El festival de Cinema d’Autor de Barcelona (D’A 2019) ha tancat la novena edició amb un balanç molt positiu pel que fa a la qualitat i interès de les pel·lícules projectades. A banda del film guanyador, Família submergida. A continuació fem una tria de les pel·lícules que més ens van agradar.
Familia Sumergida
La flamant guanyadora del D’A per partida doble (jurat oficial i de la crítica) no és un pel·lícula convencional. Maria Alché és una jove directora argentina que s’estava formant quan va debutar com a actriu amb Lucrecia Martel a La niña santa. Inevitablement comparada, Familia sumergida té uns altres objectius i busca nous camins per expressar-los. La trama gira al voltant d’una dona de mitjana edat en crisi existencial perquè la seva vida està absorbida per la dels seus fills. La mort de la seva germana conjura, literalment, els fantasmes de la seva família i conviu amb ells. Amb aquesta estratègia Alché genera uns passatges onírics, una mena de constel·lacions familiars fílmiques, en què la protagonista dialoga amb el passat i aprèn que el món és misteriós i canviant.
Christophe Honoré arriba amb la seva pel·lícula més personal. Després de jocs divertits com La belle personne o Chansons d’amour, sembla que s’ha volgut posar seriós per explicar-nos, en clau de ficció, una història que és totalment autobiogràfica. Vivir deprisa, amar despacio ens explica la història d’un jove homosexual de províncies que viu una petita història d’amor amb un important dramaturg (tot apunta cap a Bernard-Marie Koltès, citat més d’un cop al film). Honoré ens parla amb franquesa sobre el desvetllament sentimental i sexual d’un jove a través d’una incipient història d’amor truncada per la sida. Ambientada als anys 90, la cinta esdevé un complement per 120 BPM, l’altre gran cinta gala sobre l’època.
Diane
Diane, una excel·lent Mary Kay Place, és una dona gran que no ha tingut temps de patir la síndrome del niu buit. Omple el seu temps ajudant a un menjador social, quedant amb les seves amigues i, el que més mal li fa, cuidant el seu fill drogoaddicte. Aquest és el punt de partida de Diane, una pel·lícula dirigida per Kent Jones. Aquest prestigiós guionista i documentalista ha aplicat les tècniques d’aquest gènere al seu film. El resultat és una petita joia realista que ens parla d’una dona, com tantes, que ha dedicat la seva vida als altres, i sempre s’ha posat en segon torn, fins que decideix posar les coses al seu lloc. Mai és tard. Però Jones també ens parla de la vellesa i de la mort sense embuts i sense caure en la sensibleria, com poques vegades s’ha vist en el cinema.
Largo viaje hacia la noche
Bi Gan és un dels nous directors xinesos amb un futur prometedor. El seu cinema sensorial, digressiu i el·líptic, sempre és una gran experiència cinemàtica. Si ja va sorprendre Kaili Blues, amb Largo viaje hacia la noche signa una obra amb un cert aire fèrric que la fa fascinant. Estructurat en dues parts, dividides pel títol, el film planteja una primera història d’amor creuada amb un film de gàngsters. Tot tan sensual que fa pensar inevitablement en Wong Kar-wai. La segona, part, fosca i misteriosa, està rodada en un espectacular pla seqüència en 3D de 50 minuts. Aquest segon tram planteja un descens als inferns òrfics en format de videojoc. L’objectiu és posar en escena la recerca d’un amor perdut amb fortes reminiscències hitchcockianes. Una delícia és imprescindible veure-la en 3D, perquè no tot a la vida del cinèfil han de ser explosions i objectes projectats cap a la pantalla.
An elephan sitting still
L’opera prima de Hu Bo és també el seu impressionant testament cinematogràfic, ja que el realitzador es va suïcidar poc després d’acabar aquest film. Potser aquesta circumstància ajuda a entendre el to greu i desesperançat que sobrevola aquesta obra magna (dura quatre hores). Seguint l’estela dels retrats crítics de Jia Zangkhe, Hu Bo ens presenta un grup de personatges amb poques esperances de futur al llarg d’una jornada on intentaran fugir de la seva realitat opressiva. Llargs plans seqüencia marquen la cadència d’aquesta pel·lícula de gran bellesa i emocions contingudes, la qual està cridada a convertir-se en una de les millors de l’any.
Touch me not
Una dona madura que rebutja el contacte físic inicia una personal recerca per mirar de comprendre les raons del rebuig al seu cos. Així és com entra en contacte amb una sèrie de persones amb circumstàncies diverses, des d’una prostituta transsexual fins a un discapacitat físic que li parlen i li mostren la seva relació amb el seu cos i la seva sexualitat. Aquesta és la premissa que fa servir la directora romanesa Adina Pintilie a Touch me not, una pel·lícula a mig camí del documental, la ficció i el videoart, que va aixecar força polseguera a Berlín, on va guanyar l’Os d’or. Més enllà de la provocació de les escenes extremes de sexe bondage, el film resulta interessant per la seva reflexió estètica i intel·lectual sobre la intimitat de les persones.
L’homme fidele
Louis Garrel va inaugurar el D’A 2019 amb El hombre fiel, una comèdia francesa d’autor que porta la signatura de Jean Claude Carrière, que signa el guió del film al costat del mateix Garrel, també director i protagonista. El resultat és un film fresc i divertit, amb ressonàncies al cinema de la nouvelle vague, però també amb una mirada fresca i actual, sobretot pel que fa al personatge de “l’home fidel” del títol, que representa un nou tipus de masculinitat que fa que tot plegat sigui una comèdia romàntica amb un aire nou i poc vist.
