L’escenari del gangsterisme és Barcelona

- Advertisement -

El cinema espanyol, i molt especialment el cinema català fa molts anys que es nodreix de la Guerra Civil i la postguerra per explicar-nos històries a la pantalla; històries d’amor, d’acció, negre o drames. És per això que el públic s’ha començat a desgastar i busca coses noves. Fa uns quants anys que el cinema espanyol ha vist un molt bon filó en els thrillers i ja fa anys que podem gaudir de productes espectaculars com La isla (2014), El hombre de las mil cares (2016), Tarde para la ira (2016) o Que dios nos perdone (2016). Pel que fa al cinema català, això encara li està costant una mica, però amb productes com La propera pell (2016) ens hi anem acostant.

Ara, però, el director espanyol, Dani de la Torre, ens fa una proposta molt particular; no només ens proposa un thriller sinó que ens trasllada en una època passada, concretament al 1921 a Barcelona. Es viu un moment caòtic molt convuls on regeix la llei del plom, fruit dels violents enfrontaments entre policia, anarquistes i el gangsterisme. Els negocis il·legals i la corrupció de certes institucions, juntament amb les revoltes anarquistes i sindicals, amb un regust de feminisme, són el plat fort d’aquest argument sòlid, ben treballat i d’una gran elegància estètica.

- Advertisement -

- Advertisement -

Amb la típica estètica de hard-boiled americà, de la Torre ens desgrana un període històric d’allò més complex, tant a nivell social, com econòmic com polític. Les escenes fosques dels barris baixo de la ciutat de Barcelona, contrasten amb les escenes de cabaret i on veiem els negocis on es mouen més diners, els quals no sempre són els més nets. Vivim a la pell de diferents personatges, on cada un ens presenta una part de la societat. Luis Tosar (Mentre dorms) interpreta un policia acabat d’arribar de Madrid per suplir la falta de personal en el cos policial de la capital de Catalunya, és així com s’uneix a Ernesto Alterio (Las chicas del cable) i Vicente Romero (Secuestro). Michelle Jenner (L’església del mar) i Paco Tous (La casa de papel) són l’altra cara de la moneda, ja que formen part de la classe treballadora afiliada a partits anarquistes i abanderats de les revoltes; ella feminista i ell sindicalista. Les diferents trames que es van creant i que ens retraten la societat de la Barcelona dels anys 20 acabaran confluint en el final per donar pas al desencadenant de tot plegat: la dictadura de Primo de Rivera.

Més enllà de la història, el guió i l’argument, els quals també són molt bons, val molt la pena el visionat per les escenes i els angles de la càmera. Vull destacar molt especialment tres escenes. Una és la primera entrada a El Edén, amb un pla seqüència rotatori que envolta la corista principal en un espiral que acaba atabalant igual que la música i els moviments de la noia, un pla molt ben gravat i que transmet precisament el que ha de transmetre, que és la bogeria que es pot viure dins un dels clubs més famosos d’aquella Barcelona. La segona és la batalla campal a la fàbrica. Els treballadors d’una fàbrica a les afores de Barcelona estan en vaga per les precàries condicions que viuen i intenten negociar amb l’amo sense grans èxits. No obstant això, la pressió i els dies sense feina i sense paga fa que al crispació pugi i fins i tot els sollevats se sollevin, creant discrepàncies dins el grup i portant les coses al camp de la violència. Les coreografies estan molt ben treballades i executades i la filmació frenètica de cada cop de puny fa que fins i tot ens facin mal. I l’última a destacar és la persecució amb cotxe entre policies i anarquistes. Una meravella pels ulls que ens trasllada a les persecucions més jamesbondianes, però a la Barcelona dels anys 20. A tot això cal afegir-hi també un tiroteig com a cirereta del pastís que l’únic que fa és reafirmar la gran destresa de la direcció.

Pel que fa als decorats i al vestuari també és de digne menció la feinada que s’hi ha fet. Les imatges aèries d’una Barcelona en construcció, on hi podem veure La Sagrada Família, l’estàtua de Colom i el Port són corprenedores, així com els exteriors de la ciutat. Que, per cert, són manllevats d’una antiga colònia tèxtil al cor de Catalunya, Borgonyà (a la comarca d’Osona).

La sombra de la ley  és una pel·lícula que ens trasllada en un moment de la nostra història una mica diluït pel que va venir després com a desencadenant; una dictadura, però que és d’agrair que ens hagi arribat a través de la pantalla i amb una molt bona direcció. No es tracta d’una lliçó històrica excepcional, ni de cap tipus de denúncia, però sí que ens deixa entreveure un moment molt convuls on la societat es va fer càrrec del seu propi destí, malgrat les conseqüències. La segona pel·lícula del director gallec és un projecte molt més ambiciós que el seu primer, El desconocido (2015), i on també es va notant la maduresa d’un director que espero que en continuem sentint a parlar.

- Advertisement -
Irene Solanich
Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents