El cos d’elit de la policia espanyola especialitzat en combatre el terrorisme gihadista, conegut com “La Unidad”, és a punt de dur a terme una de les seves operacions més complexes i importants, amb un triple focus a Melilla, Tànger i Toulouse. El seu objectiu és Al Gharebb, el terrorista més buscat arreu del món, però la seva captura no suposarà, ni molt menys, el final de l’amenaça, sinó que situarà el territori espanyol com el gran punt de mira del terrorisme islàmic.
Després del primer quart d’hora del capítol inicial de La Unidad ja hi ha una cosa que queda clara: aquesta sèrie és d’un altre nivell. Si més no, i encara que soni a tòpic monumental, com a producció espanyola. És evident que Movistar+ volia un producte que donés un pas més quant a ambició i dimensió, de mode que no ha escatimat ni un euro en recursos per a aconseguir-ho, i el resultat final li dóna tota la raó. A partir d’una trama policíaca que no inventa res, però que resulta totalment funcional, La Unidad va encadenant de forma incansable una bona col·lecció de moments trepidants i escenes de gran tensió, per les quals transiten uns personatges suficientment (tot i que de forma desigual) sòlids i propers. I ho fa amb una posada en escena que busca l’espectacularitat i l’acció immersiva per sobre de tot, sumada a una estratègia narrativa que no deixa que cap dels sis capítols fluixegi o s’estanqui.
La Unidad s’esforça, des d’un bon inici, per a presentar un entorn policíac que va molt més enllà d’una comissaria qualsevol. Aquí s’està parlant de terrorisme islàmic, de mode que la vida de moltes persones està en joc en cada operació. I es fa amb la plena consciència que els territoris per on transcorre l’acció ja ho han patit de molt a prop més d’una vegada, i que això activa un punt emotiu extra. D’aquí que l’objectiu, tant dels personatges com de la pròpia sèrie, sigui ben clar: atrapar els terroristes és la màxima prioritat, i després ve tota la resta. Així doncs, tot el que conforma la sèrie està al servei d’aquesta mentalitat, i els excessos i llicències que es pren són totalment benvinguts. Sí, és inversemblant que passin tantes coses, tan intenses, tan seguides i en tants llocs diferents a la vegada, però encaixa amb el que busca la sèrie. En aquest sentit, La Unidad s’acosta més a l’esperit de 24, per exemple, que no pas al de Homeland o Bodyguard, per a citar algunes sèries del seu segment.
En circumstàncies normals, un podria pensar que aquestes comparacions queden extraordinàriament grans per a una sèrie espanyola, però La Unidad s’encarrega de desmentir-ho una i altra vegada. I és que no només el desplegament a nivell de producció és descomunal, sinó que l’espectacular direcció de Dani de la Torre i -en especial- el treball de muntatge són els principals responsables del tret principal que defineix l’ADN de la sèrie: el dinamisme. El canvi continu de localitzacions, per exemple, realça en tot moment aquesta sensació que no hi ha temps per al descans, i la rapidesa amb què es resolen les diferents missions demostren també que cada petita victòria o decepció no pot ser gaire celebrada o lamentada, perquè de seguida passarà alguna altra cosa. Més enllà del realisme que cadascú vulgui atribuir-li, La Unidad es manté sempre fidel i coherent a aquest esperit, per això acaba funcionant tan bé.
El convenciment amb què la sèrie persegueix aquesta finalitat principal també té, per descomptat, els seus peatges. I el principal es tradueix en decisions discutibles en el tractament que dedica als diferents personatges i la forma amb què evolucionen. Per exemple, La Unidad només ens deixa intimar de veritat amb la parella formada per Carla (comissària) i Marcos (cap d’investigació), però mai s’arriba a justificar del tot aquesta focalització i només es percep com una càrrega dramàtica extra per als dos; sobretot per a ella. Això fa que altres personatges quedin molt limitats en aquesta vessant, com el de Míriam (inspectora d’investigació), qui és en realitat un dels més potents. O la teòrica amistat personal que se’ns presenta entre Marcos i Sergio (cap d’operacions), però que acaba quedant totalment oblidada. Són personatges que sí que desenvolupen un fort carisma quan els veiem en acció, però que a nivell més personal queden força coixos degut a l’escàs temps que La Unidad els dedica.
On sí que cal aplaudir la sèrie és en la decisió de donar al bàndol dels terroristes el seu punt de vista. No hi trobem precisament una mirada analítica sobre la islamització radical, però sí que la sèrie contextualitza i, sobretot, posa cara i noms als terroristes i els dóna personalitats i papers diferents. D’aquesta manera, La Unidad no homogeneïtza l’enemic i evita el perillós missatge d’equiparar el mal a tot allò islàmic. D’altra banda, aquest desdoblament li va com anell al dit per a generar encara més tensió i mostrar com els dos bàndols avancen de forma paral·lela. És així com la sèrie acaba completant mitja dotzena de capítols realment notables, plens d’imatges de gran impacte (alguna en concret fins i tot arriba posar els pèls de punta per allò que rememora) i deixant la impressió que tots els recursos destinats per Movistar+ convergeixen amb una execució de molt alt nivell. Gràcies a això, La Unidad deixa el llistó veritablement alt per al gènere policíac espanyol.
