Ellen Kuras serva una estreta amistat amb Kate Winslet des que la primera, reputada directora de fotografia, va ser la responsable de la imatge de dos film amb l’actriu: «Oblida’t de mí» (2004), de Michel Gondry, i «A Little Chaos», d’Alan Rickman (2014). Aquest lligam va fer que quan, segons sembla, Kuras es topés a una llibreria novaiorquesa amb el volum d’Antony Penrose «The Lives of Lee Miller», la semblança del rostre de la reportera gràfica estatunidenca durant la Segona guerra mundial amb el de l’actriu anglesa la empenyés a regalar-ne un exemplar a Winslet. De fet, Kuras sabia de Miller des dels anys universitaris, quan va assistir a unes classes de fotografia a l’Escola de disseny de Rhode Island.
El 2015, es va anunciar que hi havia un projecte de film sobre Miller; però Winslet no va dir a Kuras de dirigir la pel·lícula fins el 2020, quan ja estava consolidat un guió que havia passat per diverses fases iniciades fins i tot abans de 2015, i en les quals trobem primerament a John Collee («Hotel Bombay») i Marion Hume, a partir d’una història elaborada per Lem Dobbs («Kafka»; «The Limey»; «The Score»), per després incorporar-se Liz Hannah («Hitchcock / Truffautt»; «Els arxius del Pentàgon»), tot plegat a partir del llibre d’Antony Penrose.
Ellen Kuras i Lee Miller
Hom diu arreu que és el primer llargmetratge de Kuras, però allò cert és que aquesta ha exercit la direcció de fotografia de llargs i la realització de materials diversos de fa molt de temps i simultàniament. En cap cas es pot considerar Kuras una debutant a la direcció de ficció perquè damunt les seves esquenes hi ha una bona pila de capítols de sèries cèlebres com ara «Ozark», «Catch-22», «Brave New World», o «Inventing Anna», a banda d’haver iniciat el camí de la direcció amb el documental «The Betrayal-Nerakhoon» el 2008, del qual també n’era responsable de la fotografia.
Tot indica que la identificació de Winslet amb Lee Miller va molt més enllà de certa semblaça de rostre. Miller era un esperit lliure de caràcter determinat i directe, i l’actriu traspua amb les seves interpretacions igual determinació i fa que els seus personatges, per bé que femenins, també es mostrin forts.
Durant cinc anys va estar treballant el projecte i cercant finançament, la qual cosa no fou fàcil fins al punt que durant dues setmanes de rodatge va haver de pagar actors i equip tècnic de la seva butxaca, la qual cosa és prou prova del seu interès personal en el personatge i de la malfiança dels inversors. Allò cert és que a banda de Sky (en les seves dues branques: Cinema i Originals), el reguitzell de productores finalment embarcades en el film suma fins a dotze segells. L’arc temporal d’aquest projecte fàcilment abasta més de vuit anys d’esforços fins a la seva consecució final.
La cinta es va veure per primer cop al Festival de Toronto de setembre de 2023, i no es va estrenar al Regne Unit, Irlanda i els EUA fins a setembre de 2024. Amb una posada en escena de primera i una excel·lent ambientació, ha costat trenta milions i mig de dòlars i, ara com ara, després d’haver-se estrenat també a França, Alemanya, Austràlia i els Països Baixos, ha recaptat vint-i-tres milions i mig. Està per veure’s el recorregut de la cinta a l’Estat espanyol.
Més enlla de la pel·lícula
L’autor del llibre, Antony Penrose, custodi del llegat de sa mare, va permetre l’accés dels cineastes als Arxius Lee Miller, a la casa paterna, Farley Farm House (Est d’Essex), que contenen seixanta mil negatius, a banda escrits a mà, diaris, notes, cartes, les seves càmeres, i fins i tot l’uniforme militar.
Penrose desconeixia la història de sa mare puig que aquesta mai no parlava de la seva experiència durant la guerra. A banda, aixoplugava cert ressentiment vers ella i en certa mesura també vers son pare, Roland Penrose, ambdós força distants de la cura de son fill, confiada durant els anys d’infància a la mainadera Patsy Murray. Per bé que Miller havia plegat de tota activitat com a reportera gràfica després de la guerra, i que va assolir progressivament un perfil discret que va contribuir al seu oblit fins a la seva mort el 1977 als setanta anys, el trauma que arrossegava des de la guerra la va enfonsar en l’alcohol i el tabac i la feia algú voluble, distret i absent que podia ser fins i tot verbalment cruel amb son fill.
Després de la contesa, Miller encara va treballar dos anys més per a la revista Vogue, on havia publicat els seus articles i reportatges sobre la guerra, però ara exclusivament en temes de moda o de celebritats a les quals retratava. Va ajudar son marit tot fotografiant les persones biografiades per aquest, com ara Picasso (Enrique Arce), Antoni Tàpies, Joan Miró o Man Ray (Seán Duggan), amb qui la pròpia Lee Miller havia tingut una afer sentimental i professional abans de la guerra. Finalment, es va dedicar a la cuina, segons sembla amb cert èxit als àpats que organitzava a casa per al cercle comú d’artistes i intel·lectuals avantguardistes que freqüentaven des d’abans de la guerra. Va arribar a publicar receptes a Vogue i a d’altres magazins.
Fotos i guerra
Aquest perfil contrasta amb la intensa vida que Miller dugué des de ben jove, quan va aparèixer el 1927 com a model a una portada de Vogue als anys vint –activitat que mantingué dos anys– abans de marxar el 1929 a París, amb dinou anys, per aprendre fotografia, vestuari i disseny i treballar-hi com a fotògrafa de moda, conèixer els surrealistes, ser deixeble i model al taller fotogràfic de Man Ray i descobrir la solarització per accident que el mestre surrealista s’arrogava injustament.
De nou a Nova York, el 1939, aprén i fa teatre experimental i estudia dibuix i pintura, mentre munta un estudi fotogràfic amb son germà Erik. El 1934 es casa amb un enginyer egipci, el que la du al país de les piràmides, que abandona el 1937 per París de nou, on ara coneix el que serà després de la guerra el seu segon marit, el quàquer Roland Penrose (Alexander Skarsgard), biògraf, pintor surrealista, també fotògraf, col·leccionista d’art i activista cultural.
Miller pertanyia a un cercle d’artistes on a banda Man Ray, hi era el matrimoni Jean (Patrick Mille) i Solange d’Ayen (Marion Cotillard) –editora de moda per a Vogue–, Picasso, Jean Cocteau, i Paul Éluard (Vincent Colombe), entre d’altres. La guerra la sorprén a Londres vivint amb Roland; hi treballava a Vogue com a fotògrafa de moda però els blitzs alemanys la muten com a reportera per a aquesta publicació, amb reportatges com els de la vida de les infermeres militars d’Oxford. Acreditada per l’exèrcit americà –el britànic no volia dones–, decideix acompanyar les evolucions dels aliats al vell continent.
Temps difícils
En el decurs de la campanya de Normandia, a Saint-Malo, uns morters que ja no s’esperaven per poc acaben amb sa vida –fou la primera escena que es va rodar i igualment per poc acaba amb la pel·lícula perquè Winslet va relliscar i es va fer mal a l’esquena, el que deturà el rodatge durant uns dies. Miller aviat fa pinya i després sòlida amistat amb el reporter gràfic David E. Scherman (Andy Samberg) de Life Magazine, que l’acompanyà gran part de l’itinerari; van cobrir l’alliberament de París, la batalla d’Alsàcia, i finalment el que més la traumatitzà de per vida: el descobriment dels camps de concentració de Dachau i Buchenwald, ple d’esquelets encara vius i crematoris amb piles d’ossos calcinats.
Després d’un breu apunt inicial que situa Miller en el cercle d’artistes mentre treballa per a la Vogue britànica amb l’editora Audrey Withers (Andrea Riseborough), el film se centre gairebé en exclusivitat a la seva experiència bèl·lica. Es tracta d’un llarg flash-back, el relat que desenfila una desencantada Miller, ja vella i declaradament nihilista, a un jove periodista al saló de Farley Farm House: una situació que reserva una sorpresa final com a recurs potser massa tronat que no esperem en aquest biopic de caire tradicional.
El que esdevé peculiar en el personatge que Winslet dibuixa amb un protagonisme permanent a tot el metratge (deixarem de banda que l’actriu té deu anys més que la Miller del moment i que es percep), és que allò que la mou a arriscar la vida, a banda promoció professional, és el seu esperit inquiet que necessita permanents canvis i noves experiències, nous aprenentatges, habitual en algú que no sembla que trobarà mai el seu lloc al món. Les seves imatges, sovint testimoni dels horrors, amb molta atenció vers les dones en temps de guerra, no respon al tipus d’heroïcitat addictiva, gairebé malaltissa que trobem en la Marie Colvin que dibuixa Rosamund Pike a «A Private War».
Aquesta va morir a Síria incapaç de retirar-se de la primera línia, que semblava ésser la seva única raó de viure. Contràriament, Miller abandona l’ofici de reporter, profundament ferida, i el seu esforç, a mesura que s’endinsa en aquell infern, s’entén també des d’una postura de compromís, de denúncia d’uns fets altrament amb risc de no conéixer-se en el fil de la història.
Només d’aquesta manera s’entén el seu profund esqueix i enfolliment quan la Vogue britànica, per bé que li publicà els articles de guerra, es negà a fer-ho amb les seves imatges atroces dels camps d’extermini (la Vogue americana sí que ho farà, val a dir mercès a l’editora britànica, Audrey Withers). Es fa notori subratllar que fins i tot aquestes imatges colpidores ensems eren originals en llur composició i en les manipulacions posteriors, amb trets sovint surrealistes, incapaç de reprimir el seu élan creatiu i probablement amb l’intenció d’incrementar la sensació de com de delirant era tot.
Després d’un temps, en què va mostrar el seu material als EUA, on va sostenir entrevistes i tertúlies radiofòniques en les quals parlà de les seves experiències bèl·liques, va anar desapareixent mica a mica, per bé que Farley Farm House continuava rebent les il·lustres visites de Picasso, Man Ray, Max Ernst, i Henry Moore entre d’altres. El 1947 va tenir Antony, però ni ella ni Roland, com s’ha apuntat, no li van explicar mai les experiències de la guerra. Quan Miller va morir el 1977, Antony va descobrir a l’altell l’Arxiu esmentat, i la figura de Miller, a través dels esforços del fill i de la neta, Amy Bouhassane, s’ha anat reivindicant alhora que s’ha revaloritzat el seu ingent treball com a testimoni de la història.
La música, per bé que molt discreta, és d’Alexandre Desplat. La fotografia, amb evolucions cromàtiques cap al gris verdós a mesura que la guerra ho omple tot, és de Pawel Edelman («Afterimage»; «Katyn»; «Un déu salvatge»). El muntatge, de Mikkel E. G. Nielsen («Land»; «Sound of Metal»; «Madame Bovary»).
Veredicte
El millor: La reivindicació d’una figura fascinant que treballava en un món mascle que mai no li va posar fàcil, vehicle tant de valors intrínsecs com d’una recreació d’època amb escenaris excel·lents sovint sorgits de les instantànies de la pròpia fotògrafa –la recreació de la cèlebre foto de Miller a la banyera de Hitler al seu apartament de Munich–, obra de la dissenyadora de producció Gemma Jackson («Game of Thrones»; «The Outfit»; «Bridget Jones»).
El pitjor: Malgrat que el relat se segueix amb interès, el film esdevé força convencional i potser no acaba d’aprofundir del tot en un personatge molt complicat, amb força plecs en la seva personalitat forta i vital.
Nota: 8’5
