Nascut l’any 1892 a Berlín, Ernst Lubitsch va arribar als Estats Units el 1922 ja amb una gran reputació al cinema alemany d’entreguerres. El director començà la seva carrera americana sol·licitat per una de les grans estrelles del moment, Mary Pickford. I, tot i que la relació amb l’actriu no va ser molt bona, tota la resta d’actors que més tard treballarien amb ell només en van dir-ne meravelles. I no serien els únics.
Poc temps després, el 1926, Greta Lovisa Gustafsson desembarcà a Hollywood provinent de Suècia. Carregada de somnis i amb una filmografia bastant curta, la Metro va veure les possibilitats de l’actriu dins de l’emergent negoci del cinema i li va oferir un contracte per convertir-se en una nova estrella plena de glamur. El primer que fa és adoptar un nom artístic: el món la coneixerà com a Greta Garbo, amb el temps serà la Divina i arribarà a ser una de les estrelles més llegendàries i misterioses de la història del cinema. La Garbo va construir la seva carrera adoptant una espècie d’aura interpretativa misteriosa, un toc quasi mitològic reservat només als Déus de l’Olimp i fomentat per una bellesa gèlida i un llenguatge corporal aristocràtic. A finals dels anys 20 i sobretot durant la dècada dels 30, era la Reina absoluta de Hollywood i la seva particular manera de rodar (de vegades feia fora al director del set i només deixava el càmera amb ella) o promocionar les pel·lícules (no concedia entrevistes, no anava a premières ni tampoc signava autògrafs) li van donar una fama de figura esquerpa, inaccessible, misteriosa i fins i tot mística. En altres paraules, Greta Garbo definiria la figura de l’estrella de cinema clàssica perfecta (una figura que per culpa dels publicistes, llastimosament, s’ha perdut) i fins i tot la seva curta carrera va ajudar a construir el mite. Despertava (i desperta) tanta fascinació que s’han publicat llibres només de la seva suposada vida sexual, però si una cosa és certa, és que la seva carrera va marcar la història del cinema per sempre.
Ernst Lubitsch és un dels pilars fonamentals de la comèdia cinematogràfica. En una evolució i seqüència natural, la comèdia comença amb Charles Chaplin, Buster Keaton i Harold Lloyd, continua amb els germans Marx i el mateix Lubitsch, després amb Billy Wilder, Blake Edwards i Mel Brooks i arriba fins als nostres dies amb els germans Zucker o Judd Apatow, tot això en una equació molt simple i obviant uns quants noms. Però Lubitsch és al mig de l’engranatge, és com un eix que vertebra a la resta. En primer lloc perquè el seu cinema comença amb la narrativa del cinema mut i evoluciona dins del sonor (només Chaplin va fer el mateix, ara bé els seus films al sonor van ser molt més espaiats) però també perquè la seva narrativa és un dels referents amb més adeptes dins de la història del setè art: pocs directors, actors, guionistes, crítics o productors diran que no tenen l’autor alemany dins de les seves referències de capçalera amb un estil tan característic que va ser batejat amb el nom de “toc Lubitsch”. Però què és i en què consisteix el toc Lubitsch? Aquesta és una de les eternes preguntes relacionades amb el cinema i també és un dels temes més fascinants quan parlem d’estils cinematogràfics. Billy Wilder, col·laborador del director alemany en els seus inicis (i probablement el seu màxim admirador entre els seus col·legues) definia el toc Lubitsch com una narrativa tan perfecta que la resta de mortals que es dedicaven al cinema només el podien aspirar a igualar durant 5 o 10 minuts de metratge de qualsevol de les seves pel·lícules i la passió que tenia per la narrativa de Lubitsch era tal (segurament per això el director vienès també va arribar a ser tan gran) que a la porta del seu despatx es va fer escriure la frase “How would Lubitsch do it?” (Com ho faria Lubitsch?) com a lema vital. El toc Lubitsch no té una fórmula exacta, Wilder ho sabia, i per això és tan inimitable.
Lubitsch impregnava les seves comèdies de sofisticació i elegància, aquesta és la base del seu famós estil, i gràcies a aquesta premissa explorava moltes cares de l’existència humana. Mitjançant el·lipsis o hipèrboles visuals, per exemple, definia un tipus de sàtira que parlava de sexe, política, guerra o les mateixes relacions humanes, i sempre evitant la censura del moment (per això la importància de l’elegància i l’engany a l’hora de posar en escena segons quines situacions). La seva comèdia de malentesos tenia molts elements característics com ara l’ús de l’acció fora de càmera (les portes i el que passa darrere són un dels trets més famosos del toc Lubitsch) o els guions plens de picardia i elegància a l’hora d’explicar temes absolutament prohibits per l’època. La manera que Lubitsch utilitzava per encaixar totes aquestes peces el definien com un director irresistiblement únic i el seu toc, inimitable.
Garbo va tenir una carrera curta si tenim en compte els estàndard de l’època i la quantitat de pel·lícules que els estudis produïen cada any intentant esprémer al màxim a les seves estrelles. L’actriu sueca va aparèixer en un total de trenta-tres produccions (comptant la quasi inexistent filmografia al seu país d’origen) i el 1941, després de la salvatge resposta del públic a Two-Faced Woman, Garbo va decidir comprar la resta del contracte que li quedava amb la Metro Goldwyn Mayer i deixar el cinema per sempre. Tot i que al principi la decisió semblava temporal i fruit del caràcter “especial” de la Divina i que en moltes ocasions hi va haver oportunitats o fins i tot negociacions perquè tornés a la pantalla gran (sobretot durant la dècada dels 40 i particularment com la primera opció de Wilder a Sunset Boulevard, per exemple), mai van arribar a fructificar i la llegenda de Garbo, reina de Hollywood durant quinze anys gloriosos es perpetuaria fins al 1990, any de la seva mort, i per tota l’eternitat. Durant la resta de la seva vida Greta Garbo va evitar ser el centre d’atenció de cap cosa que no fos la seva vida privada. Vivia a Nova York rodejada d’un cercle d’amistats de l’alta societat de la ciutat dels gratacels i sempre buscava el més absolut anonimat. El misteri la va acompanyar sempre i prova d’això és que existeixen poquíssimes fotografies d’ella, la majoria fetes d’una manera furtiva durant els passejos de l’actriu per Central Park. La Divina sempre va ser molt conscient que la millor manera de mantenir intacte el llegat que va deixar era passar de la figura privada a la invisibilitat. Una lliçó que pocs i poques han après.
La penúltima pel·lícula de Garbo va sortir dos anys abans de la seva retirada. L’any 1939 l’actriu va unir talent i forces amb el geni de la sàtira i la comèdia del moment (que evidentment no era altre que Ernst Lubitsch) i de resultes en va sortir la probablement millor pel·lícula de tots dos, Ninotchka. Comèdia eterna que toca temes tan delicats com el xoc entre capitalisme i comunisme, la dona i la llavor del feminisme durant els anys 30 i fins i tot els rols de poder, el patriarcat i la masculinitat fràgil, Ninotchka és essencialment una història d’amor clàssica que aparentment amaga molta cosa però en realitat i gràcies a Lubitsch, no amaga res. I evidentment la censura tampoc va poder amb ella.
La Metro va tenir molt clar des del principi de la preproducció com vendre Ninotchka. L’any 1930 el món va sentir per primera vegada la veu de la Garbo a Anna Christie i amb tota la pompositat que l’esdeveniment mereixia, l’estudio va anunciar amb l’eslogan “Garbo Talks!” (Garbo parla!) que finalment el públic sentiria la Divina. Nou anys després i només amb un guió escrit, els directius de l’estudio van adonar-se del que tenien entre mans i no van dubtar gens: només Ernst Lubitsch podia fer riure la impassible i gèlida Greta Garbo i l’eslògan va ser clar i també un homenatge al primer film sonor de la Divina: “Garbo Laughs!” (Garbo riu!). Avui en dia sembla un concepte extremadament bàsic, però al Hollywood daurat d’aquells dies una campanya publicitària així era la porta a molts diners tot i que fins i tot la mateixa Garbo (com es va saber després) estava atemorida amb el sol fet de pensar que hauria d’esclatar a riure davant de les càmeres perquè el públic estava hipnotitzat per ella i part del misteri era que no havia mostrat una emoció tan bàsica i tan humana com una simple rialla. Sota aquesta premissa publicitària ideada pels directius de la Metro hi ha un dels pilars de qualsevol obra mestra de Lubitsch: el guió. I el de Ninotchka no és un llibret qualsevol. Està escrit entre dos genis i habituals col·laboradors de Billy Wilder, Charles Brackett i Walter Reisch, i el mateix Wilder. Ple de diàlegs i personatges fascinants, també va significar un punt d’inflexió en la carrera i les col·laboracions de Lubitsch i Wilder (el director i escriptor vienès ja havia debutat a la pantalla gran però estava a molt poc de marcar petjada a Hollywood) i deixa testimoni d’aquells gloriosos dies i anys en els quals les llegendes feien brillar Hollywood com mai més tornarien a fer-ho.
Ninotchka és un dels grans plats de la comèdia cinematogràfica universal. Una història d’amor que confronta dualitats: capitalisme i comunisme, dones i homes o els diners contra la felicitat. Lubitsch va estructurar el retrat d’una època molt concreta en forma de sàtira però com tota bona obra mestra atemporal, té interpretacions i significats la miris quan la miris. La seva manera de representar les contradiccions és màgica: el Comte Leon, el personatge interpretat per Melvyn Douglas (un actoràs habitual del cinema Lubitsch i també com a parella de Garbo) evoluciona de vividor encantador a un prototipus d’home fràgil davant l’amor i la personalitat d’una dona amb conviccions i segura de si mateixa com l’enviada soviètica Ninotchka. Però la mateixa Ninotchka també pateix el canvi des d’una convicció política trontollada per un simple i ridícul barret primer i el despertar dels sentiments després. Lubitsch aconsegueix tombar convencions, maneres arcaiques de veure la vida i sobretot, fronteres. Perquè al cap i a la fi, l’amor no entén de fronteres.
Sàtira perfecta, pilar de la comèdia, representació màxima de l’estil cinematogràfic més admirat de la història o la pel·lícula que va fer riure a la Garbo, per aquestes i mil raons més Ninotchka és una d’aquelles pel·lícules que hauríem de veure almenys una vegada abans de morir. Igual que hauríem de valorar a Lubitsch de la mateixa manera que Billy Wilder i el també director William Wyler van fer al funeral del director alemany, l’any 1947. Destrossat per la pèrdua del geni, amic i col·laborador, Wilder li va dir a Wyler que “s’havia acabat Lubitsch”, mentre que el segon li responia un “pitjor encara, s’han acabat les pel·lícules de Lubitsch”.
