‘Last night in Soho’, neo-giallo amb llums de neó

- Advertisement -

El ja considerat ‘auteur’ de comèdies postmodernes com Shaun of the Dead (2004) o Scott Pilgrim vs. the World (2010), Edgar Wright torna a l’actualitat cinematogràfica amb Last night in Soho, la seva primera incursió dins el gènere del terror psicològic. Després de la seva estrena el novembre del 2021, a partir del 25 de juny la podem gaudir a casa a Amazon Prime Video.

La cinta, protagonitzada per Thomasin McKenzie (Jojo Rabbit, 2019), gira al voltant d’Eloise, una jove dissenyadora de moda, que pot viatjar en el temps, fins al ‘Swinging Sixties London’, on es troba amb el seu alter ego, una enlluernadora aspirant a cantant, Sandy, Anya Taylor-Joy (The Queen’s Gambit, 2020). Però el Londres dels seixanta no és el que sembla, i el temps començarà a enfonsar-se amb ombrívoles conseqüències.

- Advertisement -

Last_Night_Soho_1

- Advertisement -

Escrita pel mateix Wright i la nominada a l’Oscar Kristy Wilson-Cairns (1917, 2019), aquest thriller carregat de colors fluorescents gira al voltant del concepte ‘vigila amb el que desitges’, sobretot quan darrere s’amaga una obsessió amb un temps no viscut. Amb ecos de Dario Argento (Suspiria, 1977), David Lynch (Mulholland Drive, 2001) i Nicholas Winding Refn (The Neon Demon, 2016), el responsable de Baby Driver (2017) cuina un plat cinèfil sobre un passat suposadament gloriós, que oculta una tràgica història de cosificació i violència de gènere.

‘The Last Night in Soho’, res no és el que sembla

Tota la cinta traspua Wright pels quatre costats, però un té la sensació que el realitzador ha fet quelcom totalment diferent, movent-se amb desimboltura per diferents escenaris, èpoques i gèneres, i combinant amb encert els moments de pur entreteniment amb els de terror absolut. A diferència dels treballs anteriors del cineasta, on el protagonisme requeia totalment sobre un personatge masculí i les seves motivacions, ara la mirada femenina és omnipresent durant tot el metratge. Les dues actrius protagonistes porten amb aplom tot el pes de la funció, i tant McKenzie com Taylor-Joy estan esplèndides i convincents en els seus rols, eclipsant les limitades interpretacions dels seus companys actors, Matt Smith (Doctor Who, 2010-2020) i Terence Stamp (Superman, 1978).
Last_Night_Soho_2
Tot i ser una pel·lícula força rodona, cap al darrer terç peca de certa redundància, que provoca que el seu ritme es torni irregular. Una durada més curta li hagués fet bé al resultat final, evitant certs passatges confusos i repetitius, que no porten en lloc, i que provoquen un desenllaç massa previsible. Malgrat aquest punt negatiu, el darrer treball de Wright és un divertimento molt recomanable que agradarà tant al públic generalista com especialitat.
Veredicte


El millor: 
una demostració d’estil i savoir faire cinematogràfic.

El pitjor: un clímax interminable i irregular.

Nota: 7

- Advertisement -
Jordi Sardiña
Periodista, professional, des de 1999, cinèfil, passional, des de tota la vida, ja que el cinema l'ha acompanyat sempre, tant en els bons com en els mals moments. La seva trajectòria laboral no sempre ha estat lligada al Setè Art, perquè s'ha guanyat la vida com a consultor de Màrqueting-Comunicació en diferents empreses de sectors diversos. Col·laborar amb 'El Cinèfil' li permet transmetre tot el que ha après i continua aprenent veient cinema. Llarga vida a la pantalla gran (i petita)!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents