La cerimònia de lliurament de l’Òscar d’aquest any ha prescindit del presentador global. Ho copiaran també el Goya, el Gaudí i tots els premis globals del món creats a la imatge i semblança seva?
Els primers Oscars es van donar el 16 de maig del 1929 en un banquet en la Blossom Room del Hollywood Roosevelt Hotel de Los Angeles i no votava tota la gent de la recentment fundada Acadèmia sinó un jurat reduït. De fet van ser festes privades fins que van saltar a un teatre, el Grauman’s Chinese Theatre, per així convertir-se en públiques, el 2 de març del 1944. Els assistents no sopaven i només seient a les cadires com a espectadors normals, amb la diferència que era un públic favorable, tots eren membres de l’Acadèmia, amics i familiars (un fet que no ha canviat). A la gala, (un terme un xic pretensiós importat del teatre sense massa rigor) va fer de mestre de cerimònies (de presentador) en Jack Benny (un popular actor còmic del cinema i la ràdio), acompanyat d’estrelles i altres professionals de Hollywood. Es va retransmetre per ràdio i va assentar les bases de l’esquema que encara segueix utilitzant-se (malgrat que a la darrera cerimònia s’hagi prescindit de presentador). La primera retransmissió televisiva, el 25 de maig del 1954 la va fer l’NBC i, només als Estats Units la van veure 45.000.000 d’espectadores. Lògicament l’esquema es va anar modificant cada any en funció del mitjà televisiu, de l’estil de cada cadena i del paquet publicitari que imposa les interrupcions i, segons com, perjudica el ritme.
Tots els premis corporatius que va anar sortint arreu del món (BAFTA, Cesar, David de Donatello, Goya, Gaudí, etc.) van copiar més o menys l’esquema dels Oscar: hi ha un presentador global (normalment un popular actor còmic com Bob Hope, 18 vegades; Billy Cristal (8); Jack Lemmon (4) o Whoopy Goldberg (4). Només en dues vegades s’ha prescindit del mestre de cerimònies i els crítics han dit a les dues que han estat les pitjors gal·les de l’Òscar. Aquesta figura presenta la gent que anirà presentant i lliurant els premis a les diferents categories, normalment actors i actrius més o menys famosos, malgrat que a vegades es coli algun director o guionista. Els guanyadors es posen molt contents i comencen a parlar agraint a tot Déu que hagin vençut (a la família, als amics, als col·legues…). A vegades, el presentador fa algun número o s’intercalen actuacions musicals, referides o no a les pel·lícules proposades (nominades). El volum d’anuncis i el pressupost marquen les diferències, però totes les gales de les acadèmies del cinema occidental són conceptualment calcades. Els principals llastres com a espectacle són els discursos dels agraïments i els premis menors (sobretot els tècnics). La gent s’enrotlla massa i hi ha categories que no interessen a ningú. Un altre aspecte a valorar són les participacions des de l’estudi, amb comentaris que barregen informació cinèfila convencional amb tocs de premsa del cor, sense que s’entri a fons en altres aspectes. L’enciclopedisme s’imposa a l’erudició, fomentant així una manera oficialista de veure i valorar el cinema, en què més predominen els aspectes que interessen a la indústria… o al poder.
Aquest any, jo he vist per televisió les cerimònies del Globus d’Or, el Goya, el Gaudí i l’Oscar. I ja en tinc prou. No entro en la valoració dels premis atorgats –que ja ho he fet diverses vegades– sinó en la dels espectacles. L’Oscar sense cap presentador central, avorrits; els Goya amb el matrimoni Buenafuente-Abril, divertits en alguns moments, i en els Gaudí no vaig suportar un presentador-mag que en lloc de fer jocs de mans es va dedicar a insultar o menysprear la concurrència. L’única vegada que vaig trobar un lliurament de premis gremials o corporatius va ser uns Max (de teatre) on no hi havia agraïments. En una indústria com la del cine que ha de caracteritzar-se per la seva creativitat, perquè aquestes cerimònies són tan mediocres? I que no em diguin que tot és una qüestió de pressupost, encara que també ho sigui. On és el talent?
