Ja arriba el fred i l’hivern, i amb aquest parell sempre ve de gust quedar-se a casa, tapadets amb la manteta, i mirant una bona penícula. I qui digui que no, és que prefereix altres coses, com fer bricolatge, visitar parents a l’hospital o pujar a la muntanya a passar fred. En tot cas, tot són opcions la mar d’acceptables, però això és El Cinèfil i entenc que la majoria de nosaltres escolliríem la primera, la del sofà i el film. Perfecte, perquè és la bona, ja us ho dic ara!
Avui us parlaré una mica d’un dels meus actors preferits. Gairebé he vist totes les seves penícules, i he de reconèixer que gairebé totes m’han agradat. El que és segur és que amb totes hi he rigut molt. Amb algunes he rigut a corquèvols, amb d’altres de manera més còmplice, amb unes altres de forma més continguda, amb unes quantes el somriure era més entranyable… En algunes, he de confessar, les rialles contenien també una mica de vergonya aliena, i és que sovint l’home de qui us parlaré avui s’excedeix amb les ganyotes i exagera la gesticulació. Però això m’encanta d’ell!
Si sou del tipus de persones que llegiu els titulars –cosa molt recomanable– sabreu que us parlo de Jim Carrey, l’actor d’origen canadenc que ha triomfat a Hollywood gràcies a les seves comèdies, estimades i odiades a parts iguals per part del conjunt dels espectadors mundials. Sí, també té detractors. Gent amb poc criteri cinèfil, deixeu-me apuntar, que no els agrada la seva manera d’actuar perquè la consideren massa sobreactuada o exagerada. Res, gent amb poc sentit de l’humor.
Tot i que ja havia aparegut en diversos títols anteriors, molts vam conèixer en Jim Carrey l’any 1994 gràcies a la penícula Ace Ventura, un detective diferente. Diferent en el sentit que la seva especialitat eren els casos que tenien a veure amb les mascotes. El personatge era delirant, surrealista, ple de tics i ganyotes destinats a fer riure l’espectador, i havia de desplegar tot el seu ventall de particulars mètodes d’investigació per tal de trobar un dofí, mascota d’un equip de futbol americà. El personatge d’Ace Ventura va aconseguir tal notorietat que al cap d’uns anys va tenir una nova aventura, en aquest cas ambientada en el continent africà. Tots recordem la mítica escena en què l’actor surt de l’interior de la seva disfressa de rinoceront, provocant les rialles dels espectadors i, alhora, l’ensurt dels turistes que visitaven aquell safari.
La fama de Jim Carrey va esclatar en estrenar-se La máscara, una altra comèdia que semblava escrita expressament per a les dots interpretatives de l’actor que avui tractem. Carrey protagonitzava el jove banquer Stanley Ipkiss, un home avorrit i sense gràcia que és posseït per una misteriosa màscara verda que l’omple de vitalitat, estil i… En fi, un alter-ego que li permet fer tot allò que ell no faria. I només faltava que aparegués a escena una rossa espectacular, protagonitzada per Cameron Diaz, que aconseguia fer obrir encara més els ulls a la criatura verda. En aquest títol veiem algunes de les escenes més divertides de la carrera de Jim Carrey, tot i que una mica amanides amb els efectes especials que exageren una mica més les seves característiques ganyotes. Després de la Núvia de Kill Bill, el segon vestit groc més mític del cinema!
Poc després, i amb aquesta aura de comediant ja consolidada a les espatlles, Carrey va estrenar Dos tontos muy tontos. Sí, el títol ja ho diu tot. Fent parella amb Jeff Daniels en el duet principal, ens trobem davant d’un film ple de bajanades de tota mena, destinades totes a arrancar-nos el somriure als espectadors. A les ordres dels hilarants germans Farrelly, garantida de comèdia de les bones, en Lloyd i en Harry emprenen un viatge per retornar un maletí a la seva atractiva propietària. Com us podeu imaginar, les desventures que patiran seran l’atractiu principal del guió d’aquest film que molts recordarem per l’escena dels dos protagonistes amb els mocs congelats després d’un llarg viatge en motocicleta.
En aquest moment, Jim Carrey ja estava consolidat com un dels grans actors de Hollywood. Bueno, com a mínim, un dels meus preferits, que també és important. Per això se li perdona el paper de dolent que va fer a la penícula Batman forever, on s’enfundava literalment en les malles del malvat Enigma. De totes maneres, el seu proper film exitós va ser Mentiroso compulsivo, on interpreta un advocat massa dedicat a la feina i que per certs motius no pot mentir durant un dia, amb tot els problemes que això comporta per a un picapleitos de la Costa Oest. Fins i tot va ser nominat als Globus d’Or com a millor actor l’any 1998.
Parlant de nominacions, ara cal esmentar El show de Truman, penícula per la qual Jim Carrey va guanyar el mencionat premi a millor actor dramàtic. Ara, l’Oscar se li resisteix… Tot i que una servidora creu fermament que se’l mereix! En fi, segur que coneixeu el film. Una mena de Gran Hermano on veiem l’evolució televisiva d’un home que no sap que la seva vida és una ficció. Un drama, la veritat, però també té els seus moments tendres i humorístics. I res a veure amb els tòtils que surten al Gran Hermano de Telecinco, eh? En fi, un dels millors films de la carrera de Jim Carrey.
Però no acaba aquí la filmografia de Jim Carrey, gràcies a Déu! Avui només us he parlat de les seves penícules més clàssiques, les que el van consagrar com a un dels grans de la comèdia americana, per molt que alguns s’entestin a dir que sobreactua, que riu massa, que fa gestos grollers… Res! Tots aquests que diuen això, no hi entenen! Feu-me cas i feu com l’actor del qual us he parlat avui. Rigueu! Rigueu molt que la vida són quatre dies i val la pena ser feliços!
