Una d’aquelles joies que pot haver passat desapercebuda entre la immensitat d’estrenes del passat desembre, és Landscapers (Cómo meterse en un jardín), una minisèrie de 4 episodis estrenada a HBOmax sense gaire parafernàlia, però que sense fer gaire soroll ha conquerit la crítica i al darrer moment s’ha colat a les llistes del millor de l’any (almenys així ho ha fet a la meva).
Landscapers explica la història del matrimoni de Susan i Christopher Edwards, qui a finals dels anys 90 va assassinar als pares d’ella i els va enterrar al jardí, quedant el crim en secret durant 15 anys, durant els quals van simular que encara eren vius i estaven a l’estranger. Finalment, la parella va ser jutjada i condemnada a 25 anys de presó, omplint durant mesos les portades dels diaris i la crònica negra britànica.
Malgrat la temàtica, aquesta no és una sèrie policíaca, o true crime com moltes altres, ja que centra la trama en el món interior dels seus protagonistes, que viuen una història d’amor i tragèdia ben peculiar, on els límits de la realitat i la imaginació es difuminen en un fantàstic còctel d’imatges, experiències i records que poc tenen a veure amb una trama criminal tradicional. I si el punt de vista de la trama no és l’habitual, la cinematografia i posada en escena són encara més originals.
El primer que crida l’atenció és un tipus de lent que desenfoca les vores de la pantalla, accentuant la sensació onírica del món a què ens convida, acompanyada d’un ús del color molt simbòlic i evident, o d’unes escenografies totalment teatrals que només fan que posar en evidència aquesta irrealitat en què viu la parella protagonista. Un món en què ens endinsem des del primer minut, un món de fantasia i confusió que prioritza l’amor, la complicitat i la dependència del matrimoni, i que es veu trencat literalment per un cos policial que posa ben poca llum a la foscor, ja que en tot moment es presenten com a personatges externs i caricaturescos que envaeixen el somni en què vivim, protagonistes i espectadors.
Com era d’esperar, les interpretacions d’Olivia Colman (Susan Edwards) i de David Thewlis (Christopher Edwards) són memorables, aconseguint una emotivitat i una connexió entre ells tan forta que traspassa la pantalla, obligant-nos a estimar-los i compadir-los de forma esfereïdora. Com a contrapunt, la parella de policies, interpretada per Kate Flynn i Samuel Anderson, tenen un to còmic i artificial que jo he entès com un intent de presentar-los com a estranys, o fins i tot com a dolents de la història, però que en algun moment poden trencar una mica el to general.
En definitiva, Landscapers és una sèrie diferent, amb aquell punt d’extravagància i experimentació que la fa destacar entre un munt d’històries similars fetes amb plantilla i pilot automàtic. Explica les coses d’una manera personal i emotiva, i aconsegueix crear una narració arriscada, però coherent. Landscapers atrapa i deixa empremta en només 4 capítols que creen un món de somnis amb olor de pols i de pel·lícules antigues, amb una parella fosca, però plena d’amor que segur que acabareu adorant.
Veredicte
El millor: l’originalitat del punt de vista i la cinematografia, amb permís de la
mestria d’Olivia Colman.
El pitjor: pot ser difícil de pair per a qui només busqui un thriller criminal.
Nota: 9
