today-is-a-good-day

Les variacions galàctiques

- Advertisement -

En el seu imprescindible llibre d’història del cinema, Mark Cousins proposa un model d’interpretació i anàlisi de les pel·lícules on fonamenta en la idea d’esquema i variació. El plantejament de Cousins arrenca considerant que tota nova obra beu, d’una manera o altra, d’obres precedents, i que les decisions dels cineastes es recolzen en les que altres han pres amb anterioritat. De vegades, algunes decisions han tingut tant d’èxit que s’han generalitzat i, fins i tot, normativitzat (en manuals i escoles de cine), passant a formar part d’un catàleg de recursos a disposició de tots els practicants (seria el cas, per exemple, del muntatge de pla/contraplà). Són els esquemes.

A partir d’aquests recursos disponibles, el cineasta té l’opció bé de seguir l’exemple i, en major o menor mesura, mimetitzar-lo o bé d’introduir-hi canvis. En el darrer cas, som davant de les anomenades variacions, les quals poden estar motivades de manera diversa: per necessitat dramàtica o tècnica, per voluntat autoral, per esgotament de l’esquema… En qualsevol cas, la fórmula preestablerta és sempre el punt de partida.

- Advertisement -

Pensava en això fa poc en tornar a veure el darrer episodi d’Star Wars, el VIIIè, l’inici del qual es basa en un dels esquemes més famosos de la història del cinema. L’any 1977 George Lucas va decidir començar la primera pel·lícula de la saga d’una forma que acabaria esdevenint icònica. Primer, unes lletres blaves sobre fons negre ens diuen que “Fa molt de temps, en una galàxia molt i molt llunyana…”. Cop musical i apareix el títol del film (després seria el títol de la saga) que s’allunya cap al fons de la imatge, on ara hi podem distingir uns puntets blancs que representen les estrelles de l’univers. Llavors apareix un text que ens posa en antecedents abans d’arrencar la narració, el qual travessa la pantalla de baix a dalt i cap al fons, fins a desaparèixer i deixar-nos davant la immensitat del cosmos.

- Advertisement -

Totes les pel·lícules posteriors de la sèrie han començat així, sense cap variació a banda del contingut del text informatiu. Totes, per aquest motiu, s’han vist forçades a iniciar la història al mateix lloc, a l’espai. Com han gestionat els diferents cineastes aquesta limitació? Tot seguit ens fixarem en l’arrencada de cada film, en les primeres imatges que ofereixen fins el punt en què apareguin els primers personatges.

En l’episodi IV (1977)[1], Lucas prossegueix amb una panoràmica descendent que revela la presència de tres planetes o satèl·lits a diferents distàncies (un d’ells és tan a prop que només en veiem una part de la seva superfície). De seguida, la calma de l’univers es veu trencada per la irrupció, entrant per la part de dalt de la imatge (com venint des del darrera), d’una aeronau. L’efecte sorpresa d’aquesta aparició s’incrementa poc després quan, des del mateix punt, veiem aparèixer una altra nau de dimensions molt més grans, perseguint la primera. Per tal de mostrar la seva monstruositat, Lucas manté l’enquadrament mentre el destructor avança i fins que passa completament, lluint d’aquesta manera disseny de producció i fent les delícies dels aficionats a la ciència-ficció i la tecnologia.[2] Tot plegat, antològic. No és estrany el seu impacte ni el fet que creés escola.

- Advertisement -

La següent imatge és un contraplà de la batalla entre les dues naus; i la tercera, encara a l’espai exterior, un pla més proper de la nau petita que permet veure l’efecte destructiu d’un dels trets que li dirigeix el destructor. D’aquí ja es passa a l’interior del vehicle i a la presentació dels personatges. Els planetes vistos a l’inici, per cert, no juguen cap més paper, de manera que la seva inclusió es deu a motius de composició visual i no narratius.

L’episodi següent, el V (1980), ofereix una subtil variació. Després dels textos de rigor, la imatge de l’espai amb què comencem és gairebé idèntica a la de l’episodi IV, amb les estrelles i un llunyà planeta a la part inferior.

De nou, la càmera fa una panoràmica descendent, però aquest cop no apareix un planeta sinó un destructor imperial. El veiem frontalment, com si fóssim davant d’un contraplà de l’espectacular imatge amb què arrencava el primer film. La nau ara se’n acosta en lloc d’allunyar-se, i altre cop ens passa per sobre, però aquest cop en direcció ascendent i d’esquerra a dreta. Som, en certa manera, davant d’un mirall del film de Lucas, que ens retorna una imatge invertida. Argumentalment, assistim a l’enviament d’una sonda a un planeta (però no el que hem vist en primera instància), cosa que trasllada de seguida l’acció a terra ferma.

En canvi, l’episodi VI (1983) és en bona mesura un còpia de l’original. D’entrada, però, un canvi interessant: tenim l’espai, les estrelles i… l’Estrella de la Mort, ocupant el lloc on en els capítols anteriors hi havia un planeta qualsevol.

Després, panoràmica descendent (un clàssic ja!), la superfície d’un planeta més proper i, per sobre dels nostres caps, el pas d’un destructor; la següent imatge, un contraplà d’aquest, acompanyat de més naus. Tot seguit, això sí, trobem una cosa nova (que tindrà rèpliques): la vista des de la cabina de pilotatge d’una nau (sorgida del destructor).

Quinze anys després Geroge Lucas reprendria la saga, i es posaria al timó de la trilogia formada pels episodis I, II i III. L’arrencada del primer (1999) apunta a una moderada renovació. La panoràmica descendent (sí, novament) de la càmera (és una manera de parlar, perquè la imatge és totalment generada per ordinador) ens mostra en primer lloc no un planeta sinó una nau. Un moviment lateral, que ressegueix el recorregut (d’esquerra a dreta) del vehicle és el que ens descobreix un planeta. La nau s’allunya i poc després ens traslladem al seu interior, a la cabina de pilotatge. Tot en un únic pla, per primera vegada.

Per cert, els personatges no es dirigeixen al planeta, sinó a una estació que hi orbita.

L’episodi II (2002) recondueix per primer cop la panoràmica inicial. Aquest cop serà ascendent, i el moviment servirà per descobrir-nos, com no, la superfície d’un planeta proper. Instants després, diverses naus espacials sorgeixen de sota. Som, novament, davant una mena d’efecte mirall del començament de l’episodi IV. En les imatges posteriors, que serveixen per seguir una de les naus (pel pur plaer de veure-la moure’s), el planeta canvia de posició, apareixent a la part inferior (coses de la manca de gravetat); de seguida ens hi traslladarem, passant primer per l’interior de la nau.

El darrer cas d’aquesta trilogia, l’episodi III (2005), torna a la panoràmica descendent típica, però abans d’això ens sorprèn amb l’aparició d’una llampada d’origen incert que il·lumina, des de sota, l’obscur univers. El moviment de la càmera revela que es tracta, sembla, d’un sol sobresortint per la superfície d’un planeta pròxim, i de passada també una gran nau espacial. La nau es desplaça, però en lloc de travessar la pantalla, com en altres ocasions, es manté davant nostre mentre ens hi acostem; l’objectiu és centrar l’atenció en dues naus més petites que circulen en paral·lel a la grossa i que participen en una batalla. Es triga més aquest cop a entrar enlloc; primer contemplem una estona el moviment de les naus i sentim el fragor de la guerra, fins a trobar els protagonistes enmig del caos, tot en un únic pla espectacular.

I arribem a l’actual trilogia, de la qual només s’han estrenat fins el moment dos episodis. El VII (2015), molt comentat per emular (en excés, segons alguns) molts aspectes del primer film de Lucas, ofereix, de fet, una interessant variació de la seqüència inicial. Manté la panoràmica descendent de rigor que acaba mostrant dos astres de diferent mida. El més pròxim es troba a major distància que en altres episodis, de manera que arribem a veure’l sencer. Llavors… passa un destructor imperial. El seu pas, però, no és l’habitual; el veiem com travessa la pantalla (de baix a dalt) com una figura negra que se superposa a la superfície del planeta. L’exhibicionisme tecnològic d’entregues anteriors dona pas aquí a una presentació elegant i sinistra dels dolents, més estilitzada que narrativa; malgrat el seu aspecte enigmàtic, la imatge s’entén perquè es recolza en anys de tradició.

Quan el planeta gairebé ha desaparegut rere la nau immensa veiem sorgir pel costat d’aquesta altres de més petites, dirigint-se a un planeta fora de camp. Tot seguit, el salt a l’interior d’una de les naus ens ofereix una curiosa presentació dels seus tripulants (tropes de l’Imperi Galàctic). Però això ja és un altre tema.

Finalment, l’episodi VIII (2017) ens ofereix poques novetats. Panoràmica descendent, el contorn d’un planeta proper, aparició al fons d’una gran nau (com en l’episodi III, però situada a més distància), acostament a aquesta, seguiment de les naus que en surten i entrada ràpida al planeta (com en l’episodi V, però mitjançant un recurs visual nou, una mena de caiguda lliure de la càmera). Es tracta del film en què més ràpidament abandonem l’espai, i tota l’acció exterior es visualitza en un únic pla (com en els episodis I, III i VII).

Vist tot això, i com a ràpida conclusió general, podem dir que la pretesa limitació imposada(?) a tots els films de la saga que van seguir a l’episodi IV no ha estat vista com un inconvenient pels seus responsables, o no s’han atrevit a superar-la. Així sembla indicar-ho el continuisme que hem observat a l’arrencada de la totalitat de les pel·lícules, i les poques i no gaire atrevides variacions de l’esquema inicial que s’han arribat a proposar.

No sabem si els diferents guionistes i directors haurien preferit no haver de començar totes les històries a l’espai, però en qualsevol cas han sabut integrar bé aquest fet en els relats. En quatre de les set seqüeles[3] la primera seqüència s’ha desenvolupat en aquest escenari (en bona mesura a l’interior de naus i estacions, això sí); mentre que a les altres tres l’acció s’ha traslladat ràpidament a un planeta, un cop arrencada la trama a l’exterior. En cap cas s’ha mirat d’eludir el buit galàctic, encara que fos amb una trampa visual (el camp d’estrelles del començament podria haver estat un mapa, o la vista des d’una finestra situada a terra ferma…).

Cal dir també que argumentalment s’ha optat per una considerable reiteració, doncs cinc dels films (I, III, V, VI, VII) parteixen de l’arribada d’algú a un planeta o estació espacial.

Per altra banda, el ventall de recursos cinematogràfics emprats en aquests inicis tampoc és massa variat. Per començar, només un dels vuit films no comença amb una panoràmica descendent. Sembla clar que els cineastes han entès aquest gest com una part ineludible de la tradició (al mateix nivell que el text que es perd cap al fons de la imatge) i l’han volgut respectar; de fet, l’únic que n’ha prescindit ha estat el pare de la criatura, George Lucas, a l’episodi II.

Seguint amb la composició de les imatges, observem que el predomini dels ‘plans generals’ és abassegador (el més tancat arriba a mostrar una nau espacial sencera, i això només passa un parell de cops); mentre que l’aparició sorpresa de naus espacials vingudes des del darrera també s’ha repetit un parell de cops (II, VI).

Pel que fa al muntatge, predomina un senzill joc de plans i contraplans. La variant més interessant la trobem a l’episodi II, amb aquell canvi d’orientació de les naus i el planeta. Quatre films (I, III, VII, VIII), alternativament, opten pel pla seqüència. En aquests casos, de nou, és en una cinta de George Lucas on trobem el recurs més atrevit (potser hauríem de començar a valorar les aportacions del creador de la saga en la denotada trilogia sobre Anakin Skywalker): em refereixo al viatge que fa la càmera travessant un camp de batalla a l’episodi III, que comença amb un gran pla general i acaba amb un primer pla dels protagonistes.

Finalment, tampoc s’ha innovat gaire en l’apartat de la posada en escena (o decorat): l’escenari està poblat sempre per estrelles llunyanes, planetes més o menys propers i estacions i naus espacials (que en quatre ocasions —IV, V, VI, VII— són destructors imperials). Cap altre cos o fenomen celeste (asteroides, forats negres, nebuloses…) s’ha considerat apte, a excepció del Sol que trobem a l’episodi III (de nou, Lucas).

Es podrien fer més comentaris sobre aquests inicis de pel·lícula, però allargaríem massa l’article, ja prou extens. No sé si es poden extrapolar gaires coses de les mencionades als films en el seu conjunt, però seria interessant provar-ho. Potser l’any vinent, quan s’estreni el darrer dels episodis i torni a començar el sempitern debat sobre l’originalitat/fidelitat de cada nova pel·lícula d’Star Wars en relació a les primeres. Uf, quina mandra.

[1] Em referiré als films usant la numeració dels episodis i l’any d’estrena, per tal de simplificar i clarificar-ne l’ordre. Per a qui no estigui introduït en el tema deixo aquí anotades les dades principals de les pel·lícules, seguint el seu ordre d’estrena: episodi IV, A New Hope, 1977, dir. George Lucas; episodi V, The Empire Strikes Back, 1980, Irvin Kershner; episodi VI, The Return of the Jedi, 1983, dir. Richard Marquand; episodi I, The Phantom Menace, 1999, dir. George Lucas; episodi II, Attack of the Clones, 2002, dir. George Lucas; episodi III, Revenge of the Sith, 2005, dir. George Lucas; episodi VIII, The Force Awakens, 2015, dir. J. J. Abrams; episodi IX, The Last Jedi, 2017, dir. Rian Johnson. Per motius d’extensió no parlaré dels films no numerats (Rogue One; Solo…) que també formen part de l’univers Star Wars.

[2] Totes les captures han estat extretes de https://starwarsscreencaps.com

[3] Malgrat que narrativament alguns dels films s’han considerat ‘preqüeles’, a nivell de producció tots són seqüeles.

- Advertisement -
Jordí Codó
Jordi Codó és llicenciat en Comunicació Audiovisual i en Estudis de l’Àsia Oriental. És col·laborador docent de diversos centres universitaris catalans, on parla de cinema tant des del punt de vista estètic com industrial. Escriu a la revista en xarxa de CineAsia i té publicats diversos articles i capítols de llibre sobre els cinemes del nostre llunyà Orient. És un cinèfil d’allò més eclèctic (li encanten Star Wars i Tarkovski) i un àvid acumulador de DVDs, però no té temps de veure tot allò que es compra. Espera que quan la seva filla creixi, vegi les pel·lícules amb ell. Il·lús...

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents