S’han estrenat o s’anuncien noves versions de pel·lícules llegendàries, remakes. Hollywood és com sempre el capdavanter perquè, no ens enganyem, fer un remake amb més mitjans i amb més recursos tècnics que l’original, és d’entrada un negoci segur, i els de Hollywood sempre han anat de cara la pela. El remake és una de les cares més descarades del cinema com a indústria. Si es fan bé, gairebé sempre són un bon negoci. No és un fenomen d’ara sinó que es repeteix any darrere any des de gairebé sempre, des del cinema mut. I gairebé mai es fan per motius artístics.
La finalitat oficial és que els remakes es fan per posar a l’abast de les noves generacions pel·lícules que de no fer-los mai veurien. Una fal·làcia. Els remakes es fan perquè en principi tenen tots els números per ser un èxit, i més ara amb el boom de les plataformes. No crec que aquest sigui el cas del West Side Story de Spielberg que no sembla que els seus resultats hagin estat a l’altura de les seves expectatives. I això que han comptat amb una gran majoria de crítics ‘palmeros’ que no han gosat carregar-se-la. El nostre company Ignasi Juliachs, al contrari, la va clavar, titulant la seva crítica “Remake tant innecessari com insatisfactori”. A mi, fins i tot, ni em sembla satisfactòria. L’Spielberg em sembla sobrevalorat i jo era un dels seus defensors al principi de la seva carrera. Una decepció.
Artísticament, queda clar que els remakes no han estat mai justificats. Si una pel·lícula és una obra mestra per què fer un remake? Mai no superarà l’original. Jo no crec amb allò que els temps passats hagin estat millors i encara menys en la valoració del cinema, on intervenen factors emocionals i personals. Cada temps és cada temps i nosaltres recordem el cinema en funció de les nostres circumstàncies personals.
Deixant en llibertat els records i les experiències, em venen a la memòria remakes que han superat els originals, com el Casino Royale (molt millor el de Daniel Craig) o el segon El hombre que sabia demasiado (fet pel mateix Hitchcock). Parlant de Hitchcock, recordo com una parida el remake de Psicosis perpetrat per Gus Van Sant o la recent Rebecca, feta amb molt poc talent. M’agraden els remakes de Dràcula, Frankestein, Superman o Batman, encara que no tots (i aquest no és el moment de ser exhaustiu, però destaco que la nova saga de Star Wars em deixa fred). I em sorprèn l’èxit dels remakes en carn i os d’èxits d’alguns films de dibuixos animats.
Jo em quedo amb l’explicació del perquè un productor de Hollywood feia remakes: “Són tan burros, tan analfabets —deia un historiador nord-americà famós— que no saben llegir un guió i veient a pel·lícula acabada els hi és més fàcil imaginar la nova, amb més mitjans, trec el Depardieu i poso al de Niro; a la Brigitte i poso a la Jennifer. Això ho tallo, aquí poso una grua…” No cal dir que molts productors no són precisament intel·lectuals que pensin que el cinema és un art. I que si dediquen a això és per a fer negoci.