Warren Beaty només ha dirigit cinc films (comptant el que ens ocupa, Rules don’t apply). Quan un director és tan car de “veure” és normalment perquè tria molt bé els seus projectes i no podem dir que el realitzador de Dick Tracy hagi escollit malament el projecte amb el qual tornar als cines 18 anys després de l’estrena de Bulworth (1998).
Per aquest retorn s’ha posat a la pell del controvertit Howard Hughes, un personatge que continua despertant l’admiració de Hollywood i que com ja vam veure amb The aviator (2004) dóna molt de si a la gran pantalla. La pel·lícula és una estranyament satisfactòria barreja de gèneres que deixa l’espectador amb bon sabor de boca. La història d’una aspirant a actriu (Lily Collins) i un dels xofers del milionari Howard Hughes interpretat pel que serà el proper Han Solo (Alden Ehrenreich) es barreja en el Hollywood dels seixanta i amb el deliris de grandesa i excentricitats de Hughes. És una comèdia? Sí, perquè tant el to global com aspectes no meonors com la música així ens ho indiquen. És una història d’amor? També. La “relació” entre els dos joves protagonistes així ho certifica. Una relació que per cert és una barreja entre La La Land i el Cafè Society de Woody Allen.
De totes maneres del que realment ens vol parlar la pel·lícula és de les virtuts de ser diferent. Ser l’excepció a la regla que diu el títol en espanyol i que es pot aplicar als trio protagonista ja que són més que milionaris extravagants, aspirants a estrelles i presumptes empresaris somiatruites. I tot plegat amb una molt bona fotografia i una esmerçada direcció d’art que sempre ajuden a posar-se en situació.
Una de les principals virtuts del film és el seu repartiment. Sembla que ningú tingui un no per Warren Beaty perquè Rules don’t apply està farcida d’estrelles que es deixen veure encara que sigui durant pocs segons (com Ed Harris o Alec Baldwin) o durant algunes escenes com Martin Sheen, Annette Benning o Oliver Platt. Aquesta ampla gamma de colors fa molt més rica la pel·lícula i manté l’espectador enganxat a la història encara que els protagonistes no apareguin en pantalla.
La que tenim al davant és una pel·lícula atípica i arriscada pel que estem acostumats a veure últimament. No acabarà de fer el pes als que estiguin cansat de veure com Hollywood es continua explicant a si mateix des de 500 punts de vista diferents però sí convencerà als fans de l’actor-director Warren Beaty i als que es deixin portar per la vis còmica de la història (irònica i fins i tot crítica).
Veredicte
El millor: Les actuacions començant pel trio protagonista i acabant per la sempre benvinguda Annette Benning.
El pitjor: la barreja de gèneres pot confondre certs espectadors acostumats a films monocroms.
Veredicte: 7,5
