de suport). Una realitat que malmetria l’amor juvenil dels protagonistes, i amb un missatge final que faria aixecar les celles a les feministes d’avui dia.
Igmar Bergman seria molt bon director, però no es pot negar que tenia una mirada molt més conservadora (i religiosa) del que pugui veure’s a simple vista, amb personatges que a la que s’aparten de la moral imperant s’acaben estavellant contra la societat. Només quan va adaptar un poema folklòric suec es va desmantellar del tot, ja que a La fuente de la doncella (1960) hi trobem una història medieval amb violacions, sexe i venjances com només les d’uns pares poden dur a terme. L’altra pel·lícula seva pujada de to seria El silencio (1963), sobre repressió sexual, personatges trencats i l’avorriment mateix de l’existència. A mi em va posar a dormir.
Per tot plegat, abans de la mirada excessivament seriosa d’Igmar Bergman, prefereixo el rock’n’roll d’Arne Mattson, un director sorprenentment poc conegut però amb una filmografia molt extensa. I és que si una cosa sabem, és que als nòrdics els agrada el gènere negre (tant en novel·la com al cinema), i Arne Mattson el va cultivar durant els 50 i principis dels 60. Pel·lícules com Morianerna (1965) ens ho corroboren: una pel·lícula en què el dèspota cap d’una família rica, però disfuncional, desapareix misteriosament. Tothom el dona per mort, però ho està realment? L’aparició d’un detectiu ho complicarà tot, un detectiu que amb la seva capacitat tafanera i furgadora és un precedent directe de Colombo.
També s’ha de dir que el cinema d’Arne Mattson es va anar tornant més i més sòrdid amb el pas dels anys. Pel·lícules com Vaxdockan (1962) el van anar divorciat del públic i la crítica. A Vaxdockan coneixem un personatge solitari i aïllat socialment, magníficament interpretat per Per Oscarsson, que desenvoluparà una obsessió per un maniquí del qual se n’enamorarà; tot sota l’escrutini dels seus veïns que no entenen què està passant. Arne Mattson va acabar aïllat de la indústria sueca i va emigrar al Canadà per rodar un rutinari slasher com és Mask of murder (1985) que com a mínim tenia uns deu minuts de Chritopher Lee. Finalment va poder tornar a rodar a Suècia, però sota el paraigua de l’inefable i home orquestra Mats Helge Olsson. Però parlarem d’aquest últim més endavant.
El fet és que el cinema suec va abraçar aquesta llibertat sexual cada cop amb menys manies, i fins i tot ho va convertir amb un distintiu de marca. Sobretot durant el govern d’Olof Palme que va posar la llibertat artística i el dret d’expressió per sobre de moralitats i els ofesos de l’època. Als anys 70, si es volia veure una bona pel·lícula ben pujada de to, res com una pel·lícula sueca. I si era protagonitzada per Christina Lindberg, millor que millor.
Christina Lindberg va ser catapultada a l’estatus d’estrella gràcies a la seva increïble bellesa, la seva mirada d’aparent innocència, i les seves poques manies a l’hora de mostrar-se tal com Déu la va portar al món. Una innocència que la va portar a interpretar papers com el de Maid in Sweden (1971), en què interpretava la innocent (no fuma, no beu i per descomptat no practica el sexe) noia de camp que arriba a Estocolm a passar uns dies amb la seva germana. Aviat es veurà atreta per la vida sense tabús que li ofereix la capital sueca. I tot amb un sentit més artístic del que pugui semblar a simple vista.
Sobta trobar-se una pel·lícula protagonitzada per Christina Lindberg i, un joveníssim, Stellan Skarsgard (un dels simpàtics pares de la protagonista de Mamma Mia) com és Annita: diario de una ninfómana (1973). En aquest drama eròtic Christina interpreta una noia de camp afectada per una síndrome nimfomaníac, que es troba amb el rebuig d’una part dels seus veïns (l’altra part només pensa a passar-se-la per la pedra). Només un jove estudiant de psicologia farà l’esforç d’entendre-la i ajudar-la, pel camí s’enamoraran i ell arribarà a la conclusió que el que ella necessita és un bon orgasme (cosa que no aconsegueix amb la resta de companys de llit). El que passarà després et sorprendrà… o no.
Però si hi ha una pel·lícula que la va catapultar a convertir-se en una icona del cinema aquesta va ser Thriller: una pel·lícula cruel (1973), una d’aquestes pel·lícules que trenquen totes les barreres morals imperants. Assistim al segrest d’una noia amb problemes mentals, fruit d’una violació quan era una adolescent, que és obligada a prostituir-se en un conjunt de set pieces molt sòrdides i repugnants (inclouen plans detalls d’ejaculacions reals). La noia decideix rebel·lar-se al cruel destí entrenant-se en karate, practicant tir i conducció d’alta velocitat. Aviat d’indefensa víctima transmuta a freda botxí en què l’esclat de la violència i la sang esquitxarà fins i tot l’espectador. La visió de Christina Lindberg amb un ull tapat (el perd en negar-se a prostituir-se en un determinat moment), llarg abric de cuir i escopeta a la mà és tant impactant com potent i va ajudar a generar un nombrós grup de fans d’aquesta pel·lícula, entre els quals hi ha Quentin Tarantino que la va homenatjar amb un dels personatges de Kill Bill.
La popularitat que va tenir el cinema suec als 70 ja va anar decaient a principis dels 80, quan la societat en general demanava un altre tipus de producte més enfocats als herois d’acció que no pas a les proeses sexuals (l’era Regan). I dintre del cinema suec va sorgir un nom propi que va intentar competir amb el cinema d’acció nord-americà amb les seves mateixes armes: Mats Helge Olssen. Olssen era un autèntic entusiasta del cinema d’acció, que va veure l’oportunitat que era la demanda dels videoclubs de productes per a les seves estanteries. Però Mats ja es va donar a conèixer a mitjans dels 70 facturant un Linngonberry Western (sí, és un subgènere de westerns suecs que existeix) com és I död mans spar (1975). Un western força avorrit, que destaca més per la història darrere les càmeres: un empresari volia obrir un parc d’atraccions de temàtica de l’oest americà, però les autoritats locals no li donaven permisos; en canvi si volia muntar uns estudis cinematogràfics, no hi havia cap problema. Així que va materialitzar uns estudis de l’oest americà, va rodar-ne aquesta pel·lícula, i un cop acabada la pel·lícula ho va ballar tot i va començar a cobrar-ne entrada per la visita més espectacle de l’oest.
Però no va ser fins al 1984 que Mats Helge Olssen no es va fer un nom, gràcies a l’èxit en format domèstic als EUA de The ninja mission. Sí, una pel·lícula de ninges… a Suècia. Perquè la proximitat de la Unió Soviètica amb Suècia s’havia d’aprofitar d’alguna manera i Mats ho va veure clar. Però Mats no es va tallar gens a l’hora de materialitzar la seva pel·lícula: violenta com poques, terriblement seriosa, amb gadgets com bales que fan explotar els incauts que en reben l’impacte, amb soldats soviètics morint a desenes i dotzenes (i no exagero) per escena (o pla) i amb la cúspide de la bogeria i del sòrdid: quan un soldat soviètic mor ofegat pel seu propi vòmit en portar una màscara antigàs. Veure per creure. I tot un èxit als Estats Units, tot i que les proclames del director afirmant que havia sigut número 1 en taquilla en les agafem amb cert escepticisme.
A partir d’aquí només quedava intentar repetir la fórmula de l’èxit en pel·lícules com Russin Terminator (on el millor és el títol) o The eagle island (on malvats ninges soviètics intenten prendre una base sueca). Fins i tot, va arribar a comptar amb David Carradine per ser el dolent d’Animal protector (1989) en què, en una nova mostra de follia argumental, un grup de membres de PETA, fusell a la mà, intenten prendre el control d’una base nord-americana on es fan terribles experiments amb animals mentre aniquilen soldats a tort i dret. Ara bé, se li ha de donar el mèrit a Mats per donar-li empara a un marginat com ja era Arne Mattson i deixar-li codirigir The mad bunch o The hired gun, tot i que l’empremta del genial director no es troba enlloc.
Aquests són només alguns dels protagonistes del llibre Swedish Sensationsfilms, el qual s’estructura en forma de recull de ressenyes de cada pel·lícula, ordenades per ordre alfabètic en el seu títol suec, amb una opinió de l’autor: el seu argument, perquè mereix considerar-se una sensationfilm i la rebuda tant crítica com comercial de l’època. El material gràfic que incorpora el llibre és gran, variat i molt descriptiu del tipus de cinema de què estem parlant.
I podria continuar parlant de cinema suec amb títols com Cuando los cuervos vuelan (1985), cinema víking que agafa les maneres de l’Spaguetti western, en què un desconegut arriba a una illa on hi ha dos clans a qui no dubta en enfrontar entre ells. Cinema víking amb venjança i amb un punt de desmitificació: res d’exuberants assentaments més aviats petits clans amb un aire decadent. Un hombre en el tejado (1976) va ser l’origen del cinema negre suec contemporani, cinema policial ja allunyat del cinema de detectius que va cultivar Arne Mattson als 50 i 60. Una parella de policies s’han d’enfrontar a l’assassinat d’un inspector de policia, aviat les seves investigacions els porten darrere la pista d’un tirador d’elit de l’exèrcit. Un inici impressionant i molt sanguinari, un desenvolupament força sobri que porta a un desenllaç espectacular i que inclou un tirador en un terrat disparant a tort i a dret als vianants del centre d’Estocolm.
Però sens dubte el gran descobriment per a mi ha sigut War Dog (1987) una producció independent d’acció al més pur Hong Kong. La investigació de la desaparició del seu germà portarà al protagonista a desemmascarar una conspiració governamental per crear el soldat perfecte. Un clar antecedent de Soldado Universal on hi ha tirotejos a dojo, stunts perillosíssims, una sorprenent quantitat desmesurada de danys col·laterals en algunes escenes d’acció (ni els nens estan segurs) i sang a dojo que conformen una de les sorpreses que amaga la cinematografia sueca.
Sense cap mena de dubte el llibre de Daniel Ekeroth és un fil a partir del qual estirar i estirar i anar descobrint un cinema pràcticament desconegut al nostre país. El llibre també inclou un glossari de termes típicament suecs per tal que anem entenent la idiosincràsia del país escandinau i un grapat de filmografies i biografies selectes. I si les més de 200 pel·lícules contingudes semblen un repte massa ambiciós, hi ha, al final, una tria de 20 incunables, que qualsevol que es vulgui introduir en el món de les sensationsfilms hauria de veure.
Jo personalment he gaudit moltíssim introduint-me en aquest cinema sexualment alliberat, amb el seu punt sòrdid, però en què té cabuda tant el cinema negre, el western o l’acció més passada de rosca. Per tant, només puc dir que llarga vida a les sensationsfilms!
