Quan som criatures, creiem que som immortals. Per això sempre s’ha dit que els nens són una colla d’inconscients, que sembla que busquin el perill allà on vagin i que si no hi ha més desgràcies és perquè Déu nostru senyor no ho vol. Sí, sí. Tots hem sigut petits, i tots hem posat els dit a l’endoll per veure què passava, i tots hem desafiat un veí malcarat per anar a recuperar la pilota que ha anat a petar al seu jardí. I si no, és que no heu tingut infantesa!
Avui us parlaré d’una penícula on els protagonistes són nens. Nens tirant a adolescents, que encara són pitjor que els nens normals. Una penícula dirigida per Richard Donner l’any 1985 –així que els nens protagonistes ara ja són tots grans i s’afaiten– i que està basada en un text d’Steven Spielberg. Es tracta, ni més ni menys, i segur que molts de vosaltres ja ho haureu endevinat, de Los Goonies (que per cert podeu veure a Movistar Plus)! Los Goonies és una penícula d’aventures i humor, però també pot ser considerada com un anunci llarg de Pepsi per la quantitat de vegades que es veu un personatge amb una llauna d’aquest refresc. Devien deixar-hi alguna aportació…
La història comença amb un grup de nens, amiguets tots ells, i carregats d’estereotips, que han d’abandonar la seva bonica població perquè una colla d’especuladors hi vol construir un camp de golf. Tenim en Mikey, el protagonista, que pobret és asmàtic i tot el dia va amb l’inhalador. També hi ha el seu germà gran, en Brand, que és un esportista machote, i els seus amics, el Bocazas, que és un fatxenda; el Gordi, que vindria a ser el Piraña del Verano Azul i el Data, que és oriental i, segurament, l’inventor de l’inspector Gadget i les seves andròmines.
Una tarda plujosa, els nens pugen a les golfes i hi troben, a part de pols, el mapa d’un tresor! Sí, sí. Autèntic. Dels pirates de fa dos-cents anys com a mínim. I quina és la idea fantàstica que tenen aquests dolços angelets? Exacte! El que faríem tots nosaltres –després de prendre’ns unes quantes copes de més, això sí! –: donar veracitat a aquell tros de paper mig podrit i anar a la recerca del tresor pirata. Des del primer moment ja es veu a venir que allò no pot anar bé de cap manera, que prendran mal i que faran patir els seus pares, però ells… Inconscients! Cap avall a buscar el tresor de Willy el Tuerto!
Ah, amigo! El que no esperaven aquesta colla de ximplets és que es creuarien amb una banda criminal. Una banda de les bones, amb cognom italià i una mamma de capitana! I clar, els enxampen tafanejant pel voltant com era d’esperar. Per sort, els dolents de les penícules de nens no són dolents del tot. Són més aviat rucs, maldestres i carregats de punyetes. Així que els nens aconsegueixen entrar fins al soterrani on descobreixen, cuidado amb el que diré, un monstre!
En realitat no és un monstre, és el germà dels lladregots, però és tan lleig que han fet un favor a la humanitat i el tenen tancat i barrat en un petit quartet on es passa el dia mirant la tele. Sort, perquè no vulgueu trobar-vos algú amb aquella fisonomia una nit en un carrer fosc i solitari. Després descobrirem que no és tan mala persona com sembla… Un traïdor, sí. Perquè després de tants anys de mantenir-lo, fot enlaire els plans de la família.
Total, que els vailets, i dues amiguetes més del germà gran que donen el toc femení a la penícula, fugen per una cova secreta, plena de paranys i invents diabòlics amb la intenció de fer xixines els intrusos, que ni Indiana Jones hauria pogut esquivar en els seus millors temps! No ara, que el pobre ja està vell, fent turisme d’Inserso per Espanya… Que si pedres que cauen del sostre, que si ganivets, que si ponts, que si tobogans aquàtics com els d’Aqualeón… Ara, permeteu-me dir que en aquella època devien anar justos de pressupost perquè les roques tenen un aspecte de cartró-pedra… No es pot aguantar!
En fi, que els nostres amics pre-adolescents, perseguits per la família mafiosa, arriben a una sala amb un esquelet. És un piano, i les tecles són ossos! Quin fàstic! Ni sabent que era de pega hagués tocat jo aquella marranada. I clar, a qui li fan fer? A la nena maca del grup, clar. Amb el patriarcat hem topat! Sí, perquè aquí veiem més tòpics. La noia maca és una fleuma delicada, mentre que la mamma dels lladregots és més lletja que un pecat!
Però, com en la majoria de penícules, el final és feliç i la colla arriba al tresor pirata de Willy el Tuerto amb un barco que sembla el de Palymobil… Sort, perquè el noi asmàtic ja em feia patir. No només pel seu estat de salut, sinó també perquè s’havia pres la recerca com una cosa personal! Parlava amb el pirata i tot, el molt beneit, que dius… No et sentirà, home, que fa dos-cents anys que només és un sac d’ossos! I parlant de sacs, els nens aconsegueixen salvar el seu veïnat gràcies a un saquet de pedres precioses! Devia estar a l’alça, el diamant, sinó no s’entén que amb tan poca cosa poguessin pagar tant. Potser és que encara no s’havia creat la bombolla immobiliària…
De Los Goonies hem après que els nens són el futur de la humanitat. Ja els pots perseguir amb pistoles i males intencions, que ells te la fotran igual o pitjor amb algun invent dels seus. Que castigues el fill sense sortir fins que no endreci l’habitació… Quan tornis, l’habitació serà més perillosa que la Estrella de la Muerte! I això és així! Tenen un sisè sentit per posar els adults a prova! I, evidentment, també hem après que les aparences enganyen. Pobre Sloth, deformat i tancat per sempre en un soterrani… L’únic que havia de fer la família era portar-lo a Euskadi i fer-lo participar en els concursos d’alçament de pedres! I és que, des de luego, tothom té un lloc en aquest món de Déu! Començo a creure que el meu és en una butaca de cinema…
