La llista de films que evidencien el malestar de la banlieue parisenca i entorns es faria interminable. Les sempiternes dificultats dels barris pobres es remunta a molts segles en rere, i el XIX que recull la cèlebre novel·la de Victor Hugo, tot i que amb substrats socials diferents dels actuals, potser justifica el títol homònim del film. El director Ladj Ly, d’origen malià, coneix bé la seva banlieue. Va néixer els 70 al barri de Les Bosquets, dins del municipi de Montfermeil, actualment integrat al Grand Paris, on Hugo situa precisament alguns passatges de la seva gran obra. Ly va viure molts moments difícils, amb intervencions policials indegudes: el seu primer control va ser quan tenia deu anys; jugava a futbol amb uns amics quan els agents els retingueren i sacsejaren mentre els tractaven de simis bruts. Ell mateix diu que coses així marquen per sempre més. Aquests controls, a mesura que creixia, els tenia cada dia, cada setmana. Sembla, doncs, lògic pensar que França, i molt particularment París, té un problema gros amb aquests barris perifèrics, enormes i inhumans, amb un gran percentatge de gent d’origen immigrant, molts aturats –a Montfermeil hi ha un 40% de desocupació–, que viuen a edificis tan sòrdids com ingents, veritables ruscs on creix l’odi cap a una societat i un govern que sembla que se n’ha oblidat, que bandeja i mira cap a un altre lloc. Tot fa pensar que les revoltes del 2005, espectaculars, aterridores, han quedat en sac trencat.
El sac trencat de la història: el 1985, un film de Mehdi Charef, Le thé au harem d’Archimède, ambientat a la banlieue dels setanta, va colpir particularment en reflectir sense embuts l’ambient dins i fora d’aquests immobles monstruosos, gegantins, on regne la misèria i la desesperació. En veure la cinta de Ly, quaranta anys després, no sembla que s’hagi fet gran cosa per solucionar res. I aquesta indefensió crònica –néixer en aquests entorns podria considerar-se, d’entrada, una dissort extrema–, no és privativa de França, per bé que l’abundància de films sobre aquests suburbis al país veí –recentment, Fréres ennemis, de David Oelhoffen, és un altre exemple cru, en què fins i tot un jove prometedor sucumbeix a l’odi– fa pensar que particularment a la Gàl·lia s’està assolint uns extrems explosius. El director, tot subratllant un valor d’advertència que pot trobar-se a la seva cinta, arriba a dir que cal estar a l’aguait puix que la propera revolució vindrà dels barris, de la banlieue, que és a punt de petar.
Pel·lícules com La Haine, de Mathieu Kassovitz, en el ja llunyà 1995, o com ara la recent Made in Paris, de Nicolas Boukhrief, on hom apunta a un cert terrorisme d’arrel islamista que també pot trobar orígens a aquests barris, semblen insistir sobre la condició crònica d’un problema que necessita veritables inversions en mitjans i accions concretes de rescat i inserció. Les cintes poden assolir fins i tot forma de polars, de films policíacs, de drames a l’escola amb professors heroics, etc… però sembla una constant del cinema gal de cada any sense aturador. Fins i tot una comèdia a punt d’estrenar-se, Les bonnes intentions, de Gilles Legrand, per bé que no tracta el tema de la banlieue stricto sensu, incideix en el conflicte de convivència i d’inserció social creixent de gent de procedències diferents, i tot i que d’acord amb el gènere hi ha un moderat happy end, el regust nihilista que ens deixa a l’espectador és amargament evident.
La cinta de Ly, centrada en el robatori comès per un nen d’uns dotze anys del cadell de lleó d’un circ gitano instal·lat a Montfermeil, i la cerca per part de la policia d’aquell per tal d’evitar la reacció violenta i intuïblement desproporcionada dels propietaris del felí, serveix per reflectir uns nens en la pubertat sense cap guia que evolucionen sense control, alhora que la comunitat musulmana intenta encarrilar-los, amb resultats minsos, tot exposant la fe com a model de valors implícits. El centre neuràlgic, on s’intenten solucionar les coses, és un kebab dut per un d’ells, un ex convicte penedit i reinserit.
No tots els policies són reflectits de la mateixa manera. N’hi ha algun, vingut d’una altra banda de França, que desaprova els mètodes tirànics del cap de grup, el qui serà capaç de qualsevol cosa per fer-se amb la targeta de la càmera d’un dron manipulat per una altre noi púber des de dalt d’un terrat, amb la qual ha captat la violència absolutament forassenyada dels agents sobre el nen responsable del robatori, quan fuig un cop descobert.
En tractar-se del debut de Ly en el llargmetratge, cal valorar que ha aconseguit una cinta dinàmica, fluida, força apamada en estructura i interpretacions, que fins i tot sembla assenyalar el punt exacte on s’hauria d’haver acabat. Malauradament, no ha pogut evitar un afegitó on es reflecteix el profund odi intern i la reacció d’aquests nens púbers davant la repressió, l’abús i la carència absoluta de guia i sortides, i que potser no calia per allargassat i perfectament intuible perquè el missatge ja ha arribat amb claredat.
La cinta deixa clar, però, que tant els policies com els habitants de la banlieue estan dins el mateix sac de misèria, també l’espiritual. Sobretot, se surt del cinema un tant aterrit pel que pot passar amb aquestes generacions que tot just pugen ara.
Veredicte
El millor: L’eficàcia en transmetre el missatge obvi que adverteix del que fa pinta d’aveïnar-se.
El pitjor: Un afegitó massa llarg que desvirtua el treball precedent, que ja marca molt clarament el lloc perfecte on hauria d’haver-se acabat.
Nota: 8’5
