El director d’aquest mitjà no em deixa criticar la Junta Directiva del Barça per les recents i esperpèntiques notícies judicials i esportives que apareixen als mitjans així que he hagut d’intentar buscar un tema sobre el qual escriure, he canviat de Club de Futbol sobre el qual parlar (Joan Ramon quan et vegi et fotré una xapa sobre el Barça que cauràs de cul) però no sobre esport, oh sorpresa torno a parlar d’un contingut audiovisual amb rerefons futbolístic (contingut audiovisual amb rerefons futbolístic… tela amb el nen de l’escola de “pagu”!).
Vaig al gra va, que ja m’he enredat prou, és gairebé impossible que no hagueu sentit parlar de la gesta del Leicester City, un club anglès més petit que l’Espanyol (que ja és dir) que aquest any ha guanyat la Premier League. Com podeu imaginar hi ha hagut una corrent de simpatia cap a aquest equip, les televisions de tot el món se n’han fet ressò i ha vingut a ser una reedició moderna de la dicotomia David, representat per aquest petit equip del centre de la pèrfida Albion, i Goliat, representat pels grans clubs anglesos. No entraré en detalls massa tècnics ni en anàlisis profunds de la lliga anglesa, tot i que vull que quedi clar que podria eh! En la meva vocació frustrada de cunyat tertulià esportiu em veig en cor d’opinar de pràcticament tot relacionat amb el futbol, però no és sobre el que he vingut a parlar.
La gesta del Leicester City és brutal, però no és un èxit sense precedents, al costat del que va fer el Nottingham Forest de les temporades 77-78 a la 79-80 deixa el que ha fet el Leicester (pronunciïs “leistah” que sinó, no semblareu prou pedants) en l’equivalent a dos copets a l’esquena en senyal d’aprovació. Sobre la barbaritat que va fer el Forest (fa moooooolt d’aficionat del futbol el fet de referir-se als equips anglesos pel seu sobrenom, això és de primer de “cunyadisme” futbolístic) se n’ha fet una pel·lícula titulada I believe in miracles que aquí a Catalunya es va estrenar en el marc de l’offside fest (http://www.offsidefest.com/)
La pel·lícula dirigida per Jonny Owen s’apropa molt a un format de documental (desconec si estic dient una incongruència cinèfila) perquè ens entenguem va barrejant imatges d’arxiu amb una veu en off i entrevistes als jugadors que van formar part d’aquell equip per explicar l’exitosa i sorprenent història que van viure. La clau de volta de tot plegat és l’entrenador que tenia aquell equip i principal artífex d’aquell èxit, en Brian Clough, aquest home era un entrenador peculiar, no responia al perfil clàssic de manager doncs era irònic, provocador i sabia seduir als seus futbolistes i fer-los creure capaços de tot, era tan contracultural que feia tocar la pilota als seus equips arran de gespa, res de pilotades!! Per a buscar un perfil similar avui en dia hauríeu de pensar en Jurgen Klopp, l’actual entrenador del Liverpool, però realment tenia una mica de Mou, una mica de Guardiola… va ser únic.
En Brian Clough va arribar al Forest quan aquests deambulaven sense pena ni glòria per la segona divisió anglesa, els va pujar a primera divisió amb un joc vistós i ofensiu, fins aquí més o menys normalet no? Doncs no es va quedar aquí, la temporada que pugen a primera guanyen la lliga i aquí podries pensar, bé aquella lliga no era tan competitiva com la d’ara però té el seu mèrit… però tampoc es van aturar aquí… La temporada després de guanyar la lliga va i els hi dóna per a revalidar el títol i sobretot per guanyar la copa d’Europa en una final agònica contra el Malmö suec a Munich. A aquell torneig precursor de la Champions League hi jugaven només els campions de lliga però tenia un format d’eliminatòries des de l’inici que el feia una mica imprevisible però no per això menys complicat.
Aquí un equip que en 2 anys hagués passat de jugar a camps de patates de la Second Division anglesa a tocar el cel a Munich guanyant la copa d’Europa s’hauria relaxat i deixat anar… res més lluny de la realitat, la temporada següent ho van tornar a fer, van tornar a guanyar la copa d’Europa, aquest cop contra l’Hamburg de Kevin Keegan a l’estadi Mordor Santiago Bernabéu. Després d’això sí que va venir la descompressió el nivell competitiu va baixar, tot i que es van mantenir a primera i van seguir guanyant algun títol menor ja no van arribar a competir a tan alt nivell, però la gesta ja estava feta.
La pel·lícula explica aquesta història, des de l’ascens a la segona Copa d’Europa, amb molta passió i simpatia i és capaç d’apropar-te a través del relat a la genial figura de Clough, els seus jugadors riuen i s’emocionen amb els records que tenen d’aquella etapa i mentre es va avançant en la història que us he explicat es va aprofundint en la personalitat del tècnic, una celebritat a Anglaterra i una de les seves figures més icòniques de la seva història futbolística.
Ja per anar acabant, com a bon personatge que era va deixar unes frases molt recordades, com per exemple quan el van acomiadar del Leeds United i ell va dir que “era un dia espantós… pel Leeds United” o quan li van preguntar sobre un dels seus millors jugadors i ell va contestar el següent “John Robertson era un jove molt poc atractiu. Si algun dia em fa la impressió que m’havia aixecat amb mala cara, m’asseia al seu costat. Comparat amb ell, em sentia de cop i volta com l’Errol Flynn. Ara, quan li donaves un metre de gespa en John era un artista. El Picasso del nostre esport”.
I ara si per últim, la referència al Leicester City em venia bé per a buscar un símil contemporani amb la història que explica aquesta pel·lícula, però hi ha un altre factor a tenir en compte en aquesta comparació, el màxim rival del vigent campió de la Premier League és… Sí, ho heu endevinat, el Nottingham Forest. Així que ja us podeu imaginar com deuen menystenir els seguidors actuals d’aquest equip als flamants campions de la Premier, estic convençut que ara mateix el seguidor veterà del Forest deu pensar sobre els seus rivals “au va llestos, quan guanyeu dues copes d’Europa seguides ens veniu amb la cantarella de la vostra història que comparada amb la nostra es queda amb una simple anècdota”.
Tant si sou creients com no, heu de creure en els miracles.
