today-is-a-good-day

La testosterona i la representació femenina en el món dels superherois

- Advertisement -

Quedi ben clar d’entrada que qui segueixi llegint s’enfronta a un mer article d’opinió i no pas a un text moralitzador. Les paraules que segueixen són uns pensaments que fa temps que em ronden pel cap i que ara, després d’una marató dels Avengers havia d’expressar d’alguna forma. Podeu estar-hi d’acord o no, el debat sempre enriqueix.

Doncs com ja he anticipat, sí, finalment i després que tothom, o gairebé tothom al meu voltant insistís amb el tema  que els Avengers és una “acció agradable”, “té tocs d’humor interessants”, “dona-li una oportunitat que ja veuràs que descobriràs un nou univers” i tota aquesta cantarella, sí, m’he empassat els Avengers i, tot i que m’hagués agradat fer-ho, no he canviat d’opinió. El món dels superherois em continua semblant trist, misogin i sobretot molt poc atractiu (malgrat tot aquest reguitzell d’actors i actrius guapíssims preparats per posar calent qualsevol). Desenvoluparé aquesta opinió, no patiu.

- Advertisement -

Sense entrar-hi gens ni mica, el món dels superherois (Marvel o DC, de la competència també me n’he empassat unes quantes) sempre m’havia semblat molt sexista per la poca quantitat de noies que hi havia, pels tractaments i per la forma com les vesteixen. Sí, d’acord, els homes també porten aquestes malles que marquen cul i abdominals, però és que m’aferro al mateix argument: és sexista i cosifica. Ara bé, el que m’ha semblat més pedant de tot plegat és el fet que vulguin passar per feministes pel sol fet de comptar amb superheroïnes.

- Advertisement -

Vídua Negra interrogació

 

Comencem pel principi, però. És innegable que la figura del superheroi deriva de l’esplendorós cavaller medieval, passant pel gran heroi dels westerns i arriba als nostres temps amb unes malles o armadura i poders. No obstant això, aquesta evolució de la figura de l’heroi segueix arrossegant aquestes clares arrels patriarcals pel model de masculinitat que representa i pels rols socials que pretén perpetuar. D’aquesta manera ens podem fixar amb qui i com prenen les decisions, qui porta el lideratge de les missions i de les accions, el tractament que es donen els superherois entre ells i finalment, i segurament el tema més important, l’univers que envolta cada personatge.

L’any 1953, Raymond Chandler va posar per escrit, en un llibre assaig titulat The Simple Art of Murder, el que ell considerava que eren les bases del protagonista d’una bona novel·la negra. Així definia el personatge principal (inspector o detectiu):

“Ell és l’heroi. Ell ho és tot. Ha de ser un home complet i un home comú i, tanmateix, un home insòlit. Ha de ser, per utilitzar una frase bastant comuna, un home d’honor, que es mogui per instint, per inevitabilitat, sense pensar-s’hi però també sense dubtar, sense dir-ho. Ha de ser el millor home del seu món i un home prou bo per a qualsevol món”.

Qualsevol diria que parla de novel·la negra i no de les premisses del prototip d’heroi de Marvel o DC. I sí, més de 50 anys després resulta que seguim aplicant tot això que ja anys enrere ens van vendre. I és que creieu que passaria alguna cosa si la Vídua Negra fos el Viudo Negre? Res de res! La Vídua Negra té la mateixa testosterona que qualsevol dels companys d’equip, perquè no s’ha expandit cap univers femení al seu voltant. Podríem al·legar que ha tingut un passat traumàtic, que les dones també tenen dret a lluitar i tot això. No em refereixo a la seva vida, sinó al seu univers, a l’estructura del personatge i a l’arquetip d’acció que l’envolta. No hi ha perspectiva feminista. I això, no necessàriament ha de ser una cosa dolenta, només ho és quan t’ho volen colar i el que pretenen és enganyar-te. A més, he posat la Vídua Negra d’exemple, però ho podríem canviar per Capitana Marvel o qualsevol de les altres dones de l’equip. Sí que és cert que, en alguns dels films en què es tracta de forma individual cada un dels herois o heroïnes, aquest arquetip del personatge queda força més ben dibuixat, però tot i així, em segueix trontollant la manera en com podria arribar a canviar un personatge femení per un de masculí i no passaria absolutament res. I sí, aquest tema ja el vaig començar a introduir a aquest article sobre James Bond.

El test de Bechdel

Alison Bechdel, dibuixant de còmics, va mostrar per primera vegada l’any 1985 un sistema per mesurar la participació de les dones (enteses com a personatges de ficció i no pas com a creadores en productes culturals: cinema, literatura i sèries). El test, alhora es basava en un assaig que va presentar Virgina Woolf l’any 1929 i que es titulava Una habitació pròpia. Ara bé, no va ser fins al 2010 que aquest test va passar a ser conegut i aplicat. De fet, és un test molt simple que qualsevol persona pot utilitzar en qualsevol moment, ja que només consta de tres preguntes:

  1. Hi ha un mínim de dos personatges femenins?
  2. Tenen diàleg i parlen almenys una vegada entre elles?
  3. Quan parlen entre elles, ho fan sobre algun tema relacionat amb el seu cos o sobre algun home?

Aquells que sou aficionats als còmics de superherois ja podeu veure que la gran majoria queden ja descartats per passar aquest test. Ara bé, hem de tenir molt en compte que això són preguntes força aïllades i que les respostes no poden ser únicament l’instrument per catalogar de sexista un producte. Cal anar molt més enllà sempre. Ens podem trobar amb casos en què en la història només hi ha una dona, però que resulta que porta la càrrega de l’argument i que fins i tot potser interactua poc o gens amb la gent. Segurament, aquest producte tampoc passaria el test, però no seria sexista només per això.

Dones Marvel Avengers sexisme

- Advertisement -

Així doncs, i ara ja tornant als Avengers  han passat el test justíssim. Sempre hi ha més d’una dona, sovint, però secundària, parlen poc entre elles, però sí que ho fan i els temes són els homes, la maternitat i la guerra. No obstant això, ja em disculpareu, però a mi això no em serveix per poder afirmar plenament que els Avengers han fet una molt bona feina d’integració del feminisme.

Concloent tota aquesta cantarella, m’atreviria a firmar que els Avengers són una presa de pèl pel que fa a aquest pas feminista que Marvel ens ha volgut vendre. No només per les respostes que podrien sortir en aquest test de Bechdel sinó perquè no hi ha una integració de l’univers femení en l’acció, en canvi, sí que veiem molta integració de l’univers masculí (famílies, relacions amoroses, cases on viuen, indrets que visiten, etc.)

En un altre moment i quan em trobi amb forces per continuar amb tot això, podríem fer el mateix, però en lloc de parlar dels bons, podem parlar dels dolents. Allò sí que és un festival de la testosterona. Per acomiadar-me us deixo amb una cita extreta de Avengers: Age of Ultron (2015) que em va semblar perfecte per tancar aquest article.

 “Jo sempre darrere vostre recollint, nois”

- Advertisement -
Irene Solanich
Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents