Feia temps que no us deia res, oh, estimats lectors d’El Cinèfil, però per fi he tornat a la meravellosa tasca d’opinadora cinematogràfica, que és una feina que m’agrada molt. I quines ganes que en tenia, no us ho podeu arribar a imaginar! Hi ha hagut una sèrie de temes que m’han apartat temporalment de l’Olivetti on escric els meus articles, però ara que ja els he pogut endreçar amb una mica de cuidado i dedicació, puc tornar a dedicar-vos unes quantes de les meves valuoses paraules. Estigueu atents al text, que avui la cosa va de superherois!
I si parlem de superherois molts de vosaltres ja endevinareu per on van els trets. Perquè darrerament hi ha un equip de salvadors mundials que està més de moda que no pas els de la competència, ja sigui perquè les seves penícules van sumant repertori o simplement perquè la majoria d’ells són més macos que no pas els de DC. Exacte, avui parlaré de Los Vengadores, el film que reuneix a la gran pantalla alguns dels cossos més musculats i poderosos dels darrers temps.
Los Vengadores és una saga que ja té unes quantes penícules, i pel que es veu els seus productors encara no s’han cansat de veure com els herois reparteixen mastegots per tal de salvar el món dels dolents de torn. No, no les he vist totes, pobre de mi, que amb la primera ja en vaig tenir prou i de sobres per endevinar com acabarien les entregues posteriors: sempre guanyen els bons! I en aquesta primera part, els bons són… redoble de tambores… Iron Man: un multimilionari amb tants diners que en lloc d’ajudar els pobres comprant-los menjar i medicaments, els salva dels extraterrestres amb el poder de la seva armadura moderna capaç de volar; Hulk: un científic amb molt mal pronto, del que no entendrem mai perquè estripa la camisa i no els pantalons quan es transforma; Capitán América: un soldat americà, molt americà, expert en llançament de frisbee i que podria explicar-nos per què Disney n’ha comprat els drets; Thor: un déu nòrdic tot guapot aficionat al bricolatge i que ho arregla tot a cops de martell; Viuda Negra: una noia de armas tomar, literalment, que no sembla tenir cap poder concret, a banda d’embadalir els hòmens del voltant amb la pitrera; i Hawkeye, el típic personatge arquer que no pot faltar en les penícules d’acció i que no passa de secundari.
Amb aquesta plantilla, la terra està en bones mans, tot i que el més difícil serà posar d’acord aquesta pintoresca trepa per tal que col·laborin junts i no s’estomaquin els uns als altres. Sí, senyors, entre els superherois també hi ha mals rotllets: les teves malles són més acolorides que les meves, la teva identitat secreta és més ridícula que la meva, el teu passat és més tèrbol que el meu, etc. Per sort, i pel bé de la humanitat, existeix en Nick Fury, algú que ens recorda l’amic sense massa carisma que tots tenim però que a l’hora de muntar festes i grups de Whatsapp és el primer de tot. Doncs aquest, que treballa pel govern, o per l’exèrcit, no em va quedar massa clar, és l’encarregat de formar el equipo A dels superheroes, és el Pep Guardiola dels superpoders. Un home amb vista per triar herois, tot i tenir només un ull.
Però, ah, amigo, que ja es veia a venir, que l’invent que es duien entre mans els científicos locos de l’exèrcit americà no acaba de rutllar com ells esperaven, i al Nick Fury i companyia els surt el tret per la culata. En lloc de poder viatjar d’una galàxia a una altra com esperaven, el dolent de torn se’ls avança i es planta a la Terra per sorpresa, carregant-se mig batalló del Trump, o de l’Obama, ara hauria de mirar les dates de rodatge de la penícula, i agafa com a ajudant el de les fletxes, que mira que és fàcil d’entabanar –cosa que demostra perquè no passa de secundari. El malvat en qüestió es diu Loki, té molt mala baba, és un germà renegat del Thor i, oh, sorpresa, ha arribat a la terra per dominar-la! No es podia saber…
Com que no es podia endevinar, les batalles i lluites que vindran després entre aquest dolent que sembla un alumne avantatjat d’Slytherin i l’esquadró de superherois. El guió, tot s’ha de dir, és bastant previsible. Els bons faran mans i mànigues per trobar el dolent, perdran una batalla però sobreviuran, es recuperaran de les masegades, tornaran a enfrontar-se contra el malvat, amb la mateixa mala pata d’abans, tornaran a sobreviure i tornaran a recuperar-se i, finalment, quan semblava que les coses ja no podien anar a pitjor, trobaran la manera de derrotar el Loki per una temporada. Destruiran la màquina dimensional que està a punt de fer petar la terra –sempre hi ha una màquina dimensional que cal estavellar i que funciona amb un coi de cristal brillant.
En fi, que Los Vengadores és una penícula distreta de superherois, d’aquelles carregades d’efectes especials que faran les delícies dels amants del cinema d’acció, plena d’hòmens i dones guapos –Hulk a part–, farcida d’explosions, fins al tope de baralles. Un èxit, vaja. Un èxit tal que les penícules de l’univers Marvel ja tenen més capítols que Ventdelplà, o poc els falta! Que si Iron man, que si Capitán América, que si Thor… L’única que no té film propi és la Vídua Negra, però el caché de la Johansson deu ser inassolible fins i tot per a Disney. Ah, i el de les fletxes, però qui carai voldria veure una penícula on el protagonista fos el prototípic personatge arquer de totes les pelis d’acció?
I tot això perquè us ho deia? Ah, sí! Perquè ara en tindrem una altra, de penícula de Los Vengadores. Un nou capítol! Però es veu que ara ja no hi surten només aquests que he explicat, sinó que s’hi van sumant tots els herois i heroïnes de la Marvel. Spider-man, Black Panther, aquell que es fa petitó i ara no recordo com se diu… I, els més importants, els de l’espai, els que viatgen per les estrelles amb un arbre de poques paraules i un os rentador. Tot i que, ja us ho dic ara, com més herois hi ha, menys quartos hi ha per poder contractar bons guionistes.
