Sandra Mozarowsky va ser una famosa actriu espanyola dels anys 70 que va treballar a nombroses pel·lícules d’aquelles que anomenaven del “destape” (el cinema eròtic que va tolerar hipòcritament la dictadura franquista per semblar més moderna) com ara La noche de las gaviotas o Hasta que el matrimonio nos separe. Mozarowsky també va ser, tot i la seva joventut, cambrera en un bar de copes on es creu que va tenir un affaire amb el rei Juan Carlos I. L’estiu de 1977, embarassada de 5 mesos, va caure del balcó del pis dels seus pares acabant amb una emergent carrera cinematogràfica. I deixant-nos el misteri de la seva mort.
Film metafòric d’un estat d’ànim
Tota aquesta informació, a mig camí de la Wikipedia i la premsa rosa, és imprescindible per entendre l’aura mòrbida que envolta l’actriu als fotogrames de La última noche de Sandra M, el film de Borja de la Vega que arriba ara als cinemes. La pel·lícula defuig el camí del biopic, de manera que tota la informació que acabem d’explicar no es trobarà al film i opta per una reconstrucció més emocional, un pèl fantasmagòrica, de les darreres hores de l’actriu. D’aquesta manera de la Vega juga dins la lliga dels films metafòrics d’un estat d’ànim com per exemple Last days de Gus van Sant que, justament, també reinventava les darreres hores de vida de Kurt Cobain o Spencer de Pablo Larraín que dedica el metratge a narrar l’ambient fantasmagòric que envoltava a Lady Di. D’aquesta manera assistim a les últimes hores abans de l’accident que va deixar en coma la jove actriu narrat de manera hipnòtica i amb una certa aura de misteri.
Borja de la Vega no busca el morbo de la mort (o suïcidi) de la protagonista sinó que està més interessat en el retrat d’una època, la indústria del cinema a l’Espanya dels anys 70 (una certa idea de nostàlgia). Un moment d’obertura mental de la dictadura on l’alliberament sexual al cinema no repercutia en la millora de les condicions laborals o la consideració social de la dona, potser, més instrumentalitzada que mai. La última noche de Sandra M és també un retrat íntim, una reconstrucció psicològica d’una persona que ja no existeix. Un retrat ambivalent que vol recordar el glamur de l’època, però també la pressió social (gent que només espera veure el teu cos nu) on destaca la gran interpretació de Claudia Traisac que dona cos i ànima a la desapareguda actriu.
Veredicte
El millor: l’ambició formal per crear molt més que una biografia a l’ús.
El pitjor: que la seva abstracció faci pensar a més d’un que no té argument.
Nota: 7
