Vivim en un món que venera els primers. Els campions. Els més guapos i perfectes. Una societat capitalista que menysprea els perdedors i els que prenen camins diferents. Els que no encaixen en una vida quadriculada que està dissenyada per fer de les nostres existències un infern si no saps triomfar. Per aquestes i moltes més raons, els antiherois són sempre necessaris, perquè li planten una bufetada al sistema al mateix temps que ens ensenyen que un altre camí és possible i que hi ha moltes maneres de triomfar. De fet, només una és vàlida: els teus límits, anhels i desitjos només te’ls poses tu i evidentment només els hauries de valorar tu.
The Dude és la quintaessencia de l’antiheroi. Un fumador de porros dropo que viu com vol i que contempla la vida des d’una existència tranquil·la i allunyada de l’estrès que assota la societat. Un personatge incomprensible des de molts punts de vista però amb una lògica aclaparadora des dels ulls i la narrativa dels seus creadors, els germans Coen.
Un clàssic anomenat Lebowski
Ja fa més de 25 anys de l’aparició a les nostres vides de The Big Lebowski. Es va estrenar el 18 de gener de 1998… Però The Dude i el meravellós ventall de personatges que giren al seu voltant continuen més vius i actuals que mai. De fet, mai van passar i segurament mai passaran de moda. Considerada quasi a l’instant la primera pel·lícula de culte de l’era de l’internet i estrenada després que els Coen haguessin tocat el cel de Hollywood amb Fargo, a ningú li va passar desapercebut que era un film especial i que marcaria un moment clau en la filmografia dels seus directors.
Però què ens atrapa tant de The Big Lebowski? Quin és el seu secret? Què és realment? Són preguntes difícils de respondre si tenim en compte, per exemple, que no té una narrativa visual que destaqui (al contrari que altres films dels Coen) o que sota una aparença clara de comèdia potser més d’un haurà necessitat un mínim de dos o tres visionats per entendre les seves petites i meravelloses complexitats o a l’inrevés, les seves fascinants simplicitats. Efectivament, The Big Lebowski és una comèdia, una grandiosa comèdia diria jo, però com les bones pel·lícules està teixida per capes que es descobreixen com quan obrim una ceba.
Comèdia amb tocs surrealistes fins i tot. Però també és una barreja de gèneres com el noir o el musical i que remeten directament al cinema clàssic. Les referències dels Coen a l’hora d’escriure el guió (que en el fons està basat en un conegut seu) van des de les històries de detectius de Raymond Chandler al Robert Altman de The long goodbye passant per homenatges tan icònics com al del Mr. Potter de What a wonderful life! (interpretat per Lionel Barrymore) aquí representat per la figura que dona nom al film, el milionari Lebowski (David Huddleston) que igual que al film de Capra encarna els pitjors defectes de la societat capitalista. No és un fet casual: a The Big Lebowski hi ha una capa gens dissimulada de crítica a la societat de consum o a la ridiculesa de la guerra (el personatge de John Goodman) i tot això amb tocs de feminisme o nihilisme. Això sí, sempre sota el prisma de la comèdia.
La barreja de conceptes i gèneres sempre amb la comèdia o el noir com a referents és la base de la filmografia dels Coen, però The Big Lebowski emergeix com una de les seves millors pel·lícules gràcies al seu brillant guió. Pràcticament, cada línia dels seus diàlegs és una petita obra mestra literària que el públic ha retingut als llocs més privilegiats de la cultura popular i el seu disseny i desenvolupament de personatges és simplement meravellós. Des de The Dude i la victòria de l’antiheroi hippie, passant pel feixista veterà de la guerra del Vietnam amb bon cor i que es creu jueu, fins a arribar al grup de lamentables segrestadors nihilistes alemanys que en el passat havien sigut estrelles del porno o del techno de finals dels 70.
Sigui més gran o més petita, qualsevol aparició enriqueix el film d’una manera espectacular: els exemples més clars són l’icònic personatge interpretat per John Turturro, el pederasta Jesús, o el videoartista Knox Harrington encarnat per David Thewlis. Els Coen saben dotar l’univers que ens proposen amb una sèrie de figures carregades de substància i que fan guanyar valor al conjunt a mesura que avança la trama. Però el més important de tot és saber dibuixar la part més humana i propera perquè el públic empatitzi amb una colla de perdedors de diferents tipus. En última instància es permeten el luxe de fer que el narrador, Sam Eliott, traspassi la 4a paret impunement i que nosaltres acceptem aquest joc com a part de les normes que els seus creadors ens han proposat. L’esbojarrada proposta inclou, en primera instància, una oda al loserisme i al bowling, allí on els protagonistes reflexionen sobre la vida i les seves frustracions entre cerveses i cigarrets.
The Big Lebowski ens presenta una colla de perdedors que estranyament sentim nostres perquè justament reflecteixen les nostres pròpies frustracions i alegries. I en un decorat molt més ampli, els Coen ens conviden al Los Angeles atemporal dels misteris de Phillip Marlowe, les festes, les drogues o al sexe, però sempre des del seu inigualable ull còmic i surrealista, com per exemple les seqüències on el protagonista té somnis inclassificables o la manera de tractar i resoldre el McGuffin.
Visualment, The Big Lebowski no és un film que destaqui com molts d’altres, però el seu director de fotografia i habitual dels Coen, Roger Deakins (per fi flamant guanyador d’un Oscar), va saber imprimir un to neutre, fins i tot gris, al desendreçat pis del protagonista contrastat amb les càlides i brillants seqüències musicals dels somnis. Però pel que fa a composicions és una pel·lícula que té moltes coses interessants, per exemple la (brillant) manera de filmar les boles i bitlles al bowling i sobretot la presentació dels personatges i com s’interrelacionen: el primer cop que veiem l’artista encarnada per Julianne Moore és un contrapicat que defineix una de les característiques del personatge i l’estratègic lloc que el tímid Steve Buscemi ocupa a la pantalla en cada aparició no és casual. Per acabar d’arrodonir els Coen van farcir tot el conjunt d’una eclèctica i cuidada selecció musical que va resultar ser primordial per fer de The Big Lebowski una pel·lícula de culte deixant, al mateix temps, moments únics a la nostra retina.
No cal ser un gran fan dels Coen per saber apreciar The Big Lebowski totalment. La victòria dels seus creadors va ser transmetre al públic una història de perdedors com una celebració de les diferències que ens defineixen com a persones. Una comèdia hilarant on un personatge que no fot absolutament res ni aspira a grans metes, és celebrat com una referència del setè art i la vida en general. Perquè de vegades les grans històries i el sentit de la vida també recauen en els perdedors. I tots tenim un The Dude a dins.
