És innegable que el cinema asiàtic ha deixat de ser un desconegut al nostre país. Tot i que sempre lligat a alguna moda del moment, des de la febre de Bruce Lee, als esperits venjatius de cabells llargs que tan de moda van estar a finals dels 90 i principis dels 2000. D’una manera o altra el cinema asiàtic sempre ha estat present, i gràcies a festivals especialitzats (com les Nits de cinema oriental de Vic) cada cop en sabem més d’unes cinematografies que a vegades poden semblar inabastables. Per aquesta raó es fa tan necessària publicacions com la que porto avui: Shocking Asia.
Shocking Asia és una publicació que vol fer una bona repassada al cinema asiàtic actual, però el que consumeixen els mateixos asiàtics, no el que arriba a festivals d’occident i gràcies. Perquè tot i la bona feina de divulgació del festivals (tant Sitges o el ja citat de Vic), aquí només arribem a veure la punta de la punta de la punta de l’iceberg. I, fins i tot, hi ha subgèneres que arrasen als seus països d’origen que aquí ni arribem a olorar.
Per a tant ambiciosa tasca, el llibre es divideix en diferents articles que podríem encabir en dos grups: els que agafen una cinematografia en concret i en repassen els èxits més recents i els articles que es capbussen en algun aspecte més concret (una actriu, repàs de clàssics, una saga, etc.). Del primer grup trobem que s’analitzen el cinema contemporani de Hong Kong (ja molt influenciat per la Xina), les superproduccions de la Xina, el que es mou pel Japó, els últims èxits de Bollywood, etc.
Però per una banda en destaca un article sobre el cinema de terror xinès, ja que tot i que semblava que la febre groga d’esperits venjatius en forma de nenes de cabells llargs i rictus cadavèric ja havia remès, no es així a la Xina on aquests derivats de The ring sembla que viuen una segona (o tercera) joventut.
Però si hi ha una cosa que sorprèn, és la cinematografia coreana. Basant-nos en el que sol arribar als festivals, un pensaria que als coreans els flipen els thrillers, els policíacs i tota mena de variacions del cinema negre. Res més allunyat de la realitat, el que de veritat els hi agrada es el cinema eròtic (a vegades, fins i tot, caient en el porno més explícit). Senyores que busquen satisfer el que no troben dintre el matrimoni, jovenetes amb ganes d’experimentar i demés fauna amb foc uterí (als homes ja se’ns pressuposa més que disposats a exercir de bombers d’aquest foc) poblen l’anomenat Kimchi Cinema.
Però no només els coreans deixen anar el seu costat més verderot, als japonesos també els hi van tota classe de fetitxes. Tenim un article on es repassen les més que “interessants” filmografies de les actuals reines del porno japonès. I per si no n’hi havia prou, també tenim un recompte dels Tokkusatsus més sortits de mare. De fet al Tokkusatsu se li dediquen uns quants articles, aquestes pel·lícules de superherois i superheroïnes que amb els seus pintorescos uniformes es dediquen a salvar la humanitat un cop rere l’altre són tota una institució al Japó. I, evidentment, n’hi ha tant perquè la canalla s’entretingui com perquè el pare de família pugui satisfer els seus instints més primaris.
Tot això pel que fa a repassos de filmografies (que déu ni do). Però és que encara hi ha un bona pila d’articles amb entrevistes, fins a quatre, a coordinadors d’arts marcials: Andrew Dasz argentí establert a la China, Bueno i Shigeki Hayase especialitzats en Tokkusatsus de baix pressupost i Kaecha Kampakdee sorgit del boom del cinema d’arts marcials tailandès que va haver-hi a la dècada passada.
Una bona repassada a alguns clàssics del cinema més psicotròpic del panorama asiàtic, una repassada a la filmografia de la súper-estrella índia Vidya Balan i una entrevista creuada als directors de festivals de cinema de Catalunya acaben de completar aquest primer volum, ja que la idea és que Shocking Asia s’editi cada 6 mesos amb més continguts per als afamats d’aquestes cinematografies exòtiques.
Un moment, perquè encara hi ha més coses. Perquè Shocking Asia es guarda un últim as a la màniga per acabar de fer honor al seu títol i ens porta una repassada a la saga de pel·lícules de Rapeman, basades en un manga del mateix títol. Una mena de superheroi violador de dones, una publicació que es passa per l’arc de triomf el bon gust i qualsevol mena de correctesa política. Per acabar-ho d’adobar podem gaudir del primer número d’aquest “peculiar” heroi.
Més de 250 pàgines a color per descobrir tant les últimes novetats més mainstream del cinema asiàtic com la part més esbojarrada d’unes cinematografies que no han parat de guanyar adeptes a occident. Per a qualsevol persona amb un mínim d’inquietuds cap al cinema d’orient aquesta publicació és d’obligada lectura.
