Ja que el públic general no està essent gaire benèvol amb Leave the World Behind, la nova proposta interessant de Netflix, amb opinions sense escrúpols d’odi patent, pocs raonaments i sense un mínim de sentit artístic, des d’aquí volem tirar una llança a favor del segon llargmetratge del director Sam Esmail, elogiat prèviament per la seva direcció a la sèrie Mr. Robot.
Com sempre farem, si ens agrada una premissa, un tràiler, determinats actors o actrius o un gènere en concret, primer recomanarem mirar un film sense dependre de múltiples opinions de desconeguts, així després cadascú en pot treure les seves pròpies conclusions i opinar al respecte. Perquè, quantes vegades potser us heu perdut un bon film per llegir-ne opinions forassenyades?
Amb Leave the World Behind, com us tinc acostumats, us faré una ressenya a trets generals, sense espòilers, perquè sí que és cert que el film conté elements que ens poden sorprendre i poden generar tensió i incertesa, si prèviament no en sabem res. No us aixafarem la guitarra, però sí que us en farem cinc cèntims. El públic en general, d’opinió fàcil i poc exigent, sembla que tan sols vol ser entretingut amb propostes que no els facin pensar gaire i a continuació oblidar-les a l’instant. I quan se’ls ofereix un film entretingut i reflexiu, amb una gran direcció, actors coneguts de renom i bones converses, sembla que la proposta només hagi estat elaborada per avorrir-los a la primera de canvi.
Llenguatge personal i artístic
A Leave The World Behind la direcció d’Esmail destaca, ja que la manera d’explicar-nos la història beu dels clàssics i ens regala plans treballats, expressius i alhora desconcertants. El seu llenguatge, tant visual com narratiu, clarament ens recorda a Hitchcock (amb tocs de Kubrick). I com que avui en dia quasi ningú fa servir un llenguatge personal i artístic com aquest, doncs destaca. I un apartat visual expressiu és d’agrair, en comptes d’oferir-nos un saturat cinema d’acció de talls curts, moviments de càmera ràpids i sense temps a processar una imatge (aix, el cinema, l’art en imatges!) que dura al cervell el que ha tardat a passar pels nostres ulls. Aquí Esmail en regala plans llargs, enfocaments enquadrats, i juga amb tota mena de plans, com picats, contrapicats i plans impossibles (alguns amb retocs digitals subtils igualment efectius) per fer-nos ballar el cap i fer-nos més partícips del que està passant.
Film basat en el provocatiu best-seller nord-americà de l’autor Rumaan Alam, a Leave The World Behind seguim una família, amb les cares de Julia Roberts i Ethan Hawke i juntament amb els seus dos fills. Tots amb actuacions molt convincents, que d’un dia per l’altre decideix agafar-se unes vacances per tal d’allunyar-se de la ciutat i la seva avorrida gent. Però a poc a poc descobrirem fets estranys que alteraran la quotidianitat de les seves vides i nous personatges que ens faran dubtar. I fins aquí podem llegir, ja que a partir d’aquest moment una sèrie de situacions es van desenvolupant al llarg del film com si es tractés d’un capítol de Lost.
Interessant proposta d’inici apocalíptic i confabulador
Per molts són més de dues hores sense sentit, avorrides. Per altres, uns pocs, és un cinema clàssic que construeix de manera directa i indirecta un misteri i una tensió palpables. Aquest és un film ple de caixes misterioses, situacions que ens fan pensar com poden haver arribat fins allà i com en poden sortir. I és aquí on rau la gràcia del film, un possible món en decadència explicat de manera prou realista i com ens podrien afectar unes situacions d’aquesta magnitud en moments de crisi (la falta de comunicació, les relacions amb desconeguts i la família, la supervivència) que tampoc són tan forassenyats en un futur pròxim.
És un film que ens permet jugar mentre avancem, ja que conté detalls visuals com en els crèdits inicials o a la mateixa casa de vacances, mentre els seus actors, que s’ho prenen seriosament i entre ells hi ha molta química amb diàlegs atractius, ens plantegen situacions per reflexionar. La música del film és totalment envoltant, asfixiant, monòtona i ajuda a crear aquesta tensió entre escenes, a fer-nos preguntar que està succeint enmig del misteri creixent.
Sí que té un punt negatiu i és el seu final abrupte i font de la majoria de les crítiques. Ens deixa amb ganes de més, però sí que és cert que et quedes amb un pam de nas quan veus els títols de crèdit finals. Per res desmereix l’estona que hem passat. Tan sols ens queda deixar-nos portar per la trama i el suspens i esperar que tanta negativitat no impedeixi fer-ne una continuació per esbrinar com continuen els fets d’aquesta interessant proposta d’inici apocalíptic i confabulador.
Veredicte
El millor: les actuacions, els plans visuals, el misteri i la tensió.
El pitjor: el final abrupte i la falta d’algunes respostes o resolucions a enigmes plantejats.
Nota: 9/10
