today-is-a-good-day

La transexualitat en família

- Advertisement -

Nacho Vidal i Franceska Jaimes, experimentades estrelles de cinema porno, interpreten a la vida real el seu paper més complex: són els pares d’Ignacio, un nen que de ben petit se sent nena. Me llamo Violeta és un documental que mostra, a través de diverses declaracions de la parella, com va anar el procés d’acceptació des que la Violeta va començar a verbalitzar els seus sentiments fins que Nacho Vidal es va convertir en defensor mediàtic de la transsexualitat arran de la circulació de l’autobús d’Hazte Oír. Tots aquests esdeveniments estan perfectament il·lustrats amb imatges que inclouen des d’enregistraments personals de la família o fragments de programes televisius.

Me llamo Violeta comença amb un càsting de nens que interpretaran la jove Violeta en les vessants de nen i nena. La idea dels directors és usar un actor o actriu per reconstruir algunes escenes de la vida de Violeta ja que la Fiscalia els va recomanar que seria convenient, pel respecte a la intimitat, que el rostre real no es fes públic. L’escena, però, també s’aprofita per parlar de la identitat de gènere i els rols. Es fan preguntes sobre diversitat, heteronormativitat… i els infants responen amb llibertat. I, a vegades, les seves respostes ens sorprenen per la franquesa i l’absència de prejudicis. Demostren que en el tema de la transsexualitat (i la diversitat afectiva, la dissidència corporal…) els adults repetim moltes coses apreses.

- Advertisement -

- Advertisement -

El documental no perd l’oportunitat per fer un petit repàs de la història de la transsexualitat al nostre país des de la dictadura fins a l’actualitat. De l’època en què les trans (i no únicament elles) eren incriminades per la llei de vagos y maleantes en donen fe Carla Antonelli, socialista i primera diputada trans i Silvia Reyes, una de les dones que més ha patit la repressió franquista (i també els primers anys de la democràcia). També trobem altres casos de joves transgèneres en trànsit o el testimoni d’uns pares que van perdre el seu fill. En tot aquest context, la tranquil·litat amb què Violeta viu la seva transició vindria a representar el futur. Així ho entenen els seus directors, David Fernández de Castro i Marc Parramon, quan, al final de la pel·lícula, fan escriure a les altres protagonistes una carta a la Violeta on li donen ànims i l’encoratgen a continuar endavant.

Veredicte

El millor: la franquesa amb què la família i la nena parlen del tema.
El pitjor: que s’hagi d’amagar la cara de la Violeta fins als títols de crèdit (fet que s’ha d’aplaudir com una decisió valenta dels directors).
Nota: 7
Escrit per: Jesús Gonzàlez

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents