Fa unes setmanes vaig descobrir l’opció de poder subtitular els vídeos del YouTube al català. Això em va fer molta il·lusió perquè podia veure una quantitat de vídeos enorme. Si abans no els veia, era perquè fins i tot, després de passada una dècada estudiant anglès, encara el segueixo entenent a mitges. Però deixant de banda aquesta petita piulada que he fet al sistema educatiu, aquí estem parlant de cinema. Per tant, què té a veure tot això amb el cinema?
Doncs és que en aquesta nova muntanya de vídeos que podia entendre, si trobaven les conferències que fan directors de cinema, en què es dediquen a parlar del seu treball. Una d’aquestes conferències va ser la de Robert Eggers (The Witch o The Lighthouse). En aquesta xerrada, Eggers fa un comentari sobre les anàlisis que es fan de les seves pel·lícules i ressalta que a vegades es destaquen trets i significats que ell mai va fer de forma intencionada i que són productes de l’atzar. Això em va fer pensar, perquè a vegades podem caure en el parany de sobreanalitzar una pel·lícula i de voler donar-li més significats dels que ja té.
Però Robert Eggers no és l’únic director que pateix aquestes anàlisis tan carregades de dobles significats. Un dels directors més analitzats i també sobreanalitzats de la història del cinema és Stanley Kubrick. I això no és coincidència, succeeix perquè Kubrick era conegut per ser un director perfeccionista i detallista, a uns nivells, en moltes ocasions obsessius, que fins i tot arribava a maltractar psicològicament els seus treballadors per assolir els seus objectius. Això segurament motiva les persones a voler trobar mil i un significats amagats a les seves pel·lícules. Fins i tot s’han fet documentals com Room 237 que ratllen l’anàlisi paranoide.
El que realment em molesta d’aquestes lectures és que a vegades s’afirmen significats i referències com a fets verídics, com si Kubrick, Eggers o el director corresponent, facin tot allò conscientment. Amb aquestes afirmacions s’acaba entenent, o més ben dit, em fa la sensació que s’acaba entenent, que si la teva producció no està plena de dobles significats, no és un producte de qualitat. I per a mi és com barrejar naps i cols. El cinema no ha de ser per obligació complex i indesxifrable, pot ser simple i entenedor. No s’han d’entendre aquests conceptes com a adjectiu negatius que li facin perdre valor a un producte.
Potser tot això també és culpa de nosaltres mateixos, que volem aparentar que som uns intel·lectuals de la nostra època i que desxifrem els misteris de les pel·lícules com qui va a comprar el pa cada matí. I potser només són fantasies d’uns quants, que de tantes vegades com s’ha repetit s’han tornat reals. Però el cinema és un art, un llenguatge, que ens apassiona i no vull perdre’m altres pel·lícules perquè són fàcils d’entendre, les vull gaudir totes i de totes les formes possibles.
