Amb el 25è aniversari de la mostra LGTBI Fire! i la Mostra Endimaris de Sitges recent nascuda, el Casal Lambda, organitzadora del festival, reuneix quatre joves directors, promeses amb la llosa de la producció independent o indie que ens expliquen perquè ni tan sols es plantegen el recorregut industrial.
Els seus referents són mumblecore, indie americà, trash: diferents prismes del low cost. També troben solaç en el cinema de Woody Allen. Altres referents són rescatats de l’esfera lesbofeminista com Lizzie Borden (Born in Flames) o Barbara Hammer, o parlen des de l’instint alliberat de la consciència de classe dels germans Duplass.
Fer pel·lícules en català és un repte afegit. Marta Balletbò-Coll ha estat especialment influent a Catalunya, però les seves pel·lícules costa molt trobar-les ja que estan disperses per les biblioteques, o desaparegudes completament, com Cariño, he enviado a los hombres a la luna. “A mi m’encantaria que la meva filmografia fos en català, és la meva cultura”, explica Alba Cros, qui després de ser part del projecte de final de carrera Les amigues de l’Àgata, s’ha immers en varietat de projectes independents. L’últim ha estat Alteritats, una mosaic de vivències lèsbiques de totes les edats on “la bollera d’Amposta o Girona s’hi pot sentir representada, ja som aquí”. Però si cal fer el cinema en català, de vegades prescindint del recorregut internacional, es creu que l’especificitat està premiada amb fidelitat per part tant del públic com de les institucions. Cros ha pogut presentar el projecte de tu a tu a l’ICEC i ha despertat interès pel seu aspecte lingüístic, també així TV3 dona suport a l’Altre Home de David Moragas.
El finançament, en punt mort
Els directors LGTB treballen al marge de la indústria. “Després de fer la primera pel·lícula, vaig entendre que si en volia fer més havia d’autoproduir-me”.
Ruth Caudeli, valenciana afincada a Colòmbia, comentava la vergonya que li feia sentir el fet de presentar el seu primer projecte en un mercat audiovisual del país: “Els meus companys estaven començant i els estava costant, però no rebien negatives tan rotundes com jo, jo sortia d’aquell mercat volent anar a dormir a casa i no despertar-me mai més”.
Alba Cros explica com la seva segona pel·lícula va quedar en un punt mort, després de rebre dubtes sobre la necessitat de fer pel·lícules lèsbiques, un tema ja tocat per la productora de torn. “Diuen que ja en van fer una, però la va fer un home cishetero“. Va ser llavors quan va començar a tenir diversos projectes a la vegada per no frustrar-se quan les coses no avançaven.
Més negatives, més maquillades: “La pròxima vegada que presentis el projecte, no diguis que és una pel·lícula gai”. Així li deien amb bones intencions a David Moragas (de la mateixa generació d’Amigues de L’Àgata), que omitís el concepte gai quan presentés el projecte a una classe de producció. Moragas troba l’etiqueta incompleta i reduccionista però a la vegada indestriable del seu cinema, que al seu torn, tindria un sentit incomplet sense la part gai. Però el que no suporta és que li diguin que la seva pel·lícula no sembla gai, un dels compliments que més li fan.
És el cinema LGTB un gènere o una etiqueta?
“No em considero un cineasta LGTBI, no soc conscient que estic fent un cinema militant”. A Marc Ferrer li surt cinema queer d’una manera natural. La seva última pel·lícula és una lectura metanarrativa i marica del cinema de ganivetades Italià: “El giallo sempre ha estat molt misogin, i li volíem donar una volta”. Explica Ferrer que és un cop que va fer una pel·lícula i es va adonar que podia incloure’s en l’etiqueta LGTB i del recorregut per festivals que suposa.
“Com a consumidora jo busco aquestes pel·lícules” Diu Alba Cros”. Els uns i els altres acaben acceptant l’etiqueta, si més no a posteriori, si pot ajudar al fet que aquestes pel·lícules es trobin amb el públic a qui interessen. “Al final parlem de la nostra vida”. A poc a poc, el cinema lèsbic va arribant a la programació. Mentre que sempre hi ha hagut problemes per trobar pel·lícules lèsbiques, enguany el festival ha pogut exhibir un 45% de directores. Cros destaca la il·lusió que es respira actualment entre les professionals d’aquest cinema del qual ara n’esclata la demanda, amb el cas de la pel·lícula feta per Verkami de Zaida Carmona, col·laboradora habitual de Marc Ferrer: “Ens vam ajuntar a fer una pel·lícula tot de bolleres, totes teníem unes expectatives molt altes, i jo personalment feia el que em demanés”.
És homofòbia? Sobre la necessitat d’expressar-se sense culpa
Sobre la dificultat de finançar un film, David Moragas refusa una anàlisi estructural o en profunditat de la indústria per no paralitzar-se. “Per salut mental, has d’entendre que és per discriminació pura, digues per discriminació o per ignorància, però s’estan desaprofitant oportunitats de negoci”. “Cal partir de l’homofòbia per no tornar-se boig, perquè tornes a casa i penses “què estarem fent malament””?
“Quan fas una pel·lícula per una minoria sents que has de treballar tres vegades el que treballa la resta. Treballem molt amb molt mala llet i intentant fer el projecte el millor possible”. Surt també, la idea del decalatge vital. “Com a bollera tinc el meu procés d’acceptació… Des de la nostra sexualitat, entre que superes els teus traumes i t’enfrontes a la indústria, és normal que ens passin per davant els heteros desacomplexats mentre tu estàs a la teva moguda”.
Caudeli: “Potser no tots hem patit traumes grans, però sempre hem tingut alguna cosa, una por. S’ha afectat d’alguna manera la nostra cuotidianitat”. Expressa el poder de parlar del que hom coneix, sense intentar posar-li etiqueta LGTB abans de començar, “Si ho fas, tot comença al revés”.
Qui té accés als mitjans? El problema trans
Alba cros destaca que és difícil fer-se una vida al cinema sense mitjans perquè els temps de producció s’allarguen durant anys, de fer una pel·lícula per any pots arribar als 4 o 7 anuals. Alguns addueixen la diferència d’accés al cinema a un problema de classes, d’altres al masclisme patriarcal, s’afegeix també la diferència de l’origen rural contra l’urbà.
Sobre el problema dels papers de les dones trans, la Ruth Caudeli és preclara: partint de la discriminació que pateixen, quin paper els donaran si no tenen accés als papers “trans” per començar? Moragas destaca que en l’altre sentit, la representació heterosexual en històries LGTB va en contra del poderós i realista. A la pràctica s’ha trobat que les productores no sempre poden comptar amb actors trans al seu elenc. Mentre és el guió l’espai per la ideologia i la política, la resta és circumstancial i s’acaba prioritzant el fet que la pel·lícula s’executi.
L’Alba diu ser una mica radical: “fins que les dones trans no dirigeixin cinc pel·lícules, no en fem la resta, per deixar-los espai i estructura”. Falten guionistes trans, intersexuals i no-binaris, i sovint la no-representació és millor que un clixé, que cal desconstruir per construir la imatge real donant tota mena de deformacions per les quals això no paga la pena.
Les pel·lícules LGTB volten el món sencer, però no a les sales
“Si les pel·lícules són un servei públic, s’ha de vigilar més d’a prop la representació”. Els directors proposen quotes als criteris d’avaluació de les subvencions, com es fa actualment puntuant la quota femenina. Des de l’Acadèmia del Cinema Català, explica Alba Cros, hi ha una predisposició per parlar amb el govern i fer polítiques interseccionals incloent tant la quota LGTB com la de racialització. Abordar un problema estructural des de l’autorregulació és una sortida necessària quan es descobreix que certes omissions dels col·lectius són preteses i hi ha sectors que es resisteixen activament a la integració. Alba Cros rebel·lava la mala praxi descoberta per Dones Visuals: pel·lícules que presenten equips amb representació femenina a la subvenció per ser reemplaçades per homes en rodatge.
Exhibir en cinemes, les dues vegades que va poder-ho fer, va ser per a Ruth Caudeli un “fracàs absolut”. Per a Marc Ferrer, l’exhibició a través de Filmin és la clau per arribar a un públic dispers, la finestra més adequada per a un cinema de baix pressupost, i en aquest cas és una revolució de la exhibició. Tenir un distribuïdor compromès també t’ajuda al fet que les pel·lícules arribin a on no havies imaginat. Oberon se sorprèn de les ventes internacionals de A Stormy Night, ratificant que l’embut està a la producció executiva. Els rumors d’un nou observatori de mitjans són a tot arreu i només el temps dirà si la diversitat afectiva tindrà lloc explícit a les convocatòries de cinema.
Aquí podeu veure el col·loqui sencer.
