Quatre anys han transcorregut des de que Rupert Sanders va dirigir Snow White and the Hunstman (el seu primer llargmetratge rere uns quants curts). La seva va ser una història un pèl diferent a les adaptacions que estaven acostumats a veure sobre el conte dels germans Grimm… una malaurada versió que es podien haver estalviat. La pel·lícula oferia una correcta direcció, uns efectes especials molt ben creats (potser massa, fins i tot per fer animalons de granja) però amb una carència excessiva de guió, recurrents escenes de calaix que s’han vist a desenes de films i, sobretot, una nefasta interpretació de la protagonista: Kristen Stewart (saga Twilight), que no aconseguia variar l’expressió del seu rostre durant les dues hores de metratge. Es podria dir que Charlize Theron (Monster, Mad Max: Fury Road) estava supèrbia interpretant el paper de Ravenna (la bruixa malvada) i, per descomptat, la seva bellesa supera a la de la jove Blancaneus.
La preqüela arriba ara sense que ningú l’esperi o la desitgi. Potser volien aprofitar l’ocasió per treure el regust amarg que va deixar l’altre o perquè ja tenien la idea al cap d’explicar-nos què va passar abans. Tot i que, la part de preqüela dura uns 30 minuts, desprès el film dóna pas a una seqüela de la primera. Han passat 7 anys des de l’anterior (cosa que ja grinyola). És evident que han aprofitat el filó de les sagues juvenils (que tan de moda estan entre els adolescents de la casa) per estirar el conte de la Blancaneus fins al límit de crear Les cròniques de Blancaneus, sense que la protagonista no figuri ni a un sol fotograma. The Hunstman: Winter’s War deixa de banda la història original i se centra en la vida de Ravenna temps enrere. Només veure el títol original un s’adona que ‘la protagonista’ ha quedat totalment de banda, ja que no diu res de cròniques, i els personatges potents de l’anterior són els que reben tot el pes, sumant-hi Jessica Chastain (Mama, The Martian) i Emily Blunt (Sicario, Edge of Tomorrow). És evident que Chris Hemsworth (Thor, Rush) aporta prou com per estar present als títols de les dues pel·lícules, això si canvia el seu martell per una destral i la seva actitud recorda força la del Déu del Tro, cosa que ja va bé.
Cedric Nicolas-Troyan agafa les regnes del projecte i aprofita per estrenar-se en la direcció. Fins ara havia estat creador d’efectes especials en vàries ocasions i així ho demostra en aquest film, atapeït de CGI (imatges realitzades per ordinador). La pel·lícula torna a pecar d’un guió poc elaborat sinó que, a més, comet l’error de tergiversar detalls que varen tenir importància a l’anterior i ara s’han canviat per donar-li més giragonses a la trama.
El model del que parteix, referint-nos al conte homònim, realment ha variat en desenes d’ocasions i això no és un problema: Blancanieves (Pablo Berger, 2012), la versió més original que s’han pogut veure en pantalla, ha estat una producció nacional en blanc i negre, muda i ambientada en l’Espanya més profunda que va triomfar en un munt festivals. Per tant, hi ha un ventall ampli d’opcions. El que no és tolerable que l’embolcall de la jove Blancaneus s’esvaeixi i que en la seva absència resideixi la millora del relat. L’únic enllaç que roman intangible és el mirall, si no fos per ell no hi haurà pel·li. Respecte als nans, dels típics 7 tant només s’en conserva un i s’hi ha afegit un d’extra. Aquests personatges aporten el toc d’humor just i per fortuna ara hi haurà més d’una escena on donen més joc.
Avui en dia és complicat no trobar referències a films dins d’altres films. És inevitable i sovint és una manera de retre homenatges. Però si en una pel·lícula que coixeja s’afegeixen elements que clarament evoquen a una pel·lícula d’èxit, el que provoca és una ombra. En aquest cas, s’observen pinzellades de The Chronicles of Narnia, The Golden Compass i Frozen, entre d’altres.
No tot és negatiu, els notables efectes especials estan molt ben fets, denoten una mà experimentada darrere i sorprenen a instants (tot i ésser excessius). També s’ha millorat l’apartat d’amor augmentant, el feeling de la parella protagonista així com les escenes d’acció que interpreten. Tot això l’enfoca cap a un públic més restrictiu però és prou entretinguda pels altres, per tant compleix el seu objectiu. Gràcies uns actors de nivell no es desllueix del tot la medalla i sense ser or o plata es queda amb bronze.
Veredicte
El millor: Els efectes visuals molt ben treballats i la desfilada d’estrambòtics vestits de les reines.
El pitjor: La manca de concordança de guió entre les dues pel·lícules fa que hi hagi discrepàncies importants que és millor obviar. El retorn de Ravenna se l’han tret de la màniga.
Nota: 6
