Mitificar als teus ídols és un error i això en Toni García Ramon (1971, Mataró) ho ha après al llarg de la seva dilatada carrera professional de periodista, cobrint festivals de cinema per tot el món i entrevistant infinitat d’actors i actrius. Ara acaba de publicar Mata a tus ídolos (Catedral Books), un recull d’anècdotes sobre la seva experiència davant i darrere les estrelles de Hollywood.
Toni García Ramon amb Willem Dafoe (© Xavier Torres-Bacchetta)
Després de més d’un miler d’entrevistes a professionals del cinema per tot el món, durant més de dues dècades, com et sents ara que ets tu l’entrevistat?
La veritat és que és una experiència estranya haver de respondre les preguntes dels meus col·legues periodistes, acostumat a estar a l’altra banda de la gravadora o la càmera. El més important, però, és que es reculli de la forma més fidel possible el que dic i penso.
La dèria del cinema et ve de molt petit i la ‘culpa’ la va tenir un videoclub de la teva ciutat. De totes les pel·lícules que vas llogar, més de 8.000 segons el propietari de l’establiment, quina et va marcar més?
Sobretot, Conan, the Barbarian (1982), perquè va ser la primera pel·lícula amb què em vaig obsessionar a llogar, ja que tothom la llogava menys jo, perquè era molt difícil trobar-la lliure. De totes maneres, la primera que vaig aconseguir llogar va ser The Towering Inferno (1974), de la que en tinc un record molt especial perquè la vam veure amb tota la família. Això sense oblidar les obres mestres de John Carpenter, especialment The Thing (1982), que sent un nen em va fer explotar el cervell, juntament amb Assault on Precinct 13 (1976). Vaig llogar tots els hits de l’època, sense excepció, i això implicava fer jornades maratonianes al videoclub, on em podia passar, perfectament, tota una tarda, pendent de les pel·lis que tornava la gent per poder-les llogar, i tornava a casa amb 8 o 10 cintes sota el braç.
Si haguessis estat el propietari del videoclub, hauria estat la teva perdició…
Hagués estat com un traficant de droga que consumeix tot el que ha de vendre. Els clients haurien vingut al videoclub i no hi hagués hagut cap pel·lícula per llogar, perquè les hagués tingut totes a casa per veure-les.
El teu llibre, tal com apuntes a les seves pàgines, no són unes memòries, com el definiries? I hi ha hagut alguna font d’inspiració per publicar-lo? I tu, et defineixes més com a crític o cronista?
M’agrada definir-lo com un ‘llibre de polaroids’, d’instants o moments excepcionals, congelats en el temps, que hi pots viatjar, com si tinguessis un DeLorean, i contemplar-los. Per sobre de tot, és un llibre d’amor al cinema, posant sempre el focus sobre els entrevistats amb un estil punk. No soc Josep Pla ni ho pretenc, no soc escriptor ni tampoc crític, ja que no tinc els coneixements necessaris. Si m’hagués de posar una etiqueta professional, seria periodista de cinema, tot i que he fet alguna crítica i moltes cròniques.
“És un llibre d’amor al cinema, posant sempre el focus sobre els entrevistats amb un estil punk”
El títol del llibre no deixa lloc a cap mena de dubte sobre el missatge: s’ha de fugir de la falsa idolatria per evitar caure en el parany d’idealitzar els teus mites i així, quan tens la possibilitat de conèixer-los, no decebre’t. Cert?
Que quedi clar que això de ‘matar el teu ídol’ és totalment figurat. El més important a la vida és no crear-te expectatives per evitar endur-te desil·lusions. No pots esperar gaire res de la gent, ja que si no et pots fotre una hòstia important. La majoria de persones tenen la tendència a fallar i en això les estrelles de Hollywood tenen un megàfon, tot el que fan s’amplifica d’una manera bestial pel seu rol. El que he après amb els anys ha estat a no mitificar-los, i anar sempre a les entrevistes amb les expectatives molt baixes. Si no ho fas així, els disgustos que t’emportes se t’instal·len al cos, ja que és un disgust relacionat amb un personatge que forma part del teu imaginari personal i col·lectiu.
Tal com expliques al teu llibre, al llarg de la teva carrera professional t’has emportat més d’una decepció en conèixer les estrelles del cinema, però també alguna sorpresa. De totes, quina diries que la imatge mental que tenies es va correspondre amb la seva imatge real, i al contrari?
Sens dubte, Tom Hanks, que és el resultat de l’equació entre un gran ésser humà, una bona persona i una estrella de cinema. Si un tingués la capacitat de crear l’estrella de cinema perfecte a un laboratori amb els millors ingredients, com Walter White a Breaking Bad, el resultat seria Tom Hanks. I al contrari, me n’he trobat molts com Tommy Lee Jones, que és insuportable, o Anthony Hopkins, que és un impresentable. Però que quedi clar que és la meva percepció personal al llarg de tots aquests anys de carrera professional. Ara, un actor pot tenir un mal dia, però que sempre tingui mals dies… Acabes arribant a la conclusió que és així o que et té mania pel que sigui, com el professor que et tira l’esborrador pel cap.
Quina ha estat l’entrevista que més desitjaves fer i quin en va ser el resultat final?
Una era, sense dubte, al meu admirat Carpenter, que, per dir-ho políticament correcte, va ser decebedora. Quan vas a entrevistar a algú que has admirat tant al llarg de la teva vida i et trobes amb un personatge que, tot i que t’has currat l’entrevista, et respon amb una total condescendència és molt frustrant. Tot i això, en aquell moment vaig poder aplacar el meu nen interior i, quan vaig tornar a casa, vaig seguir veient i gaudint les seves pel·lícules com sempre, i seguint pensant d’ell que és un autèntic geni amb unes quantes obres mestres a la seva carrera. Per sort, amb els anys i les entrevistes, he pogut separar perfectament el personatge de la persona, l’obra del creador, bàsicament per no tornar-me boig.
Toni García Ramon amb Michael Fassbender (© Xavier Torres-Bacchetta)
Està clar que el món del cinema és un joc i la majoria d’entrevistes que has fet han estat pactades prèviament i sempre amb un publicista present per controlar-ho tot. Hi ha lloc per a la improvisació i l’espontaneïtat?
El que sempre he fet a totes les entrevistes és només portar la gravadora i anar sense qüestionari, només un parell de preguntes pensades, la d’entrada i la de sortida. Això, més enllà de la meva característica mandra, sempre ho he fet perquè m’agrada crear un conversa amb l’entrevistat, tirant del fil de les seves respostes i demostrant que tinc un interès genuí amb el que fa. Quan això es dona, el resultat és molt bo i et reconcilia amb la raça humana, provocant moments divertits, interessants, diferents… Ara, amb les grans estrelles de Hollywood és molt complicat arribar a això, ja que tenen totes les respostes guionitzades amb un discurs mil·limetrat, après de forma robòtica. És la manera de no fotre la pota, ja que vivim en un món on tot es fiscalitza de forma molt agressiva. Expressar el que penses sincerament és buscar brega. Quan estàs a dalt de tot de la piràmide alimentària de Hollywood, on el sol només t’il·lumina a tu, tot el que es diu es magnifica i això és molt perillós.
Quina ha estat una de les entrevistes més difícils que has fet?
La d’en Larry David, que té una personalitat imparable, en el mal sentit. Sort, que en aquest cas, Robin Williams passava per allà i va salvar la situació, eliminant la tensió que hi havia a l’ambient. Les entrevistes més difícils sempre són les que l’entrevistat no té gens d’interès a compartir el que fa, com Robert De Niro o Daniel Day-Lewis. I això per a un periodista és com trepitjar un camp de mines.
I alguna especialment inspiradora?
Sobretot amb directors com David Fincher, Todd Haynes, David Lynch, Steven Soderbergh, i, per descomptat, el ja citat Tom Hanks o George Clooney, que sempre saben ser-hi.
I divertida?
Leslie Nielsen, que va complir perfectament amb les expectatives que m’havia creat: especial, simpàtic, entranyable… Per a la meva generació és tot un mite, tan gran com Harrison Ford, i va ser tot un gust poder-lo entrevistar.
“Amb els any he après a separar el personatge de la persona, l’obra del creador, per no tornar-me boig”
Al llibre també parles dels teus col·legues de professió, destaques especialment els periodistes austríacs? Què passa amb ells?
No sé si els dissenyen a un laboratori per amargar-nos la vida a la resta de periodistes o què, però està clar que a Àustria tenen un personal important. No sé d’on surten, però sempre he tingut experiències difícils amb ells. Jo soc un emprenyat fake, però ells són sempre així. Amb això no vull dir que tots els periodistes austríacs siguin així, sinó que aquesta és l’experiència que jo he viscut al llarg de la meva carrera.
Un dels companys inseparables en totes les teves entrevistes ha estat el fotògraf Xavier Torres-Bacchetta…
Sense ell, aquest llibre no hauria estat possible; ell ha estat la meva memòria per poder-lo escriure, ja que no em caracteritzo per tenir-la especialment bona.
De tots els festivals que has visitat amb quin et quedaries i per què?
Sempre, Venècia. És la ciutat més maca del món i quan hi anava sempre m’escapava amb els col·legues a sopar, especialment amb l’Antonio Pelayo, corresponsal d’Antena 3 a Itàlia, amb qui aconseguies sopar on volguessis per molt difícil que fos. Pel que fa a la resta: Berlín, massa fred; Cannes, massa estirats; Toronto, massa gran i sense encant; Dubai i Doha, una p… m…; Marràqueix i Casablanca, estan bé, però mai m’han entusiasmat; igual que París, Brussel·les o Amsterdam. Venècia, va més enllà del festival, allà gaudeixes de la vida.
I Sitges?
Sitges és casa meva, hi he anat 25 anys seguits. Igual que Sant Sebastià, tot i que hi ha massa gent.
Toni García Ramon amb Bill Murray (© Xavier Torres-Bacchetta)
Pregunta obligada i més tenint en compte que ho has viscut de primera mà, creus que l’streaming matarà el cinema?
No, mai. Res pot substituir l’experiència cinematogràfica. Qui deixarà d’anar al cinema a veure una nova saga dels Avengers, encara que tinguis una tele gran a casa? L’experiència sempre serà l’experiència, i veure una pel·li amb els teus amics a una pantalla de cinema es pot convertir en una experiència mística. Això mai ho tindràs a casa. El món de les sèries li ha fotut una bona mossegada al món del cinema, però és una qüestió cíclica. Arribarà un moment que la gent tornarà a anar molt al cinema. Mai s’estrenarà un Bond en streaming, ni des d’un punt de vista social ni financer.
Segur que t’ha quedat més d’una història al tinter. Hi haurà una segona part del llibre? ‘Mata y remata a tus ídolos’?
Confirmo ja que mai hi haurà una segona part, perquè no tinc més munició. És com anar a la xarcuteria i demanar 150 grams de pernil dolç per fer 16 entrepans; arriba només per a un bon entrepà. Podria dir que faré una segona part perquè la gent piqués, però no seria cert. Si hi hagués una tercera o quarta edició, que ho dubto molt, potser sí que afegiria un nou capítol amb nou material.
