El considerat com a número u en el cine de terror espanyol actual, Álex de la Iglesia, ha creat una productora per ressuscitar el gènere, The Fear Collection, junt amb altres socis (entre ells Sony i Amazon), i el seu primer film ha estat Veneciafrenia (2021) —frènia es un terme relacionat amb la ment— presentat al darrer Festival de Sitges, des de la que sembla que ens amenaci d’actualitzar el subgènere de terror italià dels 70 i 80, que ha quedat encasellat com el giallo, encara que la parauleta inviti a la confusió perquè els italians l’apliquen a l’anomenada literatura negra que es publicava amb tapa groga.
Els directors més destacats del giallo han estat, entre d’altres, Dario Argento, Mario Bava, Folco Fulci o Umberto Lezzi i alguns dels seus filmes ara són de culte, tenen infinitat de seguidors (followers), malgrat que ells només volguessin fer simples slashers (films de psicòpates amb molta sang i fetge i abundant sexe) que fessin diners. Entre els films recordo Suspiria (molt superior a la recent versió), La badia de la sang o L’Ocell al plumage de cristal, però la majoria eren grans èxits de públic. Eren similars en concepte als sexploitation nord-americans.
La pel·lícula, Veneciafrenia, sembla a la seva arrencada com un documental sobre Venècia a través dels ulls d’un grup de joves turistes espanyols, però gairebé de seguida apareix el terror propi del giallo en forma d’un Rigoletto assassí, molt inquietant, per cert. De la Iglesia (i el seu guionista Jorge Guericaechevarria) comença sentir-se a gust. Venècia està vivint el seu Carnaval i sembla l’escenari ideal per fer cine de terror, però no. El que passa és que a diferència dels gialli de sempre, director i guionista introdueixen elements de crítica social —turisme-fòbia com a mal de tot, amb protestes socials i assassinats com a remei— i s’equivoquen en la forma de fer-ho, massa tòpica i previsible. El terror pur queda en segon terme. La idea pot ser bona, però el barroquisme habitual de director i guionista fan que no casin adequadament les dues propostes.
Això fa que la trama resulti molt confosa i poc interessant, no respectant massa la lògica del gènere. Podríem dir que la posada en imatges és força barroera, potser pensant més veure-la en les plataformes que en les sales de cine. He pogut constatar que aquesta idea està present en infinitat de sèries com si el públic televisiu no fos tan exigent.
No sé per on anirà la nova productora, però penso que el giallo està ben mort i enterrat. Era d’una altra època. No obstant això, s’agraeix l’intent cinèfil del senyor de la Iglesia, un gran coneixedor el cinema de gènere, com ha demostrat en moltes ocasions en la seva desigual carrera.
