Si tot va segons el calendari previst, aquest article es publicarà just abans de les festes nadalenques on és habitual que hi hagi trobades i retrobaments de familiars, amics i companys. És possible que en un dels dinars o sopars algú dels que estiguin al vostre costat sigui esquizofrènic, i, si no t’ho digués, probablement no us n’adonaríeu.
El 2012, durant el Dia Mundial de la Salut Mental, l’Organització Mundial per a la Salut (l’OMS) alertava que el 25% de la població europea ha tingut o tindrà alguna malaltia mental al llarg de la seva vida. Però no totes les malalties són iguals ni tenen els mateixos símptomes. A Espanya es calcula que al voltant de l’1% de la població pateix esquizofrènia, és a dir, prop de 400.000 persones. Aquest trastorn li pot passar a qualsevol en qualsevol moment de la vida, depenent de la seva predisposició genètica i de factors mediambientals que poden desencadenar la malaltia, una malaltia crònica (per a tota la vida) i que s’acarnissa especialment amb la gent jove, la qual cosa dificulta encara més la seva diagnosi.
L’esquizofrènia és una malaltia mental que afecta algunes funcions cerebrals com ara el pensament, la percepció, les emocions i la conducta, i que es manifesta amb uns símptomes que indiquen que el pacient perd el contacte amb la realitat. Durant milers d’anys l’esquizofrènia ha hagut de lluitar contra l’estigma i la incomprensió d’una societat que no podia comprendre el comportament erràtic i associat a la violència i al terror. Cal tenir present que un deliri és irrefutable per a un malalt, essent molt difícil fer-li entendre que allò que veu i/o sent no és veritat, a la vegada que resulta molt difícil fer entendre als mateixos familiars o l’entorn que per a aquella persona sí que és veritat.
La ficció s’ha aprofitat d’aquest desconeixement i s’ha inspirat sovint en casos reals que en ocasions han contribuït encara més a confondre els símptomes i el diagnòstic, com per exemple confonent l’esquizofrènia amb el trastorn bipolar, el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), alguns tipus d’autisme o amb depressions majors.
Probablement una de les pel·lícules més conegudes per la singularitat del personatge és Una mente maravillosa (A Beatiful Mind, 2001), dirigida per Ron Howard i basada en el llibre del mateix nom de Sylvia Nasar. Russell Crowe interpreta el matemàtic John Forbes Nash, des que va arribar a la Universitat de Princeton, a Nova Jersey, primer com a estudiant i després com a professor, mostrant el seu comportament influenciat pels brots psicòtics i les paranoies percebudes. L’excepcionalitat de la història estarà vinculada sempre en el fet que al 1994 va rebre el premi Nobel d’Economia.
Més a prop en el temps i l’espai en destaco La isla interior (2009) de Dunia Ayaso i Félix Sabroso, amb tres germans interpretats per Candela Peña, l’Alberto San Juan i Cristina Marcos, tots tres propensos a tenir esquizofrènia heretada del seu pare i amb una d’elles amb la malaltia ja diagnosticada.
Fa poques setmanes es va emetre per La 2 en La noche temàtica el documental #Di_Capacitados (2015) (en el link es pot veure íntegre tot el documental) dirigit per Pepe Martínez. Recupero la presentació que els mateixos productors en fan de l’obra: “#Di_Capacitados obre una finestra a la sensibilització i a la reducció de l’estigma social que existeix al voltant de l’esquizofrènia i la psicosi. Aquest documental busca ampliar al màxim la difusió d’una realitat desconeguda a través de la història de catorze persones amb esquizofrènia que han reprès la seva vida i viuen l’esquizofrènia com a una malaltia crònica més”.
Amb els seus testimonis mostren com en els darrers anys s’ha obert l’esperança a la rehabilitació completa dels malalts fent un control al llarg de la vida del pacient, gràcies als avanços en la medicina i en les solucions farmacològiques. Ara bé, l’esperança ha arribat quan s’han posat en marxa tractaments multidisciplinars que engloben, a més dels medicaments, accions de psicoteràpia i d’integració social, laboral i comunitària, que juntament amb una capacitació que contribueixi a estabilitzar i controlar els símptomes, permeti desenvolupar uns hàbits i uns comportaments saludables. Una espurna d’esperança perquè aviat puguem deixar de veure a la ficció com es fa referència a la malaltia amb el perfil que s’ha anat fent de forma poc rigorosa en moltes produccions, o, fins i tot, desaparèixer del tot.
Així que ja saps, si acabes assegut al costat d’un esquizofrènic a un dinar o sopar nadalenc no cal que et preocupis, o més ben dit… preocupa’t pel cunyat, a aquest sí que l’has de vigilar.