“Hi ha qui no veu més enllà d’unes nenes jugant”

Pilar Palomero (Saragossa, 1980) signa una de les grans pel·lícules de la temporada amb Las Niñas, un record escolar de la generació dels 80 i 90. La història, a part de mostrar-nos els primers passos de la Cèlia i les seves amigues cap a l’adolescència, és una reflexió sobre com “som la conseqüència de com ens van educar els nostres pares, i ells ho són dels seus”, diu. El film és un dels més nominats als Premis Gaudí i ja compte amb l’aval de ser la guanyadora dels Goya 2021 amb quatre premis de molt de pes la Millor Pel·lícula la Millor Direcció Novell el, Millor Guió i la Millor Fotografia.

Com enfrontes l’etiqueta de “la pel·lícula espanyola de l’any?”

Que la gent opini això és meravellós, però jo no l’he posat aquest títol. Òbviament, no serà “la pel·lícula espanyola de l’any” per a tothom. No em puc queixar de tot el que siguin coses bones sobre la pel·lícula. De totes maneres, tampoc penso gaire en això, ni penso que sigui millor o pitjor en funció del que em diguin. Intento fiar-me del meu instint i del meu criteri. Si algú li vol posar aquesta etiqueta, meravellós, però no em deixo enlluernar; ni tampoc enfonsar per les opinions dolentes.

Fa anys que et dediques a la indústria, però aquest és el teu primer llargmetratge. Tot i l’experiència, tu també la sents com una òpera prima, o ja l’enfrontes d’una altra manera?

És cert que fa molts anys que estic treballant en la indústria, he dirigit moltes pel·lícules curtes, però aquesta és la meva òpera prima. No em sento una nouvinguda ni molt menys, però és la primera vegada que m’enfronto a un rodatge de sis setmanes i amb un pressupost suficient per fer la pel·lícula que tenia al cap.

Com veus tot el reconeixement que estàs rebent ara? La pressió afegida pot jugar a la contra?

Crec que tot és com un s’ho prengui. Pot arribar a ser una pressió gran, però és llavors quan un mateix ha de tenir els peus a terra i entendre que, insisteixo, el premi és haver fet la pel·lícula i, sobretot, portar-la a les sales i que el públic la vegi, que és el més difícil. Fem les pel·lícules per la gent. Una nominació també és un premi, perquè són els companys de la indústria els qui consideren que la teva pel·lícula mereix el reconeixement. Ara bé, els peus ben a terra i saber que tots els nominats podem guanyar el premi o no, tots tenim les mateixes probabilitats. Les pel·lícules no són ni millors ni pitjors per tenir premis.

D’una pel·lícula on hi has posat tant de tu mateixa, et fa més il·lusió la nominació a la direcció o al guió?

Totes! (riu). No m’alegra la nominació a direcció o a guió més que la de vestuari o la de direcció de producció, perquè totes hem fet la pel·lícula. En el cas dels Gaudí no puc ser més feliç, perquè tots els departaments on presentàvem candidatura han rebut una nominació. La situació no podria ser millor. Una pel·lícula mai no la fa un director sol, i és molt bonic veure que es reconeixen tots els departaments.

Per què és tan important el context familiar, sobretot, de la Cèlia i la seva mare?

A part de fer un viatge emocional amb la Cèlia en el que deixes de ser una nena, també volia reflexionar sobre com era aquella societat de principis dels noranta, plena de contradiccions. A molts llocs, i no parlo en específic de Saragossa, hi havia una falsa sensació de modernitat. Si mirem enrere, ens pot semblar que l’any 92 va ser paradigmàtic, un any d’eufòria marcat pels Jocs Olímpics; però la sensació de llibertat convivia encara amb mentalitats molt tancades que eren conseqüència i herència directa d’un passat recent que encara pesava massa.

La pel·lícula pot haver fet reflexionar alguns pares sobre l’educació que donen als seus fills? Era quelcom que buscaves?

Jo buscava l’emoció. Si no fos així, hauria fet un documental, o escrit un assaig, qualsevol altra forma d’explicar la història. Volia acompanyar a un personatge i que aquest fes sentir a l’espectador. Com amb totes les pel·lícules, hi haurà gent que ho haurà sentit, i gent que no. Si, després, puc arribar amb una segona lectura sobre l’educació i el debat pot portar-se a l’actualitat, no puc demanar res més. Això ho ha de contestar el públic. Jo ho sé per comentaris que m’arriben, pel que es diu a Internet… sé que hi ha gent que ha fet aquesta reflexió, i gent que no. Hi ha qui no veu més enllà d’unes nenes jugant. Crec que depèn molt, això és el que ho fa interessant, com cada espectador veu la pel·lícula a la seva manera.

Les actrius són filles dels 2000. Eren conscients de la diferència en la mentalitat d’abans, o per elles era simplement un joc?

Totes elles són molt intel·ligents i ho entenen tot a la perfecció. El que sí que vam fer va ser parlar-los molt sobre l’any 92, sobre expressions que no podien utilitzar, o d’altres que sí perquè era com es parlava llavors. També programes d’aquella època. No els hi va costar gens. De fet, elles mateixes ens deien que en moltes coses tampoc hi havia tanta diferència. Depèn de l’entorn de cada un dels personatges, el que es mostra en la pel·lícula s’assembla més o menys.

És el retrat d’una generació, però dones de totes les edats ens hi sentim identificades. És per una qüestió de tractar temàtiques universals o potser no hem avançat tant com ens pensem?

Quan vaig fer la pel·lícula no em vaig plantejar el que podria pensar la gent. Hi haurà persones que pensaran que l’educació no ha canviat tant. Altres sintonitzaran amb la història pel fet de créixer. Això depèn totalment del públic. De qui, i com, la vegi, de com la senti… cada un la va fent seva.

Deu ser complicat representar el passat…

Vaig intentar ser honesta i mostrar les coses com jo les vaig viure. Em sentia legitimada precisament perquè ho vaig viure, tot i que insisteixo que no és autobiogràfic. És el 92 que jo vaig viure. És a partir de la meva experiència, intento no ser categòrica. No vull donar cap resposta a res, perquè no les tinc. Simplement, plantejo una reflexió i, sobretot, intento commoure a través d’una història.

És un coming of age?

No m’agraden les etiquetes, però entenc que han d’existir. Si ens atenim a la definició, ho és. El terme no m’agrada gens, m’agrada molt més el de viatge iniciàtic. No és res nou, quants viatges iniciàtics hem llegit en literatura? És una nena aprenent. Crec que totes les històries són un coming of age, a totes es reflecteix precisament un personatge que evoluciona per allò que li succeeix.

La Maternal, la teva propera pel·lícula, serà també sobre el procés de maduració? Què ens en pots avançar?

És una pel·lícula sobre la maternitat, sobre saber estimar-se i fer-ho bé, sobre l’amistat i l’amor. Així, com si fos poc. Suposo que també serà un coming of age, però les etiquetes que les posin els altres.

Maria Garau
Maria Garau
Estudiant de Comunicació Audiovisual i apassionada de les ficcions de qualsevol classe, les gaudeix per igual al sofà de casa amb amigues o a les sales de cinema. Li interessa profundament el cinema i les sèries en totes les seves formes, però res igualarà mai 'Shrek 2', diu.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents