George Cukor va ser un dels directors que més i millor va entendre la perspectiva femenina durant l’època daurada del Hollywood clàssic. És cert que potser molts el recordin visiblement emprenyat i amb una actitud despòtica amb Marilyn Monroe al rodatge de la inacabada Something’s Got to Give, però per grandiosa que fos Norma Jean Baker tampoc podríem amagar les veritats sobre ella: treballar amb l’actriu era un suplici i podia ser perfectament capaç de fer perdre els nervis al director més experimentat i comprensiu. Però això donaria per un altre article al qual potser dedico un temps més endavant. Com a mínim espero no tardar tant a escriure’l com he tardat amb aquest.
Essencialment Cukor era un director que defensava el treball col·laboratiu entre els actors i director per sobre de la tècnica cinematogràfica (la seva primera gran aspiració artística fou la de director teatral) i tampoc no li agradava encasellar-se com un director “d’actrius” tot i que era evident que en tenia una visió privilegiada i moderna per l’època. Entenia les dones, la seva feminitat i grandesa en un temps en què el feminisme estava a anys llum d’on està ara i l’opressió del patriarcat era incontestable. Va ser el gran descobridor de moltes estrelles del Hollywood daurat, en especial i per damunt de totes la llegendària Katharine Hepburn, amb la qual va col·laborar en alguns dels clàssics amb el punt de vista més feminista del moment: The Philadelphia Story (coprotagonitzada per un altre col·laborador de Cukor, Cary Grant, i el film que li va donar l’Oscar a Jimmy Stewart) i sobretot Adam’s Rib (amb l’inseparable company de Hepburn i també gran col·laborador de Cukor, Spencer Tracy). La filmografia del director està plena de dones fortes, resolutives i plenament conscients del seu potencial dins d’un món dominat pels homes. L’esperit feminista del director és molt present, per exemple, a Gone with the wind, obra magna del Hollywood clàssic que Cukor va dirigir fins que a David O’Selznick li van saltar totes les alarmes homòfobes i el va substituir per Victor Fleming. La llegenda explica que Vivien Leigh se les va empescar per seguir clandestinament les instruccions del seu primer director (cosa que per altra banda té la seva lògica si tenim en compte el perfil mascle alfa de Fleming i la construcció marcadament feminista del personatge d’Scarlett O’Hara) i aconseguir així una interpretació mítica amb Oscar de l’Acadèmia inclòs.
Dins de la filmografia de George Cukor hi ha un cas que crida especialment l’atenció: Gaslight. Dirigida l’any 1944 i coprotagonitzada per Ingrid Bergman, Charles Boyer i Joseph Cotten, és una obra rica en continguts i detalls que cal tenir en compte per posar-la al lloc on es mereix. Per començar és un film atípic dins de “l’estil” Cukor: melodrama de suspens amb tocs noir i estil victorià que s’assembla més a Hitchcock o Fritz Lang per l’ús fresc i desinhibit de la tècnica i narrativa cinematogràfiques (recordem que Cukor estava bastant en contra de la tècnica com a eix narratiu) i que té cert aroma als Sherlock Holmes clàssics de Basil Rathbone i Nigel Bruce (van coincidir temporalment). La trama gira al voltant de la neboda d’una soprano assassinada en estranyes circumstàncies que torna a la casa familiar que compartia amb la seva tia després d’un llarg període de temps i durant el qual ha contret matrimoni amb un home que va conèixer a Itàlia. Però el que comença com una idíl·lica història d’amor es torça quan el marit la fa entrar en un maquiavèl·lic joc de maltractament psicològic. Cal remarcar que Gaslight no renuncia a cap dels fonaments Cukor: el seu pilar bàsic és el treball del director amb els actors començant per una esplèndida i turmentada Ingrid Bergman (va obtenir el seu primer Oscar gràcies a aquest treball), un Charles Boyer en el paper de la seva vida (al contrari de la majoria soc del parer que aquest home va néixer per interpretar fills de puta integrals) i un sempre solvent i sobri Joseph Cotten (a qui la història mai no li ha acabat de fer justícia tot i ser un dels millors actors del vell Hollywood). Gaslight també és un film molt especial perquè va ser el del debut cinematogràfic de la nostra estimadíssima i venerada Angela Landsbury en un paper que, per cert, està a les antípodes (i per això encara dona més valor a l’actriu) d’on estem acostumats a veure-la. La direcció d’actors és superlativa, sobretot en els petits matisos de cada personatge i la seva evolució temporal però també pel valor (i aquí és quan un bon director d’actors demostra el seu talent) que el film dona a cada secundari per petita que sigui la seva participació.
George Cukor era un gran defensor del sistema clàssic dels estudis de Hollywood i repudiava bastant la revolució contracultural dels anys seixanta que va sacsejar la indústria tal com ell la va conèixer. Al vell Cukor no li agradava el nou cinema però irònicament moltes de les seves pel·lícules estaven avançades al seu temps i algú podria dir que encaixaven millor després d’Easy Rider que en els temps del codi Hays, la 2a Guerra Mundial o la caça de bruixes de l’infame senador McCarthy. Gaslight també és una pel·lícula avançada al seu temps en un aspecte molt concret: Cukor hi va dibuixar un anàlisi devastador del maltractament psicològic d’un marit a la seva dona. Si bé és cert que la premissa o fins i tot la resolució de la trama s’allunyen un xic del retrat robot del maltractador (s’emfatitza més que el dolent té un objectiu material i no tant en les seves carències emocionals), la grandesa del film radica en el desenvolupament psicològic dels personatges dins d’una “carcassa” de suspens en el sentit cinematogràfic més clàssic. O dit d’una altra manera, el viatge és més important que el destí. La visió privilegiada que el director tenia del punt de vista femení li permet desgranar un relat en què des del primer moment no hi ha ambigüitat, tots sabem que el personatge de Charles Boyer té alguna cosa a amagar i que el d’Ingrid Bergman patirà. El que fa George Cukor és explicar com un home pot maltractar i controlar una dona seguint unes pautes molt característiques que avui dia coneixem (i malauradament no suficient encara) però que a mitjans de la dècada dels quaranta eren ciència-ficció. L’aïllament gradual de la dona impedint que tingui contacte amb amics o familiars, l’obsessió per controlar amb qui parla o intercanvia mirades i sobretot l’habilitat per fer creure culpable a la víctima: Gaslight és un tractat cinematogràfic sobre les relacions tòxiques o de dependència emocional i un referent dins del subgènere del thriller psicològic.
I per emfatitzar tota aquesta idea, també irònicament Cukor arriba a un altre recurs del qual no era gaire entusiasta: la narrativa visual. La seva contrastada fotografia en blanc i negre, per exemple, destapa un entramat de recursos visuals que mouen el film des del melodrama victorià fins al terror més pur. Les grotesques i amenaçadores ombres damunt dels personatges (que en certs moments recorden a l’impressionisme alemany), els contrapicats per remarcar la direcció d’on ve el perill o el misteri per ofegar Bergman, tot el recorregut asfixiant que fa la càmera per la casa (emfatitzant la sensació d’ofec, bogeria i empresonament de la protagonista) i l’ús del so i la llum com a elements amenaçadors. Cukor és intel·ligent combinant aquests elements, amb els primers plans o els contrapicats al sostre, però reomplint la trama amb petits objectes a tall de McGuffins per tal que el públic orienti els conflictes dels personatges i el turment de la protagonista.
És absolutament devastador que avui dia al masclisme i al patriarcat encara els funcionin els mètodes que ja es retrataven a Gaslight, però pitjor és que molts homes (i algunes dones) encara ho neguin o simplement apartin la mirada. No és només un film extraordinari, és una de les primeres mostres de thriller psicològic i una visualització de les relacions tòxiques, els perills del patriarcat i les seves armes de control. George Cukor, aquell director essencialment feminista, ho va explicar l’any 1944 i avui dia encara hi ha gent que ho nega amb excuses i explicacions ridícules. Mirar Gaslight i visualitzar comportaments ja seria un bon començament per canviar coses. I, ja de pas, gaudireu d’un clàssic excel·lent.
*Gaslight està disponible a Amazon Prime.
