Fa ja tants anys que estimo el setè art que no puc recordar en quin moment els meus sentits van connectar amb la pantalla. És possible que fos amb els colors del vestit del Superman de Christopher Reeve, els del sabre làser de Luke Skywalker o els dels dissenys computeritzats de Tron. Podria ser que fos en qualsevol altra pel·lícula, però igual que els nens quan comencen a experimentar amb el menjar, tinc molt clar que vaig enamorar-me del cinema de manera visual, com un amor a primera vista d’aquells que no et deixa apartar la mirada encara que ho vulguis. Si tanco els ulls i penso en determinades pel·lícules puc recordar històries i moments, amistats i amors, dolor i tristesa… Puc recordar la felicitat més absoluta, rialles incontrolables o moments terroríficament deliciosos. I també el context que em va fer estimar una obra o detestar-ne una altra.
El temps pot i esculpeix les opinions i els punts de vista, però no soc una persona molt donada a canviar la meva manera de pensar, puc variar-la una mica, matisar-la com la correcció d’un compositor en una partitura inacabada o l’última pinzellada que no deixa dormir a un pintor atrapat en un quadre aparentment finalitzat. No soc un home de normes quadriculades o insalvables, de fet més aviat al contrari, però en qüestions relacionades amb el setè art soc molt fidel a les meves opinions (especialment quan aquestes viatgen en el túnel del temps de la perspectiva) i confio en mi mateix més que en qualsevol altra persona. No canvio massa de la persona que va visionar un film amb deu anys, la que ho va fer amb trenta-cinc o la que soc ara amb quaranta-vuit.
Era necessari explicar aquest tret de la meva personalitat cinèfila per explicar l’ocasió en què em vaig empassar al meu jo del passat per acceptar la realitat d’una obra mestra. I ho intentaré fer amb el mateix rigor històric que el director va utilitzar per a l’aventura que narrava.
Barry Lyndon: primera trobada amb l’avorriment
La primera vegada que vaig veure Barry Lyndon devia tenir uns onze o dotze anys i la recordo doblada en castellà, així que segur que devia ser a Televisió Espanyola. La vaig trobar profundament avorrida, tan avorrida que no recordo veure-la sencera i també anar a dormir més d’hora que de costum. L’anècdota és una mica més interessant si imagineu que per aquells temps jo començava a descobrir els clàssics, els grans titans de Hollywood (amb Hitchcock al capdavant) i que ja havia visionat la 2001: A space odissey d’Stanley Kubrick amb un efecte totalment contrari a Barry Lyndon tot i ser també una pel·lícula que es podria considerar “complicada” a ulls d’un nen. Però les aventures d’en Barry em van avorrir profundament. Els seus paisatges, música clàssica i quietud em van semblar una col·lecció de fotografies boniques ordenades amb música “antiga”. Res més.
Redescobrint Kubrick a la vintena
Anys més tard, ja en la meva vintena i amb la irrupció dels canals per satèl·lit i el DVD, vaig redescobrir (i també descobrir) filmografies senceres de molts directors, actors i actrius clàssics. La de Kubrick va ser quasi obligada gràcies a un dels packs que la Warner va editar amb la majoria de les seves pel·lícules i la veritat és que el poc que em quedava per veure d’ell va ser una celebració. Però quan vaig repassar Barry Lyndon amb l’esperança de modificar la meva opinió “inexperta” d’infantesa gràcies a molta més experiència a l’hora de visionar pel·lícules, la decepció va ser majúscula. Aquesta vegada no només la vaig trobar avorrida: em va resultar pretensiosa fins a punts extremadament irritants. I la realitat és que molt cap a dins meu jo sabia que estava equivocat, però no entenia per què no connectava amb el film. Han sigut necessaris uns quants anys més i l’adquisició del mateix pack en Blu-ray per entrar en raó definitivament. En altres paraules: he necessitat la maduresa (també cinematogràfica) Per posar a Barry Lyndon al lloc on es mereix que no és altre que el d’obra mestra absoluta.
Probablement, i després d’haver vist unes quantes pel·lícules més, una de les claus sigui la meva percepció de la vida amb quasi cinquanta anys perquè Barry Lyndon és una obra que necessita repòs, calma i perspectiva sobre el Temps que ens és donat. Una pel·lícula adulta que necessita reflexió i almenys en el meu cas una espècie de maduresa emocional. Tampoc voldria semblar presumptuós, més aviat al contrari: una obra mestra d’aquestes característiques pot ser gaudida en qualsevol edat.
Una obra d’art atemporal
Cinematogràficament parlant, Barry Lyndon està plena de raons per ser una obra d’art que deixa sense paraules. Basada en una novel·la de William Makepeace Thackeray, explica la història d’un trampós que durant bona part del segle XVIII sobreviu i prospera vivint aventures que el porten a estar allistat en dos exèrcits diferents, dedicar-se al joc professional a la cort francesa d’abans de la Revolució i a casar-se amb una dona rica arribant a un lloc de privilegi dins de l’alta societat anglesa. La pel·lícula i la novel·la tenen en comú una visió molt neutral del protagonista i els fets que rodegen la seva figura perquè la narració de Kubrick, igual que la prosa de Thackeray, eviten ser moralitzants, formulen més preguntes que respostes i exposen la vida d’un ésser que dista moltíssim de ser perfecte perquè nosaltres, com a espectadors, jutgem com creiem convenient.
En aquest sentit, el director va optar per una veu en off (a la novel·la era el mateix protagonista que narrava la seva pròpia vida des de la presó) marcadament neutra que fins i tot s’avança als esdeveniments que veurem a la trama i una autenticitat fruit de l’obsessió de Kubrick pels detalls que queda palesa en aspectes com el vestuari de la gran Milena Canonero (fins i tot en els uniformes militars recreats al detall), l’ús de la música clàssica o la mítica fotografia de John Alcott recreant paisatges i ambients que semblen més una col·lecció de pintures del rococó i neoclassicisme del segle XVIII que no una pel·lícula.
El ja famós encàrrec d’una càmera especial per rodar amb poca il·luminació (al contrari del que molta gent creu els interiors estaven fotografiats amb una mica de llum artificial) donen al film una textura de realisme gairebé única en tota la història i ressalten la neutralitat del seu tauler de joc on els personatges es mouen amb fidelitat històrica i totalment responsables dels seus actes perquè nosaltres com a espectadors puguem ser jutges de les seves vides.
Dissecció de l’ànima humana
Quan prens consciència de la grandesa de Barry Lyndon és quan li destries els petits Detalls que amaguen fins I tot interpretacions tan mesurades com les de Ryan O’Neal, un dels actors més populars dels anys setanta i a priori gens obvi pel paper, o de Marisa Berenson, gens grandiloqüents o ostentoses (Kubrick sempre va defensar que era el seu millor repartiment) però plenes d’una càrrega emocional duríssima pel que viuen els seus personatges. La falta de moralitat o el sofriment que carreguen durant bona part de les seves vides també se’ns mostra en una espècie de perfil baix i no és fins a l’últim acte quan el dolor és incontenible que emana de la història com d’una ferida infectada. La grandesa d’una pel·lícula així és que es prengui el seu temps, com una meditació o contemplació, per mostrar-nos l’ascens i caiguda d’un pobre desgraciat que provoca dolor als que més estima i espatlla tot allò que aconsegueix.
A Barry Lyndon Kubrick va tornar a disseccionar l’ànima humana i tot allò que ens fa humans (i dèbils) vestint una història d’una bellesa poques vegades vista i que en una primera capa és una pel·lícula d’aventures, però que en disseccions més profundes interpel·la a l’art i a l’amor, a la dualitat i debilitat humanes o al sofriment i la desesperança. El que crida tant l’atenció, com en la major part de la seva filmografia, és que sigui i se senti tan actual i que connecti igual ara que en el moment en què es va estrenar. Que sigui tan atemporal. I aquesta és una prova més de la genialitat d’un artista sense importar el quan ni com. Encara que alguns necessitem una mica més per entendre. Com a mínim tres vegades.
