D’un temps cap aquí, Robert Zemeckis sembla haver abandonat la seva dèria pels films d’animació per motion capture (The Polar Express, Beowulf, A Christmas Carol), tal com ho demostren els seus darrers tres films, força reeixits: Flight, The Walk, i ara Allied. Aquest darrer compta amb guió de Steven Knight, que també ha escrit els de destacades cintes com ara la recent Pawn Sacrifice, la peculiar Locke –que també dirigí–, Eastern Promises, o Dirty Pretty Things –un Stephen Frears que comptava amb el nostre internacional Sergio López. Allied fou proposat a Brad Pitt per Graham King (propietari de GK Films), qui fera el primer desenvolupament del projecte, i que ha estat productor d’aquest, juntament amb el mateix Zemeckis i Steve Starkey, aquest darrer proper a molts dels projectes del director en tasques de producció.
Allied és un film d’espies d’aires clàssics, amb background de la Segona Guerra Mundial (corre pel 1942). Aquest és un primer factor atractiu. En la seva primera part, els dos protagonistes es coneixen a Casablanca; ell és oficial d’intel·ligència canadenc, Max Vatan (Brad Pitt); ella, una lluitadora de la Resistència francesa amb un llarg currículum de missions arriscades, Marianne Beauséjour (Marion Cotillard). La xarxa de coneixences necessàries a la ciutat marroquina ja l’ha treballada la resistent, del tot necessària perquè quan aparegui Vatan puguin ser convidats com a matrimoni a certa festa de l’ambaixada alemanya per tal d’assassinar l’ambaixador. Neix l’amor entre ambdós i acabaran per casar-se i tenir un fill.
Aquesta primera part del film es fonamenta, com marca el gènere, en el permanent risc de ser descobert, i en el fet d’anar en compte amb qui camines i parles, car els traïdors i els espies contraris hi són arreu en terreny franc i posen trampes en què es fàcil caure-hi. La circumstància fa venir la flaire de clàssics de l’espionatge com ara 13 Rue Madeleine, Waterfront, l’excel·lent film de Mankiewicz Five Fingers (Operación Cicerón), Appointment in Berlin, l’excel·lent Tripple Cross, i fins i tot certs films amb força èpica bèl·lica però electritzants des de la perspectiva de l’espionatge com ara Where Eagles Dare o Operation Crossbow.
Zemeckis però, empra la missió per tal de centrar el film en la qüestió de la sospita, en l’eterna pregunta entorn de si coneixem veritablement la nostra parella. La intel·ligència britànica informa Vatan que hi ha prous indicis per sospitar que Beauséjour és una agent doble i que és tasca seva confirmar-ho. De ser així, l’afusellament seria immediat. Tota la segona part de la cinta puja la tensió entorn una circumstància necessàriament dramàtica per al marit. I amb ell, nosaltres tindrem també la necessitat de negar la possibilitat, demostrat el valor, el lliurament personal a la causa aliada, la determinació i l’eficàcia de Beauséjour.
La pel·lícula té diverses seqüències d’alt voltatge com ara la part de Beauséjour fora de les instal·lacions hospitalàries, al pati, en plena foscor nocturna i en ple blitz de Hitler sobre Londres; certa operació de rescat a França en una gendarmerie per a sucar-hi pa des de la perspectiva del film d’acció bèl·lica; i certa festa a casa dels Vatan amb elements de bon suspens que culminen amb un altre blitz. L’ambientació és excel·lent, i el treball d’actors com Cotillard i Jared Harris està a l’alçada del què s’espera. La química entre Cotillard i Pitt per tal de desenvolupar primer l’atracció d’ambdós, i després la intimitat dels protagonistes és òptima, cosa assolida també amb els tempos justos que elabora el tàndem Zemeckis-Knight. Uns extrems imprescindibles per aconseguir l’esqueix que significa per al matrimoni i per a la dimensió tràgica de la cinta la introducció de la sospita.
Ja ha transcendit a la premsa groga que Cotillard i Pitt van anar més enllà del plató en la seva atracció, el que fou element punyent en el divorci de l’actor i Angelina Jolie. Més enllà del grau de certesa que connoti això, cosa que esdevé del tot aliena als nostres interessos cinematogràfics, allò cert és que resulta curiós recordar que Pitt i Jolie van encarnar un matrimoni d’assassins mercenaris especialitzats que acaben per malfiar l’un de l’altre a Mr. & Mrs. Smith, una cinta molt passada de voltes i amb connotacions gairebé pròpies de còmic.
Altrament, Brad Pitt sembla estar agafant gust pels films de context bèl·lic ja que, a més de la potent Fury, Inglorious Basterds, i de la cinta que ens ocupa, és a punt d’estrenar, produïda per Netflix, War Machine.
Probablement, no es tracta del millor títol de Zemeckis, però sí som davant una pel·lícula que funciona mercès a la seva intel·ligent dosificació d’ingredients, amb aromes de cinema d’una altra època, aquell cinema que mai no ha deixat de ser vàlid des de la perspectiva del simple esbargiment fet amb professionalitat i eficàcia.
Veredicte
El millor: La seqüència de rescat en una gendarmeria francesa, on es combina la tensió entre els qui volen entrar-hi, el gendarme encarregat de la vigilància, i uns soldats alemanys que s’hi posen al mig.
El pitjor: No és un film de gran transcendència, però tot és al seu lloc. Per dir alguna cosa, potser el treball de Brad Pitt no sobresurt particularment de l’estàndard a què ens té habituat.
Nota: 7’5
