today-is-a-good-day

Les urpes més afilades del cinema

- Advertisement -

No us ha passat mai que esteu nerviosos o nervioses per la futura estrena d’una penícula i no podeu para de mossegar-vos les ungles per culpa d’aquest neguit? Segur que sí. Segur que més d’una vegada, i de dues, heu estat pendents del calendari a l’espera d’aquell dia assenyalat en què podeu córrer cap a la sala de cinema més propera, carregar-vos de crispetes, i gaudir d’una hora i mitja de l’espectacle! A mi sí, a mi m’ha passat! I m’ha passat amb una penícula concreta!

M’ha passat amb Logan, la penícula protagonitzada per Hugh Jackman i que el posa en la pell del mutant Lobezno, un dels súperherois dels X-Men. S’estrenava aquest passat divendres, dia 3 de març, i la veritat és que portava des de principis de febrer tatxant els dies del calendari a l’espera de la seva arribada. Però… com són les coses. Compromisos amunt, trobades avall, que si un dinar amb les amigues, o una tarda a càrrec dels néts… Res, que de moment encara no hi he pogut anar, així que no podré donar-vos la meva opinió sobre aquest film, tot i que sí que us puc dir que l’actor és molt guapo i fa molta patxoca.

- Advertisement -

Una de les coses que més m’agrada d’aquest heroi és, com us podeu imaginar, aquelles urpes que li surten dels punys, tan fortes, tan rígides, tan brillants. Algun cop he somiat que m’esquinçava la roba i… bé, ja no cal que us expliqui com segueix, oi? Quin tros d’home. Mira que han rebut dolents gràcies a aquest do del Lobezno. Els estripa com si fossin globus, amb senzillesa! Ara, si jo tingués aquestes fulles esmolades a les mans, si en podria fer, de coses! No ho sé… Ara se m’acut unes brotxetes de fruita, o gratar-me l’esquena quan em piqui. Això sí, amb cuidado!

- Advertisement -

Un altre que també té les urpes llargues i esmolades és el Freddy Krueger. Aquest, ho he de reconèixer, em fa més por que no pas gràcia. Déu n’hi do, quin personatge més dolent, sempre disposat a fer mal a la gent, a trinxar-los amb el seu guant de llargues urpes, a convertir en realitat els nostres pitjors malsons. Ara, una de les coses que més por me fa d’aquest sonat, perquè no tenia altra nom, era el jersei. Es pot ser dolent si et dediques a fer penícules, però una mica de bon gust a l’hora de triar la roba… per favor! Ah, i sabeu per què tenia la cara tan malament, pobret? Una nit es va adormir amb les urpes i va tenir un atac de picor. Bueno, això és una de les meves teories.

Més simpaties em desperta una altra de les criatures fantàstiques del cinema de la qual els seus creadors han dotat de llargues urpes, tisores en aquest cas. Exacte! L’Eduardo. L’Eduardo Manostijeras, un d’aquells personatges creats a partir dels sempre profitós binomi Tim Burton i Johnny Deep. Resulta que l’Eduardo Manostijeras és una mena de robot que va quedar incomplet, i que enlloc de mans amb dits, li van posar tisores. Podria ser fill secret del Llongueras, amb aquests atributs. No ho sé… La veritat és que me l’imagino treballant a la perruqueria del barri, i ho faria bé, però… No és massa xerraire, i a les clientes ens agrada comentar la vida social mentre ens posen els rulos i ens fan la permanent!

I què me’n dieu de les urpes d’aquests altres, que també van fer molt de mal i ens van posar l’ai al cor en més d’una ocasió. Clar, a ells va ser la natura qui els en va posar… Són els dinosaures més dolents de Parc Juràssic, unes bèsties ferotges que podrien ballar claqué tan bé que farien guanyar l’Oscar a la millor penícula a La la land. Clar, en aquella època, fa seixanta-cinc milions d’anys, els tallaungles no existien, i aquests pobres animalets, que en el fons no eren tan dolents, només feien la seva vida, no es podien tallar les ungles. Això sí, esmolar-les les esmolaven a les tripes de qualsevol pobre gallimimus, triceratops o turista despistat que passés per allà.

I parlant d’animals, ara m’ha vingut al cap una espècie que avui encara existeix –tot i que alguns sòmines sembla que volen acabar amb ells a cops d’escopeta–, com són els lleons. Que maca és El rey león, i que trista a la vegada. El pobre Simba perd el pare en un tràgic accident, i ha de fugir. Però creix, i després d’entendre que la vida s’ha de viure sense complicacions, cantant Hakuna Matata, ha de tornar per lluitar contra el seu malvat tiet Scar. La baralla entre dos lleons és una gran demostració del poder de les urpes d’aquestes espècie, només superada per, i ara riureu, les esgarrapades que li vaig fer a un lladregot que un dia em va voler pispar el bolso.

Ara! Això de posar urpes llargues als personatges de penícules per donar-los un toc especial no és gens nou. Encara recordo quan, de ben joveneta, vaig veure el film Nosferatu, amb aquell comte Orlok aterrador, amb aquells dits llargs i punxeguts que només de veure’ls em feien notar com la pell del clatell se m’eriçava. Clar, jo entenc que el Dràcula, perquè en realitat no era més que una representació del Dràcula, no es mossegués les ungles. Imagineu-vos la imatge! Amb aquells ullals, provant d’afinar bé per retallar-se el contorn de les puntes dels dits! Impossible!

- Advertisement -

Vaja, vaja! N’hem trobat uns quants, de personatges cinèfils caracteritzats amb unes urpes llargues i esmolades. I segur que n’hi ha més! I és que si en recordem tants és perquè el cinema ha sabut fer en nosaltres una cosa que ja no té marxa enrere: clavar-nos les urpes tan fort que ja no podrem escapar mai més del plaer de gaudir d’una bona penícula, ja sigui d’acció, de terror, d’aventures, de riure o de plorar.

- Advertisement -

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents