No hi ha plaer més gran per mi que veure un monstre gegant esclafant una ciutat, un leitmotiv del que els japonesos n’han creat tot un subgènere (Kaiu Eiga) i un referent cultural tan dissociable de la seva cultura com el sushi o la cerimònia del te. Si és que veure com un monstre gegant aixafa allò que anomenem civilització en uns minuts és hipnòtic, una mena de cura d’humilitat per a la humanitat que massa cops juga a fer de Déu (tant a la ficció com a la vida real).
Kaiju! Quadern de camp és la publicació que va editar el Festival de Nits de cinema oriental en la seva edició del 2016 per rendir culte a aquest subgènere, i on es repassen els principals exponents monsterians del Kaiju Eiga. Si parlem de Kaiju Eiga, indubtablement el primer que ens ve al cap és Godzilla, el gegantí dinosaure reviscut per una explosió nuclear que va obrir la veda per a l’aparició de molts altres monstres. En les més de trenta pel·lícules que ha protagonitzat ha evolucionat des d’amenaça per a la humanitat, a monstre salvador o, fins i tot, amic dels nens. Però si n’hi ha una que capta l’esperit d’una època és Godzilla vs Hedorah, una pel·lícula clarament influenciada pel moviment hippy i la reivindicació de la natura com a espai per conviure, i no només explotar. Per exemple, Hedorah és un monstre generat de la pol·lució desbocada del Japó de principis dels 70, que a més s’alimenta dels gasos tòxics que emanen de les fàbriques. Godzilla per la seva banda, no només lluitarà contra aquest monstre de porqueria (que te forma de bombolla de xapapote amb capacitat de canviar de forma) sinó que també contra les illes de brossa que pul·lulen com gegantines illes flotants pels mars.
Godzilla serà el més famós, però el meu preferit sempre ha estat la tortuga Gamera. Gamera és una creació de la Daiei, estudi rival de la Toho de Godzilla, per endur-se un tros del pastís de les monster movies japoneses. La seva forma de tortuga gegant, escopidora de foc i amb l’habilitat de volar sempre m’ha semblat fascinant i un monstre amb més carisma que l’impersonal llangardaix gegant que és Godzilla. A més, els monstres als que solia enfrontar-se Gamera tenien uns deliciosos i esbojarrats dissenys, com per exemple el de Guiron: una mena de sargantana gegant amb un cap amb forma de ganivet de trinxar verdura, per si això fos poc també podia generar i llençar estrelles ninja. A diferència d’altres Kaiju Eiga, aquests s’enfrontaven al planeta fantasma en un ambient de ciència-ficció retro dels anys 60.
No va ser l’última vegada que Gamera i Guiron es veurien les cares, ja que a la poca vergonya SuperMonstre Gamera tot aquest metratge es reutilitzaria, igual que totes les altres escenes del queloni gegant, en un intent desesperat de la Daiei de fer una mica de calaix i evitar una fallida a la que estaven abocats (cosa que no van aconseguir). L’excusa argumental de tot plegat és que una nau de pirates espacials (en realitat un destructor imperial de Star Wars posat cap per avall, però quina barra!) vol conquerir la Terra i es dediquen a enviar tots els monstres de les altres pel·lícules a conquerir el planeta, un exercici de caradurisme per estalviar-se rodar noves escenes de destrucció i enfrontaments monstruosos.
Però abans de la tortuga Gamera, la Daiei ja ho havia intentat amb Daimajin. Daimajin és la gegantina estàtua de pedra que guarda un petit poble del Japó feudal dels atacs de bandits i dels abusos dels senyors feudals. Aquí tenim un dels pocs exemples de Kaiju Eiga d’ambientació feudal, en una trilogia de pel·lícules que massa temps han restat eclipsades per altres monstres del panteó del Kaiju Eiga, i que per a mi demanen un remake a crits.
Però no només els monstres defensors de la humanitat tenen lloc en aquest llibre, il·lustres enemics com King Ghidorah també hi tenen cabuda. King Ghidorah, o simplement Ghidorah segons la pel·lícula, es un gegantí drac alat amb tres caps que escupen rajos destructors que s’ha enfrontat a Godzilla en no menys de deu vegades. Destaca especialment Godzilla, Mothra, King Ghidora: all monster out-attack, on per una vegada els rols s’invertien sent Godzilla una entitat destructora imparable a la que només podien fer front tres éssers mitològics defensors de la humanitat: Mothra, King Ghidorah i Baragon.
El llibre s’estructura com un quadern de camp biològic, això vol dir que cada monstre compta amb una fulla plena de descripcions fisiològiques i les seves capacitats. Una fitxa que dona pas a un capítol on es tracta el monstre a fons i les seves diferents aparicions dintre del món cinematogràfic del Kaiju Eiga. Un segon capítol per monstre es dedica a analitzar en profunditat una pel·lícula, o la pel·lícula més representativa del monstre segons els seus autors.
Seguint aquest format tenim fins a 10 monstres analitzats: Godzilla, Gamera, Daimajin, King Ghidorah, Mothra, Rodan, Varan, Gappa, Guilala i Frankenstein. Sí, el monstre de Frankenstein es va incorporar al panteó del Kaiju Eiga en un parell de produccions menors del gènere.
Però com que no hi son tots els que són, hi ha un capítol dedicat a altres Kaiju japonesos i encara un altre a tots els Kaiju de la cinematografia asiàtica. I aquí tinc un problema amb el llibre, perquè limitar-se únicament a monstres gegants asiàtics i no ampliar mires cap a Europa i els Estats Units on hem tingut els nostres mateixos Kaiju? A Anglaterra van tenir a Gorgo destruint el Big Ben. Un país tan poc sospitós d’abraçar el Kaiju Eiga com és Dinamarca va tenir Reptilicus, el primer Kaiju Eiga que en lloc d’utilitzar un especialista disfressat van optar per animar l’animal amb un titella de fils gegant, dotant-lo d’una poca mobilitat molt ortopèdica. Fins i tot Espanya es va atrevir amb els Kaiju Eiga a la molt desastrosa Serpiente de Mar, un artefacte cinematogràfic on es veien tant les mancances tècniques com pressupostaries en uns efectes especials molt deficients.
Per altra banda, el llibre inclou un capítol dedicat a Eiju Tsuburaya, el responsable últim d’un dels trets característics de la majoria dels Kaiju Eiga, utilitzar una disfressa i unes elaborades maquetes per representar el monstre. Així va passar a Japon bajo el terror, la pel·lícula que va presentar en societat a Godzilla. Un altre punt important d’aquestes produccions, i en especial dels primers Godzilla, eren unes bandes sonores de caràcter molt marcial. Un detall que en el llibre s’analitza en un dels últims capítols.
Per acabar d’arrodonir aquest magnífic llibre hi trobem un altre capítol on s’analitza el marxandatge que han generat aquests monstres, un altre on es repassen les incursions del Kaiju Eiga en el món del còmic. I com que aquest submón té un vocabulari molt concret res com un bon diccionari Kaiju al final del llibre per no perdre’s en els tecnicismes que tan ens agraden els fans.
Tot i així, l’única pega que li puc posar, és que es tracta d’una obra molt didàctica i fàcil de llegir, fins i tot per a aquells no versats en el gènere i que s’hi acosten per pura curiositat. No obstant això, les làmines del quadern de camp a més li aporten un tret distintiu respecte a altres llibres que han tractat aquest tema.
